Per Joan Roselló Cardona.
Recentment parlava amb un alt càrrec polític sobre l’incessant degoteig, dia sí, dia també, d‘escàndols de corrupció que apareixen a la llum pública de llarg a llarg del territori estatal.
Em consta que el meu interlocutor, persona íntegra, amb bon currículum i alta experiència en el sector privat, ha mantingut sempre una postura de denúncia acèrrima d’aquelles males praxis de les quals ha tingut constància alguna. Ara bé, potser per tot això i, per no estar exempt de raó, em va sorprendre la seva postura.
El meu benvolgut interlocutor em va plantejar una reflexió llunyana del discurs oficial. Un missatge “poc comú” a l’existent en l’esfera pública. Ho podríem subsumir en una idea similar a la següent. “És necessària la denúncia manifesta de tots els casos de corrupció. Tant per denunciar el denunciable, com, sobretot, perquè reverteixi en un clar efecte dissuasori. Ara bé, d’aquí a la quasi presumpció de culpabilitat de tot representant públic, hem arribat a una absurda situació de psicosi màxima”.
Amb això, el meu interlocutor vènia a denunciar el fet pel qual, “com es pot entendre que un representant públic sigui quasi automàticament culpable pel fet de rebre, escoltar i informar-se de les inquietuds presentades per diferents representants ciutadans, socials o empresarials?”; “com no va a poder reunir-se amb amics i coneguts els quals, indistintament de la seva professió, ja tingués d’una manera prèvia al seu càrrec públic?” o, fins i tot, “com es pot entendre que des de les màximes instàncies de l’Estat puguin aparèixer esborranys que generin una pretesa revolada ciutadana, sense proves fefaents, responsable algun o amb la dolosa pretensió d’interferir en un procés electoral?”.
En tot això, vull donar-li la raó. Encara que també puntualitzaria que el conjunt ciutadà difícilment entendrà aquestes paraules en el desenvolupament de qualssevol procés judicial. Una vegada s’hagi destapat “algun cas”. Sinó que, probablement, exigirà que els representants públics s’apropiessin d’aquest discurs abans de qualssevol escàndol de corrupció o, fins i tot, una vegada ens trobéssim amb sentències fermes i no dubtéssim de fallada algun (indistintament del color del imputat). Alguna cosa així com “no em vinguis amb excuses a posteriori quan prèviament havies tingut tota oportunitat”. Si, parlem de credibilitat.
Amb tot, la idea d’aquesta entrada resultarà la de comprendre millor què és la corrupció? i, així, tenir una idea més clara d’un concepte alguna cosa difús, augmentar la seguretat jurídica de tots aquells que interactuïn en l’esfera pública i, paral·lelament, resultar més contundents davant qualssevol denúncia actuant amb propietat.
Com ens recordi el Catedràtic Manuel Villoria, en primera instància resultarà pertinent recordar que tota sanció a una actuació titllada de “corrupta” resultarà subsumible en normes penals, administratives o comptables (pàgina 30). Per no estendre’ns a l’excés, en aquesta aproximació ens delimitarem a valorar aquelles infraccions contemplades en preceptes penals.
Un bon punt de partida resultarà la Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció. En ella percebrem una primera aproximació a conceptes tals com suborn; malversació, apropiació indeguda o altres formes de desviació de béns; tràfic d’influències; abús de funcions; enriquiment il·lícit; blanqueig del producte del delicte; encobriment o obstrucció a la justícia, entre uns altres.
A nivell internacional, coneguts són els mapes mundials de Transparència Internacional que reflecteixen l’Índex de Percepció de la Corrupció. Encara així, per comprendre d’una manera més gràfica la raó de ser de cadascun dels diferents tipus penals, en aquesta ocasió farem una aproximació més detallada al significat d’aquells paràmetres de corrupció en l’Estat espanyol. Sens dubte, la normativa de referència resultarà el Títol XIX dels delictes contra l’administració pública de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal. Anem amb ells.
