Mobilitat internacional de les societats

Rafael ArenasPer Rafael Arenas García. 

Mobilitat internacional de les societats (Llibertat d’establiment després de Cartesio, Fusions i adquisicions internacionals, responsabilitat de la matriu per l’actuació de les seves filials)

La mobilitat de les societats dins d’Europa es troba actualment profundament condicionada per la interacció entre les exigències de la llibertat d’establiment derivades del Dret de la Unió Europea i les diferents regulacions nacionals. En la meva exposició intentaré descriure l’estat de la qüestió a partir de tres eixos que considero rellevants, encara que no exempts de polèmica i susceptibles de ser considerats des de diferents angles, tant pel que fa a la seva anàlisi com respecte a la seva valoració.

En primer lloc, la situació es troba condicionada d’una manera decisiva per la jurisprudència del Tribunal de Luxemburg. Tal com intentaré mostrar ens trobem davant d’un autèntic sistema de Dret internacional privat en matèria societària que no és producte de cap legislador, sinó de l’acumulació dels diferents casos resolts pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en matèria de Dret de societats. Aquesta circumstància no afavoreix la seguretat jurídica, ja que ni es disposa d’una regulació completa i sistemàtica de totes les qüestions que han de ser considerades en l’activitat internacional de les societats ni la regulació existent es troba suficientment fixada, ja que sempre és possible que el Tribunal de Luxemburg matisi o modifiqui la seva jurisprudència anterior. L’exegesi de la jurisprudència existent no permet més que un dibuix difuminat dels límits de l’actuació del legislador i de les consegüents imposicions que es deriven de la llibertat d’establiment regulada en el dret europeu.

En segon terme, aquesta jurisprudència del Tribunal de Luxemburg s’ha basat en una distinció essencial entre l’abast de la llibertat d’establiment per a les persones físiques i per a les persones jurídiques. Aquesta diferenciació ha conduït en alguns casos a solucions respecte a les persones jurídiques que difícilment es podrien estendre a les persones físiques. Encara reconeixent les diferències que existeixen entre les persones físiques i les jurídiques no es pot desconèixer que el mandat que es deriva de l’art. 54 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea és precisament l’equiparació de les societats constituïdes en un Estat membre a les persones físiques nacionals de l’Estat membre. Per aquesta raó potser fora convenient explorar les possibilitats d’estendre a les persones jurídiques –sempre que es pugui- el mateix règim de llibertat d’establiment de què gaudeixen les persones físiques.

Finalment, sembla a vegades que el Tribunal de Luxemburg assumís una visió clàssica de l’oposició entre teoria de la seu i teoria de la constitució segons la qual resultaria necessari que el reconeixement de la personalitat jurídica creada d’acord amb el que estableix el dret de qualsevol Estat, sense importar on es trobi la seu real de la societat, hauria d’anar acompanyat de la consideració de tal dret de constitució com l’única lex societatis de la societat creada. D’aquesta manera, la llibertat d’establiment no només imposaria el reconeixement de totes les societats constituïdes en els Estats membres, sinó també l’aplicació a aquests societats del dret de l’Estat de constitució. Resulta dubtós que aquesta aplicació sigui exigible. No hi ha d’haver dubtes sobre la necessitat de reconèixer tota societat constituïda en un Estat membre de la UE, però aquest reconeixement no hauria de conduir sempre necessàriament a l’aplicació de tal dret de constitució. Aquesta aplicació generalitzada podria conduir a algun resultat poc adequat.

Rafael Arenas García

Catedràtic de Dret internacional privat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.