Per Alfons Aragoneses.
La inexistència de tortures en l’Estat espanyol s’ha convertit en un dogma de fe, en un mantra que ningú pot atrevir-se a qüestionar: a Espanya NO es tortura.
Però la veritat és que des dels vuitanta no han deixat de donar-se denúncies per tractes degradants i fins i tot per tortures, especialment en el cas de militants de l’esquerra independentista catalana o basca, encara que també en casos d’immigrants il·legals.
Fa uns mesos un periodista, estranger, li va preguntar sobre aquest tema al senyor Camacho, Ex Ministre de l’Interior i llavors secretari d’Estat amb Pérez Rubalcaba. La reacció va ser taxativa: “talla un moment això [la càmera]“. No li va agradar gens al senyor Camacho que el periodista insistís tant en aquesta qüestió. Un exemple clar de falta de transparència i poc respecte a la tasca periodística.
Al senyor Camacho li molestava la tossuda realitat: segueixen havent-hi denúncies fonamentades de tortures a Espanya. Les hi ha hagut sempre i els responsables d’Interior s’han ocupat més a apagar càmeres i focus que d’atallar aquest problema.
Però aquí estan la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que condemna al Regne d’Espanya per no investigar les denúncies de tortura de membres de Terra Lliure o de Martxelo Otamendi. Al meu entendre, si no s’investiguen s’estan tolerant les possibles tortures.
Per cert que el Jutge instructor d’aquest cas i per tant responsable indirecte d’aquesta no investigació, Baltasar Garzón, ha entrat a formar part del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura.
Nacions Unides, a través dels seus relators especials per a drets humans, també ha publicat informes en els quals Espanya no surt molt bé parada en el que a prevenció i lluita contra la tortura es refereix.
Si queden més dubtes es poden consultar els documents del Comitè de drets humans sobre Espanya. Aquí el de 1996 i el de 2008. Entre els dos, desgraciadament, hi ha pocs canvis.
Diverses organitzacions no governamentals de prestigi i que compten amb la confiança de Nacions Unides també han publicat documents que denuncien una realitat que solament neguen en les instàncies ministerials espanyoles.
Hi ha més. El Comitè per a la Prevenció de la Tortura visita regularment Espanya. Els seus informes no són precisament tranquil·litzadors. Prou llegir-los en diagonal per percebre la preocupació dels membres del comitè per la detenció incomunicada, per les condicions dels immigrants il·legals detinguts (retinguts diria jo). Realment val la pena dedicar uns minuts a aquests informes. Per cert: el Comitè va estar de visita a Catalunya fa molt poc, després del violent desallotjament de Plaça Catalunya. Es va entrevistar amb Felip Puig. Hauríem d’estar molt atents a l’informe que resulti.
Fins a aquí documents d’organitzacions internacionals de les quals forma part l’Estat espanyol i gens sospitoses de hispanófobas o proabertzales. Podríem afegir molts altres casos com les denúncies dels membres de la direcció d’Egunkaria, encara no resoltes, els freqüents processos judicials que es donen a Catalunya per denúncies de tortures.
És difícil negar davant tantes dades que la tortura perviu a Espanya. No obstant això, poc o gens fan les autoritats per acabar amb aquest problema: no s’ha canviat ni una coma de la normativa que s’aplica a presumptes terroristes des dels anys 70, especialment el règim d’incomunicació. Les càmeres en les comissaries existeixen (existeixen encara?) solament a Catalunya. No hi ha forma que els policies antidisturbis compleixin la normativa i portin ben visible el seu nombre d’identificació, en els CIEs hi ha immigrants que moren sense que ningú s’escandalitzi…
Quin és la raó de la pervivència d’aquesta xacra? No sóc expert en drets humans ni en dret internacional. Com a historiador del dret se m’ocorren algunes claus d’interpretació. La tortura va ser en l’Edat Mitjana instrumento processal per “extreure la veritat” dels acusats. Era un instrument sotmès al dret. A partir del segle XVIII desapareix la tortura del dret però se segueix practicant com a instrument de domini absolut de l’home per l’home (Philipp Reemtsa).
I avui dia? Si l’Estat conserva la tortura, encara que de manera controlada, és potser perquè la usa com a instrument polític, com a mesura de prevenció general, no solament per castigar al dissident sinó per generar por en els candidats a ser-ho. Aquest ús polític no té risc de generar oposició perquè no se li aplica a el “bon ciutadà” sinó a el “altre”: el dissident, l’il·legal. Persones que el dret i els mitjans de comunicació han procurat deshumanitzar.
L’Estat es reserva un instrument contrari al dret per a casos excepcionals: independentisme basc, protestes del 15M, presència d’il·legals en la nostra societat. S’usa la tortura i no s’elimina no solament per una raó d’Estat sinó per generar la consciència que, superats uns límits, el ciutadà pot sofrir-la i, a més, cas de denunciar-la, va a xocar contra un mur infranquejable.
No és aquesta una conclusió improvisada ni agradable. Però els anys passen i els informes de NNUU segueixen dient el mateix i en comissaries i jutjats creix el nombre de denúncies. M’atreveixo a afirmar que, davant la crisi actual i l’augment de la dissidència contra aquest sistema polític i econòmic, l’ús de la tortura pot fins i tot augmentar. El comportament dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Nacional en algunes protestes del 15M i algunes decisions recents de l’Audiència Nacional sobre casos de terrorisme són bona prova d’això. Contra això podem intentar que no apaguin les càmeres.
Alfons Aragoneses. Historiador del Dret.