Capítol I. Prevaricació i altres comportaments injusts. Parlem de l’autoritat o funcionari públic que, sabent de la injustícia del seu acte (la seva no adequació a la legislació vigent), dicti una resolució administrativa d’una manera arbitrària. És a dir, sense causa justa i amb la voluntat d’afavorir a un tercer. En aquest tipus, també es considerarà el proposar, nomenar o donar possessió a l’exercici d’un determinat càrrec públic a qualssevol persona sense que concorrin els requisits legals per a això.
Així doncs, per a aquells no familiaritzats amb l’argot jurista, prevaricació equivaldrà a aprofitar un càrrec públic per dictar una resolució injusta (és a dir, la no “més justa” possible).
Capítol II. Abandó de destinació i omissió deure perseguir delictes. Per la comissió (o omissió, és a dir, el “no fer un haver de”) d’aquest delicte, s’entén aquella autoritat o funcionari públic que, abandoni la seva destinació i responsabilitat, amb el propòsit de no impedir o perseguir un delicte contra la Constitució, l’ordre públic, de traïció o contra la pau i la independència de l’Estat i relatius a la defensa nacional o contra la Comunitat Internacional.
Un exemple pràctic de l’omissió del deure de perseguir delictes resultarà aquell agent de l’autoritat que no efectua el part corresponent davant la troballa de substàncies estupefaents.
Capítol III. Desobediència i denegació d’auxili. Per desobediència entendrem aquella autoritat o funcionari públic que es negués obertament a complir les resolucions judicials, decisions o ordres de qualssevol autoritat superior, dictades dins de les seves competències i revestides de les corresponents formalitats legals, excepte quan constitueixin infraccions manifestes, clares i terminants de la llei vigent. Cal no confondre aquest tipus penal amb la “desobediència a l’autoritat”, catalogat en els articles 550 i següents, i contemplats dins dels delictes contra l’ordre públic.
Mentre per denegació d’auxili entendrem aquella autoritat o funcionari públic que requerit per un particular perquè se li prestés algun auxili al que venja obligat per la seva raó o càrrec per evitar un delicte contra la vida de les persones, s’abstingués d’això.
Capítol IV. Infidelitat custodia de documents i violació de secrets. La infidelitat de custòdia de documents, significarà quan una autoritat o funcionari públic que tingués una obligació per raó del seu càrrec sobre una documentació, sostragués, destruís, inutilitzés o ocultés amb coneixement, aquesta documentació o, destruís, inutilitzés o consentís la destrucció o inutilització, dels mitjans posats per impedir l’accés a la citada documentació.
D’altra banda, la violació de secrets comprendrà els supòsits en què autoritat o funcionari públic, amb coneixement i sense la deguda autorització, accedís o permetés accedir a documents secrets confiats a la seva persona per raó del seu càrrec. De la mateixa manera que aquells supòsits en què autoritat o funcionari públic revelés secrets o informacions dels quals tingués coneixement per raó del seu ofici o càrrec i no haguessin de ser divulgats.
Capítol V. Suborn. El delicte de suborn resultarà el més extens dels aquí en consideració. I, potser per això, un dels “més populars” a dia d’avui. Entendrem per aquest tipus penal a l’autoritat o funcionari públic que, en profit propi o d’un tercer, rebés, sol·licités o admetés, per si solament o mitjançant persona interposada, regal, favor o retribució de qualsevol classe o acceptés oferiment o promesa per realitzar en l’exercici del seu càrrec un acte propi del mateix, contrari als deures inherents al mateix o per no realitzar o retardar injustificadament aquells deures inherents al seu càrrec.
Com apreciarem, aquesta és la “joia de la corona” al món de la corrupció. El “faig o no faig això a canvi de…”.
Capítol VI. Tràfic d’influències. Per tràfic d’influències comprendrem aquell supòsit en el qual un funcionari públic o autoritat influeixi en un altre funcionari públic o autoritat, prevalent-se del seu càrrec o de qualsevol altra situació derivada de la seva relació personal o jeràrquica amb aquest o un altre funcionari o autoritat, per aconseguir una resolució que li pugui generar directa o indirectament un benefici econòmic per a si o per a un tercer.
