El Dret i Breaking Bad (I)

Per D.D.
Barcelona.

 

 

L’antecedent de ficció:

Durant els primers episodis de ‘Breaking bad’ Walter White (Heisenberg) i Jesse Pinkman feien servir com a laboratori mòbil per fabricar la preuada metamfetamina blava una atrotinada RV, batejada com ‘The Krystal Ship’ per Jesse.

Després de tres temporades caravana amunt, caravana avall pel desert de Nou Mèxic, les indagacions de l’agent Hank Schrader que, per empitjorar les coses, és cunyat de Walter, obliguen a aquest a destruir la caravana, ara que està sent rastrejada pel seu cunyat i tot pot ser descobert.

Per a tal propòsit, Walter es dirigeix ​​al desballestament d’Old Joe, per tal de deixar el vehicle fet ni més ni menys que un cub metàl·lic. En un moment de nostalgia, previ a la destrucció, Walter entra per última vegada a la caravana i observa els instruments químics que li han servit per cuinar les seves primeres quantitats de metamfetamina blava. És en aquest moment quan entra Jesse, que ha estat sigilosament seguit per Hank Schrader. Walter i Jesse corren les cortines de la caravana, a fi de no ser vistos, mentre Schrader prova d’obrir les finestres laterals mentre es passeja al voltant del vehicle.

– Jesse Pinkman, si vols afegir resistència ho faré. No em costa res. Surt ja si no vols que sigui pitjor.

Davant el silenci, Schrader torna al seu cotxe per treure alguna cosa per tal de forçar la porta. És llavors quan apareix Old Joe, propietari del desballestament:

– Té una ordre?

– Qui ets tu? – Pregunta l’agent Schrader.

– Sóc l’amo de tot això, el que significa que està violant la meva propietat. La caravana és aquí, i a més tancada. Vostè està forçant-la, així que digui: té una ordre?

– No es necessita una ordre quan hi ha indicis, advocat.

– Els indicis s’apliquen als vehicles, segons tinc entès. Saltar-se semàfors i coses per l’estil.

– Veus això rodó de goma? – Diu Schrader assenyalant les rodes de la caravana. – Són rodes. És un vehicle.

– Això és un domicili, una residència. I està protegit per la quarta esmena de registres i confiscacions il·legals.

– Mira, tu…

– L’ha vist rodar per aqui? Com sap que funciona? Ha presenciat alguna conducta il·legal? Em sembla que és aqui tafanejant. No penso que això valgui davant un tribunal.

– Sí? Mira això …

És llavors quan Schrader desenganxa un parell de les tires de cinta aïllant que hi ha a la porta de la caravana, revelant forats de bala.

– Què et sembla que són? A mi em semblen forats de bala. Així que algú ha buidat una arma de foc en aquest domicili. M’apostaria alguna cosa a que un jutge ho consideraria un bon motiu.

Jesse, sota les instruccions xiuxiuejades per Walter, crida des de dins:

– Aquest és el meu propi domicili, i no vull que em molestin, cabró.

– Val – diu Schrader amb el seu somriure sarcàstic – Vols la teva ordre? Els nois te la portaran i te la donaran en safata de plata, com ho veus? Si he esperat tant, puc esperar una estona.

Al final, per motius que no vénen al cas, Hank Schrader ha d’abandonar el desballestament sense la seva ordre, podent Walter i Jesse per fi destrossar la caravana, simbolitzant el final d’una època d’autonomia i el principi d’una nova sota l’atenta supervisió de Gus Fring.

En el nostre ordenament jurídic, una caravana és considerada domicili o vehicle?

Primer caldria posar l’atenció en el concepte de domicili, la inviolabilitat la trobem recollida a l’article 18.2 CE. Atès que és un concepte present tant en l’àmbit jurídic-privat com en l’àmbit jurídic-públic, gaudint d’una definició diferent en cada branca, el Tribunal Constitucional, en sentència 22/1984 de 17 de febrer va establir que “cal assenyalar que la idea de domicili que utilitza l’article 18 de la Constitució no coincideix plenament amb la que s’utilitza en matèria de dret privat , i especialment en l’article 40 del Codi Civil , com a punt de localització de la persona o lloc d’exercici per aquesta de seus drets i obligacions.” A aquests efectes, el mateix text jurisprudencial assenyala que “la protecció constitucional del domicili és una protecció de caràcter instrumental , que defensa els àmbits en què es desenvolupa la vida privada de la persona. Per això existeix un nexe d’unió indissoluble entre la norma que prohibeix l’entrada i el registre en un domicili (art. 18.2 de la Constitució) i la que imposa la defensa i garantia de l’àmbit de privacitat (art. 18.1 de la Constitució). Tot això obliga a mantenir, almenys «prima facie», un concepte constitucional de domicili en major amplitud que el concepte jurídic privat o jurídic – administratiu.”

