La responsabilitat dels alpinistes i el cost del seu rescat

Per Anna Jiménez
Barcelona

Cap derivar responsabilitat per la mort d’un alpinista a la resta de l’equip? Qui ha de sufragar les despeses del rescat?

El dia 28 de maig l’alpinista català Juanjo Garra va morir a l’Himàlaia. En el moment de l’ascens a una muntanya de 8.167 metres el de Lleida va caure juntament amb un dels “sherpes” de l’expedició – doncs anaven lligats-, amb la mala sort que el primer es va trencar el turmell i el peroné. Fruit d’aquesta lesió, va restar immobilitzat a la intempèrie durant 4 dies en adverses condicions meteorològiques, fins que va morir.

Es va intentar rescatar-lo però va ésser impossible. De fet, per sobre de 7.000 metres d’alçada el rescat és pràcticament impossible. Per aquest motiu, els familiars han optat per no recuperar el cos, perquè no volen posar en perill la vida dels rescatadors.

No és el primer cop que escoltem que cal rescatar a alpinistes que pateixen accidents en les seves expedicions, i això ens porta a reflexionar sobre dues qüestions ben diverses, una de caire penal, la segona econòmica.

En primer lloc, ens hem de preguntar quina és la responsabilitat que pot arribar a tenir el  sherpa pels fets. En concret, ens preguntem si aquest no pot respondre per la mort de Juanjo Garra en tant que garant per via de la comissió per omissió. Anem per pams. El primer a tenir en compte és que el dret penal castiga als subjectes que duen a terme una acció de forma activa (per exemple; A dispara a B, y B mor), però també castiga les conductes omissives, -consistents en realitzar una acció diferent a la que s’hauria d’haver fet-, distingint al seu torn la omissió pura de la comissió per omissió. La primera només es produeix en determinats delictes. És el cas de l’article 195 CP, on es castiga l’omissió del deure de socórrer o de l’article 450 CP on es tipifica la omissió del deure d’impedir determinats delictes. La segona s’aplica sobre tots els delictes del Codi Penal sempre i quan el subjecte revesteixi caràcter de garant i tingui capacitat d’acció i d’evitació del resultat. Un exemple el trobem precisament en les excursions alpines, on els subjectes involucrats passen a ser garants de protecció per haver acceptat voluntàriament funcions protectores. S’entén que els companys de les expedicions són garants perquè els altres no participarien en l’activitat sinó fos perquè confien en l’actuació dels altres. Ara bé, en el nostre cas no és possible atribuir responsabilitats al sherpa per la mort de Juanjo Garra doncs el primer no tenia capacitat d’evitar el resultat de mort i en segon lloc perquè no actuava ni amb dol ni amb imprudència. Es tracta d’un accident fortuït i per tant, d’ell no es derivarà cap responsabilitat.

Dit això, ens queda abastar una segona pregunta, a saber: qui ha de pagar el cost del rescat? Aquesta pregunta ens la formulem perquè ja fa anys que està en boca de molts. Al 2005, en concret, Catalunya i Cantabria, van decidir que els rescats provocats per actuacions imprudents devien ésser sufragats pels rescatats. I qui diu quan hi ha imprudència? Els bombers de l’equip de rescat tenint en compte, entre d’altres, si no s’han tingut en compte les senyals de perill, si no portaven la roba o l’equip adequat, si les condicions climatològiques eren adverses… Altres comunitats com Madrid, Castella i Lleó o Astúries s’han sumat a la iniciativa. Tanmateix, es tracta de normativa autonòmica pensada per a excursionistes no professionals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.