Viure dignament

Per Tito Rodriguez Alfaro

Avui m’agradaria parlar al marge dels reglaments i les lleis i donar la meva opinió com a ciutadà i com a part interessada en aquest sistema que vivim, m’agradaria compartir amb tots els lectors una cosa que ens hauria d’unir com a damnificats i que mai hem de deixar que ens prenguin, el dret a viure dignament.

La dignitat no hauria de ser una paraula buida, hauria de ser un arma que comprengués la nostra llibertat i el nostre poder social de modelar i millorar les nostres vides mitjançant la presa de decisions, però que passa quan no es respecten les nostres decisions?

Que el ciutadà respon: “quan em respectin, respectaré” (1)

Això em porta directament a parlar de l’habitatge, la llar, la nostra digna parcel·la del món blindada per la constitució a l’article 47, que de blindada li queda ja poc, ja que l’únic que pot calificar-se de blindat és en molts casos l’execució d’embargament.

Si analitzem la situació actual, veiem que cada dia més mitjans es fan ressò dels desnonaments, de les plataformes contra la hipoteca i de la desobediència civil, perquè en si, independentment de la crisi, de si la culpa va ser dels uns o dels altres, la base de tot aquest problema és que la pau social -que predica larticle 10.1 de la constitució- ja no existeix.

S’em gela la sang pensar en tot l’esforç en redactar lleis pro drets humans, econòmics, socials i culturals (2), que són reduïdes a paper mullat per una interpretació ad literam dels contractes de préstec hipotecari, però quan les lleis són ineficaçes amb les necessitats sempre acudeixo a una frase de Goethe:

“La llei és poderosa, però més poderosa és la necessitat”

 Amb la recent sentència del Tribunal de Justícia de la UE (3), que condemna les clàusules abusives i permet paralitzar un desnonament, amb les plataformes que mitjançant iniciatives legislatives populars (ILP) busquen la dació en pagament, amb els ciutadans que acceptem que si que es pot i els poders públics que assumeixen que la polèmica no desapareixerà pel fet d’ignorar-la, s’està aconseguint que el problema de molts, sigui responsabilitat de tots.

Nosaltres els juristes ens debem al dret, ja que hem triat una especial vinculació a la llei, però abans de juristes, som ciutadans i com a principi fonamental hem de tenir un esperit crític que vagi més enllà d’aquestes paraules, no hauríem esperar que ens afecti un problema en les nostres vides per comprendre que cal fer alguna cosa, sinó acabarem com el protagonista del poema de Niemoller:

Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.

Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.

Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.

Després van venir pels catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.

Finalment van venir a per mi, però, llavors ja no quedava ningú que digués res.

 

Tito Rodriguez Alfaro

Estudiant de Dret a la Facultat de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.