Canal 9, un nou repte per al Quart Poder

Per Isaac Meler.
Barcelona.

La llibertat d’expressió i el dret a la informació són el que veritablement dóna sentit al dret a vot dels ciutadans i, per tant, a la democràcia. Els temps actuals en què, més o menys, aquestes llibertats són respectades no són més que un oasis, una rara excepcionalitat, perdut en el desert de la censura que la humanitat ha viscut al llarg de la història.

El filòsof John Milton pot cosiderar-se un dels primers en trencar una llança a favor de la llibertat d’expressió el 1644 amb el seu discurs al Parlament anglès titulat Aeropagitica. “Matar un home és destruir una criatura raonable; però ofegar un llibre és destruir la raó mateixa […]”, proclamava Milton. Anglaterra va suprimir el 1695 la Llei de llicències que restringia la llibertat d’impremta mitjançant llicència reial.

El camí cap a la llibertat d’expressió anglesa va seguir el 1771, any en què es va permetre informar sobre l’activitat parlamentària i va concloure el dia de 1787 en què el diputat anglès Edmund Burke, dirigint-se als periodistes, va proclamar la frase que l’ha fet famós: “vostès són el quart poder”. Una estructura no escollida per ningú, que no representava específicament cap sector de la societat i independent respecte de l’Estat, esdevingué el quart poder que hauria de controlar els altres tres poders de Montesquieu en benefici dels ciutadans.

Ha plogut molt, que dirien alguns, i l’últim fet que reobre el debat sobre la llibertat d’expressió a Espanya i en ple segle XXI és el decret llei que va aprovar el Govern valencià el passat dijous 7 de novembre amb l’objectiu de posar fi a la situació de desgovern que es vivia a Canal 9 des que la directora general i el seu equip van dimitir, tot plegat hores després que també deixessin el seu càrrec els altres quatre representants del PP al consell d’administració.

El Decret Llei 5/2013, de 7 de novembre, del Consell, pel qual s’adopten mesures urgents per a garantir la prestació del servici públic de ràdio i televisió de titularitat de la Generalitatva tenir com a article únic la modificació de la Llei 3/2012, de 20 de juliol, de la Generalitat, d’Estatut de Radiotelevisió Valenciana amb la intenció de posar fi a les emissions controlades pels treballadors, que des del passat dimecres 6 de novembre estan sent molt crítiques amb el govern del PP i la seva decisió de tancar la radiotelevisió pública, posant en perill les emissions en català al País Valencià. Aquesta intervenció sobre el control d’una televisió pública no és un cas aïllat al nostre país, tot i que la majoria dels ciutadans no en siguem del tot conscients.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) és la institució catalana que vetlla pel pluralisme i la diversitat en el mercat audiovisual del nostre àmbit territorial. L’article 82 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya defineix el CAC com l’autoritat reguladora independent en l’àmbit de la comunicació audiovisual pública i privada. El mateix precepte legal atorga al Consell la facultat d’actuar amb plena independència del Govern de la Generalitat en l’exercici de les seves funcions. Tot i que els canvis dels últims anys en la seva regulació semblin indicar el contrari.

El Parlament de Catalunya va modificar el 2012 la  Llei 2/2000, de 4 de maig, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya per alterar composició de la institució. La redacció original de l’article 4 de la Llei del CAC (vigent des del 06 de maig del 2000 fins al 27 de febrer de 2012) establia en el seu primer apartat que el Consell estaria integrat per deu membres, nou dels quals havien de ser elegits pel Parlament complint-se dos requisits: que fossin proposats per, com a mínim, tres grups parlamentaris, i escollits per una majoria de dos terços. L’últim membre, el president o presidenta, era proposat i nomenat pel Govern després d’escoltar l’opinió majoritària dels nou membres elegits pel Parlament.

La Llei 2/2012, del 22 de febrer, de modificació de diverses lleis en matèria audiovisual va modificar, entre altres, aquest article 4 de la llei del CAC, establint que la seva composició seria de 6 membres (cinc consellers i un president/a) elegits pel Parlament, a proposta, com a mínim, de dos grups parlamentaris, per una majoria de dos terços. La nova redacció vigent afegeix que si en una primera votació no s’obté la majoria de dos terços, els membres seran elegits per majoria absoluta en una segona votació, que s’ha de fer en la mateixa sessió. Així doncs, es pot concloure que la composició del CAC tendirà a ser menys representativa de la pluralitat i la diversitat del país. Amb anterioritat a la modificació de l’article 4, el requisit de la majoria de dos terços feia més que probable que es necessités el pacte entre forces polítiques, afavorint l’heterogeneïtat dels seus membres. Ara però, es permet que, a la pràctica, sigui el Govern qui nomeni unilateralment els membres del Consell, ja que, amb el sistema electoral vigent, és relativament fàcil que una sola força aconsegueixi la majoria absoluta al legislatiu, la clau de l’executiu. Amb aquestes condicions és probable que el CAC, lluny de ser una institució independent, estigui fortament polititzat.

La politització de mitjans no es redueix a l’àmbit català. El PP va aprovar el mateix 2012 el Reial Decret-llei 15/2012, de 20 d’abril, de modificació del règim d’administració de la Corporació RTVE, que estava previst en la Llei 17/2006, de 5 de juny. Així, la redacció de l’article 11 (Elecció) abans del canvi de la Llei de la ràdio i la televisió de titularitat estatal establia que Senat i Congrés escollien 4 i 5 consellers respectivament amb una majoria de dos terços. Aquest model, en l’esquema polític d’Espanya, requeria sí o sí el pacte entre forces polítiques per escollir els membres de la institució.

Ara, no obstant, de manera semblant al cas català i el CAC, el model pel qual ha apostat el PP per garantir el “pluralisme” de la televisió pública espanyola és un model que permet donar resposta als interessos d’un sol grup polític. D’aquesta manera, el nou precepte (calcat al de la llei catalana) que regula l’elecció dels membres del Consell d’Administració de RTVE estableix que aquesta s’efectuarà per majoria absoluta en cas de no assolir-se la majoria qualificada de dos terços, excepció que, com és previsible, es convertirà en norma.

Ningú és exemplar en llibertat d’expressió, això està clar, però el cas de Canal 9 sembla donar vida a les paraules del cantautor valencià Ovidi Montllor: “T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.