Així doncs, observem un concepte constitucional de domicili amplíssim que no admet una interpretació restrictiva que solament accepti la definició de l’art. 40 del CC, el text de la qual estableix que per a l’exercici dels drets i el compliment de les obligacions civils, el domicili de les persones naturals és el lloc de la seva residència habitual, i si escau, el que determini la Llei d’Enjudiciament Civil; definició sens dubte incompleta i d’escassa concordança amb la realitat, en la qual l’individu estableix domicili en llocs que van més enllà del Document Nacional d’Identitat. Per contra, i atès que el que ens interessa és el domicili en l’àmbit del procés penal, l’art. 554 LECrim assenyala que es reputaran com a domicilis els Palaus Reals, l’edifici o lloc tancat o la part d’ell destinada principalment a l’habitació de qualsevol espanyol o estranger resident a Espanya i de la seva família, així com els bucs nacionals mercants; sent aquesta una definició molt més d’acord amb els usos socials que no la que ens dóna el Codi civil.

Si bé és cert que el domicili és, en efecte, inviolable, el propi legislador constitucional ha establert en el mateix articulat les excepcions a aquesta inviolabilitat, sent aquests el consentiment del titular, la resolució judicial i el flagrant delicte.

Més en detall, i en referència al consentiment del titular, l’art. 545 LECrim estableix que ningú podrà entrar al domicili d’un espanyol o estranger resident a Espanya sense el seu consentiment, excepte en els casos i en la forma expressament previstos en la llei. Cal assenyalar que el consentiment pot ser tant exprés com tàcit. En aquest sentit, l’art. 551 LECrim estableix que s’entendrà que presta el seu consentiment aquell que, requerit per qui hagi d’efectuar l’entrada i registre perquè els permeti, executa per la seva banda els actes necessaris que en depenen perquè puguin tenir efecte, sense invocar la inviolabilitat que es reconeix al domicili. És a dir, lluny d’establir un formalisme, el simple fet de fer-se a un costat per deixar passar a l’agent de l’autoritat que requereix un registre podria interpretar-se com un acte de consentiment perfectament vàlid.

Pel que fa referència a la resolució judicial, l’art. 546 LECrim atorga aquesta potestat al jutge o tribunal que conegués de la causa (s’entén que criminal). L’acte d’entrada i registre al domicili d’un particular ha de ser, segons ho va establir en l’art. 558 LECrim, sempre fundat, ha d’expressar el jutge l’edifici o lloc tancat en què ha de dur també si tindrà lloc només de dia i l’autoritat o funcionari que els hagi de practicar.

Davant el supòsit que sigui la policia judicial la que sol·liciti l’entrada i registre de domicili, aquesta petició davant el Jutge de guàrdia ha de contenir, entre uns altres, l’objecte de la sol·licitud, el domicili o domicilis on interessa entrar, el delicte que s’investiga, dades objectives dels sospitosos a fi de verificar els indicis policials, així com la data en la qual es vol efectuar l’entrada. No es requereixen proves, com recorda la STS núm. 1019/2003, “doncs en tal cas no seria necessària la pràctica de més diligències de recerca, sinó, únicament, la de fundades sospites de l’actuar delictiu que requereixin la confirmació a través del resultat que pogués llançar precisament el registre”.

En el cas del delicte flagrant, n’hi ha prou amb posar un exemple jurisprudencial molt clar, enfocat precisament en un cas de tràfic de drogues:

“Els Agents de Policia tenien notícies que en l’habitatge s’estava venent estupefaents durant els últims dies, per la qual cosa sobre les 18.30 hores del dia 14 d’agost de 1998 es trobaven vigilant la zona on és freqüent aquesta activitat de venda. Comprovada l’afluència de joves toxicòmans a l’immoble, l’Agent va seguir a un d’ells, mentre el seu conductor li esperava es va baixar d’un cotxe, vestit de carrer i es va dirigir a la casa, obrint-li la porta Juan José que encara al carrer li va preguntar “quantes?” al que va respondre “dos”, que des del carrer encara va poder sentir l’Agent de Policia; davant la imminent transacció que s’anava a produir a l’interior de l’habitatge, en entrar el visitant va treure el cap amb la porta oberta i com va veure des de fora gran quantitat de paperines sobre la taula del saló al que s’accedia directament, va decidir intervenir doncs també va presenciar que Juan José li lliurava dos paperines al nouvingut, per la qual cosa identificant-se com a Policia va tractar d’entrar, la qual cosa va voler impedir-li Juan José forcejant en intentar tancar la porta.”

