Per una Unió Europea justa i contundent

Per Francesc Antich.

Al marge de que les iniciatives preses per l’actual executiu espanyol no siguin les més adients – aprofiten la crisi per desmuntar cohesió i per desprestigiar i minvar allò que és públic-, s’ha de reconèixer que la situació és molt difícil d’afrontar sense una postura contundent de la Unió Europea.

Una Unió a mitges, lenta i amb una tendència dels socis a fer valer els interessos nacionals per sobre els comunitaris, no té la força necessària per afrontar l’especulació dels mercats.  Dècades de desregulació i la manca de globalització de la política, combinades amb una potent globalització dels doblers, composen la fórmula perfecta per la preponderància del poder econòmic per sobre del poder polític i dels doblers per sobre les persones.

Una Unió monetària sense tenir les espatlles cobertes per una Europa federal – que comparteixi economia i fiscalitat amb un Banc Central federal i amb unes institucions, realment democràtiques-  s’està demostrant absolutament ineficaç a l’hora de donar respostes a la seva ciutadania. Es absurd que la Unió permeti que uns socis accedeixin a préstecs a interès negatiu mentre altres ho paguen a més del 7%. Com també és poc raonable que uns països, amb independència del seu deute, siguin atacats per els mercats especuladors sense una vertadera resposta compartida.

Poc hem après de la història i dels succeïts com la crisi del 29 del segle passat. Amb austeritat com a única recepta no se’n surt d’aquest embolic i sense aturar la via d’aigua que ha originat l’endemesa, tampoc. Al 29 ja varen entendre que sense estimular l’economia no hi ha creixement ni es resta atur ni es pot vèncer la crisi. Varen entendre, també, que s’havia de regular de forma molt distinta la banca comercial i la d’inversió i limitar-ne  la  grandària. Així  s’evita el que passa ara:  superposar l’especulació a l’economia productiva i uns mercats que s’enfronten als Estats i els obliguen, com hem vist, a llevar i posar governs.

Hi ha massa coses que no tenen cap explicació lògica. No en té gens que des del inici de la crisi és discuteixi sobre la gran necessitat d’una taxa per les transaccions financeres que gravi l’especulació i res s’hagi fet fins ara;  o que les Agències de Qualificació que donaren notes brillants als fons d’inversió – origen de les bombolles – siguin encara àrbitres de l’economia.

És molt mal d’entendre que uns mercats fracassats i rescatats – rescats que han disparat el deute públic- ara es valguin d’aquest deute públic per exigir als Estats la mutilació  als  serveis públics la qual cosa minva la cohesió de la ciutadania, que ha pagat la brutal despesa ocasionada per la seva negligent gestió.

Sense perjudici de la necessària racionalització de les Institucions i dels serveis públics, la seva despesa no és l’origen de la crisi. L’origen no és massa Estat. La causa ve, convé no oblidar-lo,  de les idees que predicaven que el mercat ho arreglava tot per ell mateix i que les institucions i regulacions sols eren entrebancs per la seva bona marxa. En el cas espanyol, a més, hi ha un problema greu de model de creixement i una cruel desigualtat entre el que aporten les rendes de treball i les de capital. És poc raonable tenir serveis bàsics de primera categoria amb una fiscalitat sobre les rendes del capital i la riquesa de tercera divisió.

Per tant, o es tapen les vertaderes vies d’aigua a tots els nivells o el problema té molt difícil solució. Ans al contrari, té una clara tendència a ser de cada dia més gran – vistos els resultats aconseguits fins ara – i  més greu per la gran majoria de persones que veuen com augmenten, sense esma,  les desigualtats.

Francesc Antich Oliver.

Senador per les Illes Balears i expresident de les Illes Balears.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.