La dació en pagament: El límit a la irresponsabilitat bancària

Per Miquel Àngel Mas i Colom.

El govern ha anunciat un grapat de mesures relatives a la Llei de Mesures urgents per reforçar la protecció dels deutors hipotecats. Unes mesures que són clarament insuficients per afrontar el problema social i bancari.

I.- MESURES MÉS DESTACADES

.- Interès de demora, límit al 12%.

Els interessos de demora no podran superar 3 vegades l’interès legal (ara al 4%). Es prohibeixen així els interessos usurers que avui en dia s’apliquen i que poden arribar al 29%. De fet el govern no fa sinó adaptar-se al que ja moltes audiències provincials ja sentencien i al que previsiblement dictaminarà en breu el Tribunal Europeu de Justícia (l’advocada general del Tribunal ja s’ha pronunciat en aquest sentit).

.- Adjudicació bancària dels immobles per un 70% mínim.

Els bancs sols podran adjudicar-se els immobles en les subhastes judicials pel 70% del seu valor de taxació. Se passa del 50% al 70%. Suposa un avenç cap a la dació en pagament, però clarament insuficient.

.- No es podrà executar la hipoteca fins el tercer mes d’impagament.

Ara actualment són dos impagaments mensuals.

.- Possibilitat de reducció de deute que ha restat després de la subhasta.

Com se sap, encara que un pugui perdi el pis, si el que s’obté amb la subhasta no cobreix el deute, aleshores segueix devent el que resta fins al seu pagament, la qual cosa deixa el deutor sense perspectives de futur i en situació miserable. Per alleujar aquesta problemàtica, el Govern planteja dues mesures:

a.- Condonar el pagament del deute romanent si el deutor paga el 65% del total pendent en el cinquè any des de l’adjudicació del bé en subhasta o el 80% en el desè any. Sembla que el que vol el Govern, és assegurar incentius per tal que es seguesqui pagant al banc encara que s’hagi perdut el pis.

b.- En cas que el banc que s’hagi quedat el pis, el tornàs a vendre els propers 10 anys, se podrà exigir que el 50% de la plusvàlua, reduesqui el deute.

Des del nostre punt de vista, son mesures clarament insuficients i de difícil practicitat que no afronten el problema real i social que la llei hipotecària està causant.

DE LA DACIÓ EN PAGAMENT COM A RESPONSABILITAT BANCÀRIA.

El meu parer és que la dació en pagament, és i serà (tanmateix acabarà imposant-se, sols és qüestió de temps) el principal element regulador de la responsabilitat bancària.

La necessitat de disposar d’entitats financeres resulta evident.  De fet, en els estats que no disposen de bancs, l’accés a l’habitatge és molt més complicat ja que depèn de la pròpia capacitat d’autofinançar-se, la qual entre el jovent resulta bastant limitada.

Ara bé, el que ha passat aquests darrers anys, ens demostra que els bancs no poden ser sols societats anònimes privades sense més. Tenen un evident interès públic, tan és així que quan fan fallida, som tots que l’hem de salvar via rescat per part dels estats. I aquest evident interès públic implica un necessari i fort control per part del regulador, per tal que els bancs actuïn amb responsabilitat i no facin préstecs temeraris que després hem de pagar entre tots.

Això no obstant, la mesura més efectiva per establir la responsabilitat bancària, és la dació en pagament. Efectivament, si el banc sap que sols podrà recuperar el préstec amb el que cobreix la hipoteca, de ben segur que no efectuarà préstecs per sobre del valor del pis o d’alt risc.

Aquesta mesura s’hauria de complementar amb avals públics per aquells segments de la població que no tenguin fàcil accés al crèdit financer.

Amb la dació en pagament, probablement hauria evitat la greu crisi bancària dels darrers anys, també fruit d’una actuació irresponsable de les entitats financeres.

Miquel A. Mas i Colom.

Soci fundador a DMS Consulting. Despatx que patrocina el concurs RESET per a emprenedors universitaris i compromés amb la societat, especialment en la formació superior de futurs especialistes en la matèria.

http://blog.consultingdms.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.