Resulta interessant apreciar com, en aquest supòsit, l’autoritat o funcionari públic al que se li imputi la comissió del delicte de tràfic d’influències, no té perquè acabar obtenint cap tipus de benefici econòmic directa o indirectament. Si no que, mitjançant la seva actuació, serà suficient que un tercer així pugui beneficiar-se.
Capítol VII. Malversació. Per malversació comprendrem una amalgama de diferents suposats. Resultarà un d’ells l’autoritat o funcionari públic que, amb ànim de lucre, sostragués o consentís que un tercer, amb igual ànim, sostregui cabals o efectes públics que tingui al seu càrrec. També aquells supòsits en què autoritat o funcionari públic destini a usos aliens a la funció pública cabals o efectes posats al seu càrrec o donés una aplicació privada a béns mobles o immobles amb greu perjudici per a la causa pública. I, de la mateixa manera, incorrerà en el delicte de malversació l’autoritat o funcionari públic que amb tal de causar un perjudici econòmic a l’entitat pública de la qual depengui, falsegi la comptabilitat, els documents que reflecteixin la seva situació econòmica o la informació continguda en els mateixos.
Capítol VIII. Fraus i exaccions il·legals. Es cometrà el delicte de frau quan autoritat o funcionari públic, intervenint per raó de càrrec en qualssevol modalitat de contractació pública o liquidació, se servís de tercers o qualssevol altre artifici per defraudar a l’ens públic.
De la mateixa manera, s’entendrà per exacció il·legal (cobrament injust), a l’autoritat o funcionari públic que exigeixi, directa o indirectament, drets, tarifes, aranzels, minutes o tributs no deguts o de quantia major a la legalment assenyalada.
Capítol IX. Negociacions i activitats prohibides i abusos en l’exercici de la seva funció. Incorreran en el tipus penal de negociacions i activitats prohibides l’autoritat o funcionari públic que, intervenint per raó del seu càrrec en qualsevol tipus de contracte, assumpte, operació o activitat, s’aprofiti d’això per forçar o facilitar-se qualsevol forma de participació d’una manera directa o indirecte.
Incorreran en el tipus penal de l’abús en l’exercici de la seva funció, l’autoritat o funcionari públic que, fora dels supòsits permesos per les Lleis i Reglaments vigents, realitzi per si mateix o mitjançant persona interposada, una activitat professional o d’assessorament a entitats privades o particulars en assumptes que hagi d’intervenir, hagi intervingut o tinguin relació directa amb l’oficina o centre directiu en el qual estigui destinat. També resultarà un tipus delictiu el supòsit en què una autoritat o funcionari públic faci ús d’un secret del que tingui coneixement per raó del seu càrrec, amb ànim d’obtenir un benefici econòmic para si o un tercer. I, un altre supòsit, resultarà aquell en el qual autoritat o funcionari públic sol·liciti sexualment a una persona que, per a si mateixa o una altra persona amb la qual es trobi lligat de forma estable, tingui pretensions pendents de la resolució d’aquell, sobre les quals hagi d’evacuar informe o elevar consulta al seu superior.
Capítol X. Delictes de corrupció en les transaccions comercials internacionals. Finalment, incorrerà en un delicte de corrupció en transaccions comercials internacionals els que mitjançant oferiment, promesa o concessió de qualssevol benefici indegut, corrompin o intentin corrompre per si mateixos o mitjançant un tercer a funcionaris públics estrangers o d’organitzacions internacionals, en benefici propi o d’un tercer, amb la finalitat de que actuïn o s’abstinguin d’actuar en relació amb l’exercici de les seves funcions per aconseguir o conservar un contracte o un altre benefici irregular en la realització d’activitats econòmiques internacionals.
Disculpareu l’extensió, una mica més àmplia del normal, d’aquesta breu guia sobre què és la corrupció? Però, tal com ja anticipéssim, estic convençut que tant per tenir una idea més clara d’un concepte alguna cosa difús, augmentar la seguretat jurídica de tots aquells que interactuïn en l’esfera pública, com per poder actuar amb propietat davant qualssevol mala praxi que vulguem denunciar, estic convençut que aquesta breu guia resultarà d’una clara utilitat.
Joan Roselló Cardona.
Professional en Afers Públics i Innovador Social
www.joanrosello.com
