Tots els conductors de vehicles i de bicicletes, a més dels altres usuaris de la via, quan es veuen implicats en algun accident de trànsit, estan obligats a sotmetre’s a les proves necessàries per a detectar possibles intoxicacions per alcohol. Aquesta obligació, fonamentada en la voluntat d’investigar el grau d’alcoholèmia tant de conductors com d’usuaris es regula a l’article 21 del Reglament general de circulació, i negar-se a realitzar aquestes proves pot suposar una sanció administrativa (a les infraccions de trànsit i controls preventius) o bé un delicte (quan hi hagi implicació en accidents, o simplement existeixin símptomes d’embriaguesa aguda).
Aclarit això, l’article 282 del Codi Penal s’encarrega de tipificar la negativa a realitzar la prova quan un agent de l’autoritat ho requereix. Respectant la literalitat de la llei, el precepte en qüestió estableix que:
“El conductor que, requerit per un agent de l’autoritat, es negui a sotmetre’s a les proves legalment establertes per a la comprovació de les taxes d’alcoholèmia i la presència de les drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicòtropes a què es refereixen els articles anteriors, és castigat amb la penes de presó de sis mesos a un any i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a un any i fins a quatre anys.”
Com es veu, aquesta negativa es concep com un delicte contra la seguretat vial castigat amb una pena composta de presó i privació del dret a conduir.
No obstant això, per a caure a la figura delictiva referida han de donar-se les CIRCUMSTÀNCIES següents:
- – Requeriment exprés i directe de l’agent de l’autoritat.
- – Negativa expressa y directa de l’individu.
- – Advertència de que la negativa a sotmetre’s a la prova pot tenir les conseqüències penals mencionades.
- – Persistència en la negativa de l’individu.
D’altra banda, en les ocasions en què els agents de l’autoritat requereixen la realització d’una segona prova (si el resultat de la primera sobrepassa la taxa reglamentària o la persona examinada presenta símptomes evidents de trobar-se sota la influència de begudes alcohòliques o substàncies estupefaents), segons exposa el propi precepte “per a una garantia major i a efecte de contrast”. La doctrina és ferma en considerar que el conductor que es negui a realitzar aquesta segona prova no pot quedar exempt de responsabilitat penal pel fet d’haver-se sotmès a la primera, tenint en compte que la precisió dels etilòmetres amb què es practica la prova és qüestionable. Així ho afirma la Fiscalia General de l’Estat en la Circular 10/2011 sobre unificació de criteris. En aquest sentit, cal afegir que l’individu té el dret a contrastar els resultats obtinguts a les proves mitjançant anàlisis de sang, tot i que aquest dret només existeix si s’han realitzat les dues proves.
Dit això, cal puntualitzar, en la mida en què la concepció com a il·lícit penal pot resultar sorprenent, es fonamenta en el fet que la submissió a aquestes proves és un deure originat a la necessitat d’esbrinar el grau d’impregnació alcohòlica del conductor amb la finalitat de perseguir els delictes contra la seguretat del trànsit. D’aquesta manera, i respecte de la regularització anterior a la LO 15/2007 per la qual es modifica el Codi Penal, aquesta negativa passa d’estar vinculada a un delicte de desobediència a les autoritats a ser castigada autònomament, la qual cosa comporta una sub-tipificació com a delicte contra la seguretat vial, (bé jurídic protegit). Això és així perquè es va entendre que el fet d’aturar un vehicle per advertència d’un agent suposa un reconeixement de la seva autoritat, per la qual cosa la negativa no té una altra justificació que evitar les conseqüències que es poden derivar de sobrepassar les taxes reglamentàries.
Finalment, i com a crítica, vull afegir que és com a mínim desconcertant que el Codi Penal prevegi el dret d’un acusat d’un delicte a no declarar en contra seva, així com a no contestar les preguntes que se li formulin o fins i tot a no sotmetre’s a una pericial cal·ligràfica, (amb allò que el seu resultat suposaria per a l’aclariment dels fets que s’investiguen i sense prejudici dels efectes que el tribunal li atribueixi en relació amb el delicte que se li imputa); i que, per contra, es prevegin unes conseqüències punitives tan greus per a la negativa a sotmetre’s a la prova d’alcoholèmia i/o estupefaents.
De qualsevol manera, cal precisar que, si vostè és advertit pels agents de l’autoritat, i sota aquest advertiment de les conseqüències penals de la seva negativa decideix de forma directa i indubitada no realitzar aquestes proves, poden immobilitzar el seu vehicle i fins i tot detenir-lo per a traslladar-lo a dependències policials. Per això, si decideix no acollir-se al dret de no declarar que li és reconegut, allò més recomanable és que no faci cap consideració sense la presencia d’un advocat, que vetllarà pels seus interessos i pel compliment de totes les garanties legals que li emparen.
Georgina Anfruns. Advocada. www.aobabogados.com
