Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Cop d’efecte a l’abús de la temporalitat a les Administracions públiques

Laura Abelló Figueras.

Graduada en Dret. Lletrada a l’Assessoria Jurídica del Departament de Justícia

La sentència nº 252/2020 del Jutjat Contenciós-Administratiu nº 4 d’Alacant obre la porta, per primer cop, a una figura híbrida entre el personal funcionarial de carrera i l’interí, per haver reconegut la fixesa d’una funcionària interina de l’Ajuntament d’Alacant però sense adquirir la condició de funcionària de carrera, per abús de la temporalitat.

En primer lloc, la Directiva 1990/70/CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l’Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP va prohibir l’abús de la temporalitat, i va obligar als Estats membres a regular en el seu ordenament jurídic nacional clàusules que penalitzéssin aquest abús i estimuléssin la contractació indefinida. A Espanya, es va definir i establir la conseqüència d’aquest abús de la temporalitat dels treballadors a l’Estatut dels Treballadors (ET), però de moment encara no existeix legislació nacional que prevegi com cal actuar en els casos – tan i tan comuns – dels funcionaris interins.

En segon lloc, resulta important puntualitzar que la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, C-103 i C-429/18, de 19 de març 2020 (assumptes C-103 i C-429/18) faculta als òrgans jurisdiccionals propis de cada país la comesa de valorar en cada cas concret la conseqüència derivada de l’abús de la temporalitat en els funcionaris interins, sempre i quant es valori el criteri jurisprudencial majoritari dins l’àmbit territorial corresponent.

Si procedim a analitzar la sentència en qüestió, el supòsit de fet recau sobre la prestació de serveis de forma temporal per part de la funcionària recurrent a l’Ajuntament d’Alacant en règim d’interinitat i durant un període de 13 anys consecutius. A més, la funcionària havia superat un procediment de selecció amb ple respecte als principis constitucionals d’igualtat, mèrit, capacitat i lliure concurrència, i va accedir a la borsa de personal interí com a conseqüència de no haver pogut obtenir plaça en aquella convocatòria. Durant aquests anys, l’Ajuntament no va convocar cap procés selectiu per tal de cobrir les places ocupades interinament. El Tribunal, un cop acreditada l’existència de l’abús, considera convenient trobar una <<resposta efectiva, proporcionada i dissuasiva>> i, atès que la Sentència del TJUE de 19 de març de 2020 no estableix sancions específiques per aquests casos, rebutja ordenar la celebració de processos selectius per tal de cobrir de forma definitiva les places ocupades pel personal interí – atès que això no impediria posteriors abusos – i també rebutja la transformació dels interins en indefinits no fixes (per analogia amb el dret laboral) – atès que implicaria que l’Administració podria amortitzar la plaça o cessar l’empleat de duració determinada si hagués d’abandonar la plaça pel reingrés del funcionari substituït i a més a més, el règim dels indefinits no fixes no és equiparable al del personal estatutari fixe -. La última solució plantejada pel Tribunal és la d’una possible indemnització, però que també descarta per no estar prevista expressament aquesta en el nostre dret intern per sancionar l’Administració.

Així doncs, i un cop analitzades totes les possibles solucions, l’òrgan jurisdiccional arriba a la conclusió que la mesura sancionadora més <<acorde y equilibrada>> és la transformació de la relació temporal abusiva en una relació fixa, sense que això impliqui la mutació a funcionària de carrera, sinó que la fixesa es tradueix en el reconeixement del dret de la recurrent a romandre en el seu lloc de treball de forma amb els mateixos drets i amb subjecció al mateix règim d’estabilitat i inamobilitat que regeix per als funcionaris de carrera comparables. A parer del tribunal, aquesta conseqüència es podria encabir perfectament en les <<previsions contingudes en els articles 62 i següents de l’Estatut de l’Empleat Públic i en l’article 20 de l’Estatut Marc, que prohibeixen obtenir la condició de funcionari de carrera o estatutari fixe o laboral sense haver superat un procés selectiu>>. Per tant, és inevitable que ens preguntem quina és, exactament, la diferència, a efectes pràctics, d’un interí transformat en empleat fixe respecte d’un funcionari de carrera, si tots dos han superat un procés de selecció, però un va tenir la sort d’obtenir plaça i l’altre va quedar a la borsa, incorporant-se posteriorment per necessitats del servei públic.

