Per Álvaro de Juan García
Quin és el límit de la responsabilitat de l’advocat per negligència en les seves activitats? El supòsit presentat gira entorn del clàssic concepte de pèrdua d’oportunitat processal imputable a l’advocat contractat, motivada per una causalitat incerta però mínimament raonable entre la conducta d’aquest i la disminució apreciable de l’èxit de les pretensions del seu client.
Certament, el Codi Civil, en el seu article 1101, assenyala que ‘’queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els que en el compliment de les seves obligacions incorreguessin en dol, negligència o morositat, i els que de qualsevol manera contravinguessin al tenor d’aquella.’’
I és que les reclamacions per mala praxi de l’advocat envers el seu client són un fet últimament freqüent, i lògicament legítim, tenint en compte l’obligació de l’advocat, en tant que una de les parts contractuals, a prestar un servei caracteritzat per una sèrie de principis als quals estan subordinats tots els professionals de l’advocacia en l’exercici adequat al seu càrrec i funcions.
El propi Tribunal Suprem s’ha pronunciat en la seva reiterada jurisprudència sobre aquesta sistemàtica jurídica definint el concepte de ‘’Lex Artis’’, entès com la responsabilitat ‘’…dels propis professionals que responen davant els clients i davant la societat en general de la correcció tècnica dels seus projectes o actuacions’’ en la STS 1404/2012, de 12 de març.
Una actuació sensu contrari seria altament negligent.
No obstant això, la idea posada en relleu resideix en que, en última instància, no ha de qualificar-se l’obligació professional d’un advocat com aquella consistent en l’obtenció necessària d’un resultat, doncs, segons la concepció moderna de la bona praxi en l’àmbit dels serveis, l’abast de la responsabilitat de l’advocat es troba en què s’ha obtingut amb els instruments posats a disposició per a la defensa dels interessos del seu client.
I aquest pressupost, en el cas concret, pot afectar positivament a l’advocat si es comprenen les possibilitats de prosperitat de les pretensions del seu client com limitades. En aquest cas cap una modulació, o quantificació de la responsabilitat civil de l’advocat per incompliment contractual.
La sentència 229/2015 del Tribunal Suprem, sala 1ª, de 24 d’abril de 2015, objecte d’anàlisi, postula en sentit anàleg que ‘’no es pot reconèixer l’existència de responsabilitat quan no s’aconsegueixi provar que la defectuosa actuació per part de l’advocat com almenys va disminuir en un grau apreciable les oportunitats d’èxit de l’acció. En cas de concórrer aquesta disminució podrà graduar-se la seva responsabilitat segons la proporció en què pugui fixar-se la probabilitat de contribució causal de la conducta de l’advocat al fracàs de l’acció’’.
Aquesta idea posseeix, certament, un gran valor deontològic, doncs de no existir aquests criteris jurisprudencials de modulació segons les condicions de les pretensions, la professió de l’advocacia seria una professió d’alt risc. Penseu en la ‘’taronja mecànica’’ que suposaria l’aprofitament d’errors en el compliment de les obligacions contractuals d’un advocat -que són obligacions de mitjans, en supòsits on la prosperabilitat de les pretensions resulta manifestament nul·la.
Aquesta doctrina ha estat avalada contínuament per la jurisprudència del Tribunal Suprem, que assenyala, efectivament, que dins del marc de responsabilitat contractual establert per l’art. 1101 i ss CC, ‘’quan s’acredita la producció d’una negligència professional per incompliment d’algunes de les obligacions imputables a l’advocat, l’apreciació del nexe de causalitat no es desembolica en general en el plànol únic de la causalitat física (…) sinó de conformitat als criteris de imputabilitat derivats de les circumstàncies que envolten l’exercici de la professió’’ (STS de 28 juliol 2003 (RJ 2003, 5989)).
En aquest sentit, si valorem la responsabilitat civil de l’advocat per incompliment contractual com una qüestió de blanc o negre, on l’incompliment és absolut independentment dels elements contextuals del plet, partim d’una premissa equivocada que mereix ser destinada a la inobservança i l’oblit.
La idea il·lustrada queda cada vegada més manifesta en la mesura que es modernitza l’esfera jurídica i es valora la responsabilitat en tenor de l’anàlisi precís de la causalitat entre la conducta de l’advocat i el dany causat; lo contrari seria altament contradictori respecte a la seguretat jurídica que tot Estat democràtic posseeix.
