Només la persona física llicenciada en farmàcia pot ser titular d’una oficina de farmàcia

Per Rocío Martín.

Advocada del Dept. d’Oficines de Farmàcia de Bufete Escura.

L’oficina de farmàcia, catalogada com a establiment sanitari per la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat i pel Reial decret 1277/2003, de 10 d’octubre, es troba subjecte a una autorització administrativa.

Aquesta autorització no està a l’abast de qualsevol, sinó que necessita de la concurrència i compliment ineludibles de determinats requisits, de caràcter personal i de caràcter tècnic-sanitaris. Ser llicenciat en farmàcia, no tenir cap incompatibilitat d’exercici professional de les regulades per la pròpia Llei, i ser propietari titular d’una única oficina de farmàcia, són els requisits personals ineludibles. Així es desprèn de l’article 103.4 de la citada Llei General de Sanitat en assenyalar que “sólo los farmacéuticos podrán ser propietarios y titulares de las oficinas de farmacia abiertas al público”, precepte que té caràcter de norma bàsica estatal.

Aquesta exigència per part de les disposicions sobre farmàcia que la titularitat administrativa de la farmàcia correspongui obligatòriament a un farmacèutic, que haurà d’estar donat d’alta en el Col·legi de Farmacèutics de la província que correspongui, impedeix que pugui ser titular d’una farmàcia aquella persona que no disposi del títol de Llicenciat en Farmàcia, o una persona jurídica. Així mateix, s’exigeix que coincideixin en una mateixa persona la titularitat administrativa i la patrimonial de l’oficina.

Aquest binomi titularitat-propietat de l’oficina de farmàcia a favor d’un farmacèutic es fa igualment palès en altres lleis de caràcter estatal com la Llei 16/1997, de 25 d’abril, de Regulació dels Serveis d’oficines de farmàcia, que en referir-se en el seu art. 1 a les funcions de les oficines de farmàcia, disposa que “el farmacéutico titular-propietario de las mismas, asistido, en su caso, de ayudantes o auxiliares, deberá prestar los siguientes servicios básicos a la población”, i en la Llei 29/2006, de Garanties i Ús racional dels medicaments i productes sanitaris. Totes les Lleis d’ordenació farmacèutica de les CCAA, defineixen una relació entre la titularitat i la propietat de les oficines de farmàcia com un tot únic, indivisible, que solament pot recaure en un farmacèutic.

Es completa aquest règim amb la presència i actuació professional d’un farmacèutic com a condició i requisit inexcusable per a la dispensació al públic de medicaments.

Per tant, la titularitat de la farmàcia (titularitat de l’autorització administrativa), la propietat civil de la farmàcia (contingut econòmic: disponibilitat jurídica del local, estris, utillatge, estoc) i la presència i actuació professional obligada del farmacèutic titular-propietari constitueixen els trets bàsics que caracteritzen el model d’oficina de farmàcia espanyol.

En la Llei 2/2007, de 15 de març, de Societats Professionals, va quedar exclòs del seu àmbit d’aplicació les oficines de farmàcia, la titularitat de la qual seguiria regint-se per la seva normativa específica sanitària. També la Jurisprudència ha tingut ocasió de manifestar-se respecte de la impossibilitat que una companyia o societat amb personalitat pròpia i diferenciada del seu titular, fora titular de l’oficina de farmàcia, malgrat que la seva propietària era la sòcia única de totes les participacions de la Societat Limitada com a sòcia Única (S.L.U.), apel·lant bàsicament, entre d’altres normes, a l’article 103 de la citada Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat. Es manté en aquesta Sentència de forma textual que:

“De acuerdo con las normas legales vigentes y aplicables a la naturaleza y condiciones de los titulares de oficinas de farmacia, en la normativa española constituye un requisito esencial ser una persona física y, además, licenciada en farmacia, a fin de poder ser titular dominical de un establecimiento farmacéutico”.

Si bé és cert que la normativa que regula la instal·lació, trasllat i transmissió, per qualsevol títol, d’una oficina de farmàcia, permet que la titularitat pugui ser d’un o més llicenciats en farmàcia, es limita el fet que un mateix farmacèutic només pugui ser titular, total o parcial, d’una única farmàcia.

Òbviament, l’autorització de l’obertura a nom de més d’un farmacèutic o l’adquisició en comú d’una oficina de farmàcia crea de facto una situació de comunitat sobre l’autorització administrativa i la resta d’elements necessaris per a l’exercici de l’activitat. Ara bé, és necessari remarcar que des del punt de vista administratiu (i per tant, professional) els cotitulars d’una farmàcia, a títol individual, són els únics subjectes de drets i obligacions de la normativa farmacèutica aplicable. L’activitat de tota farmàcia, sigui d’un titular o de més d’un, serà d’absoluta responsabilitat dels seus propietaris.

Això no impedeix que des del punt de vista fiscal, i únicament als efectes de simplificar la gestió de compres i vendes (dispensacions en el cas dels medicaments i productes sanitaris en les farmàcies) es faci necessari constituir una C.B., a fi d’obtenir un N.I.F. que representi als copropietaris davant Hisenda, si bé el rendiment obtingut en la dispensació pel farmacèutic dels medicaments i productes farmacèutics, formarà part del rendiment de la seva activitat econòmica, juntament amb la resta dels rendiments derivats del lliurament de béns i prestacions de serveis que corresponguin a les activitats legalment atribuïdes a l’oficina de farmàcia de la seva titularitat. Aquesta C.B. així constituïda, insisteixo, no té personalitat jurídica independent de la dels seus socis, els quals són responsables de totes les seves obligacions enfront de tercers.