En la mateixa línia, d’altres qüestions que se’ns poden plantejar al respecte són algunes com les que segueixen: la conseqüència de l’abús de la temporalitat del personal interí s’hauria de veure “compensada” amb una indemnització – que primerament s’hauria de preveure en el nostre dret intern – equivalent a un acomiadament improcedent en cas que l’interí en qüestió es veiés obligat a abandonar la plaça per no haver superat el procés selectiu d’oposicions o potser això podria implicar un al·licient als interins de llarga durada per no preparar-se per a superar les nombrades oposicions si a canvi poguessin obtenir un benefici econòmic – que seria molt considerable en funció de l’antiguitat –? Seria capaç l’Administració de satisfer aquestes quantitats tan elevades? D’altra banda, quants anys són necessaris per tal que un tribunal sentenciï que clarament s’ha produït un abús en la temporalitat? Resultaria viable establir un criteri jurisprudencial que fos procliu a reconèixer la fixesa del personal interí que hagués aprovat o superat un procés selectiu però que no hagués obtingut plaça i hagués entrat a prestar serveis per a l’Administració posteriorment per haver ocupat un lloc a la borsa? Sota el meu punt de vista, aquest podria ser un criteri raonable. De totes formes, només amb el pas del temps i a l’espera del què decideixin els tribunals en els propers anys, podrem anar responent aquestes preguntes.

Nogensmenys, cal també considerar que el fet que la compensació per l’abús de la temporalitat sigui la fixesa del personal interí – encara que no se l’assimili al personal funcionari de carrera -, això implicaria, inexorablement, que el gran gruix de les places vacants ocupades per personal interí no sortirien a concurs en les ofertes públiques d’ocupació, i tal fet, a la vegada, suposaria que es veiessin frustrades les expectatives d’opositors que estudien i treballen cada dia per superar una oposició i accedir a la funció pública en condicions d’igualtat amb la resta d’aspirants. Situació a totes llums preocupant, atès que la major part de la plantilla que integra les Administracions públiques supera els 45 anys d’edat.

Finalment, resulta imprescindible no obviar el fet que aquesta sentència pot ésser objecte de diversos recursos davant els superiors jeràrquics del Tribunal que l’ha dictada (el Tribunal Superior de Justícia de València, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional). Per tant, aquest és un tema de gran complexitat jurídica que ha generat, genera i generarà molta expectativa, atès que en aquesta situació de temporalitat en la prestació de serveis en les Administracions públiques s’hi troben milers de persones al nostre país.


13 de juny de 2020.

One Response to Cop d’efecte a l’abús de la temporalitat a les Administracions públiques

  1. elisabet Respon

    13/06/2020 at 12:37

    curiosament, sembla que estàs afirmant que la majoria de places a les administracions estan en situació d’abús, d’aquí el suposat perill pel sistema d’accés, la qual
    cosa sembla del tot incoherent atès el principi de legalitat sota el que han d’actuar les administracions públiques.
    Per tant, en cap cas està en perill el règim d’accés, perquè es tracta de sancionar els casos en que s’abusa del treballador precari, això no sembla que hagi de comportar cap risc, tot el contrari, per al personal de nou accés, al que correspon ofertar les moltes places necessàries per recuperar els anys de creixement perduts per les retallades i que a més tindran millors oportunitats si la gent amb més mèrits ha accedit a la fixesa si hi ha situació d’abús.
    Curiós també que mai tenim en compte l’article 10.2 de l’EBEP, que obliga sempre a que la administració seleccioni els interins per processos que compleixin els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.
    Per no parlar que un treball precari de llarga durada no compleix l’article 35 CE.
    Finalment, no resulta permisible que els treballadors públcs tinguin una pitjor protecciò del nostre ordenanent que els del sector privat, s’entendria si l’administració és el model de legalitat que correspondria, però si com afirmes la majoria del seu personal temporal està en situació d’abús cal que hi hagi una sanció, si cap més exemplaritzant, vist que es tracta de l’administració i no d’una petits empreseta anònima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

AlphaOmega Captcha Classica  –  Enter Security Code