Davant aquest cas, el Tribunal Suprem considero que “el descrit constitueix supost de flagrancia. L’agent policial percep directament, a través dels seus sentits, fets contundents i evidents per si mateixos de la comissió del delicte sense precisar deducció alguna a partir d’altres fets indiciaris o indirectes, i, en segon lloc, la simultaneïtat de lo observat directament i la necessitat de la intervenció no només autoritza la mateixa sinó que obliga a ella (article 282 et ss. LECrim).”

No obstant això, en el cas de Breaking Bad, l’agent Schrader té mers indicis, faltant-li aquests fets contundents i evidents als quals fa referència la citada sentència. Diferent seria si veiés la caravana enmig del desert de Nou Mèxic, amb Walter i Jesse dins, en ple procés de destil·lació de metamfetamina, amb el fum blau sortint de la caravana.

Què succeeix amb la caravana, doncs?

Entrant en l’assumpte de la caravana, sobre la seva consideració com a domicili o vehicle, la STS 1626/1994 de 19 de setembre estableix que “als efectes propis del dret a la inviolabilitat del domicili és indiferent que es tracti d’un domicili civil o de una simple residència, de la mateixa manera que ha de distingir la permanència en un lloc, com a pròpia del domicili en sentit legal, on una persona exerceix els seus drets o compleix les seves obligacions, d’ una banda, i el concepte constitucional del lloc al que aquella exerceix de manera permanent o transitori seva privacitat , habitant en ell i realitzant en el seu interior els actes propis de la diària existència, d’un altre. Per això la caravana, adossada a un vehicle de motor o formant part íntegra d’ell, que té en la seva part habitable tot el necessari, més o menys, per fer eficaç l’estatge dels passatgers, és apta per constituir el domicili d’una persona com a suport bàsic del dret a la intimitat personal i familiar, sense que la circumstància tractar-se d’ un vehicle itinerant en moviment exclogui aquest caràcter“. A més a més, per demostrar el ampli que és aquest concepte, la SAP Girona 410/1998 de 19 d’octubre admet que el concepte constitucional de domicili “comprèn qualsevol espai tancat on una persona desenvolupi la seva vida privada, ja sigui de manera permanent o accidental, abastant tant l’habitatge habitual com la que s’ocupa de manera transitòria, l’habitació d’un hotel o pensió pel que fa al client que l’ocupa, fins i tot la tenda de campanya i la caravana o vehicle que durant un viatge és utilitzat com a alberg, sent el fonamental que en aquest espai concret la persona desenvolupi activitats domèstiques (menjar, dormir, descansar…) que constitueixen el contingut propi d’allò que la persona realitza allunyat dels estranys que puguin cohibir el seu comportament (SSTS, entre altres, de 21 desembre 1992, febrer 26, 1993, 27 novembre 1993 i 27 abril 1995)”.

Tanmateix, podríem pensar que aquesta consideració es té cap a la caravana aparcada o acampada i no a la caravana en moviment, creant doncs una disjunció entre caravana -domicili/caravana- vehicle en funció de si està en moviment o estacionada, podent sol considerar domicili, i per tant, objecte de protecció constitucional, quan no està circulant. Això és negat per la mateixa jurisprudència del Tribunal Suprem abans esmentada, en la qual se’ns diu que “ha de rebutjar la teoria que només atribueix la funció domiciliària a la caravana que es troba aparcada o acampada, no a la que està en moviment, perquè aquesta subtil distinció, per problemàtica, a més d’injusta i contrària a l’esperit constitucional, crearia enormes dificultats de cas concret”.

Tot i això, en el cas concret de ‘Breaking Bad’, la caravana que usen Jesse Pinkman i Walter White no tindria en el nostre sistema legal la consideració de domicili constitucional mereixedor de protecció, ja que en ella ni viuen, ni mengen, ni realitzen actes de la vida privada, sinó que es tracta més aviat del seu laboratori mòbil, el seu lloc de treball clandestí on elaboren la metamfetamina blava. L’esmentada STS 1626/1994 de 19 de setembre dota de protecció a la caravana que té a la part habitable tot el necessari, més o menys, per fer eficaç l’estatge dels passatgers. Atès que en la caravana de Walter i Jesse només hi ha els instruments químics i els productes necessaris per fabricar la metamfetamina, aquesta no estaria dotada de la necessària protecció constitucional per fer-la inviolable. Seguint el mateix exemple, l’individu que usés una caravana com a camió per als gelats no podria adduir al fet que la mateixa és un domicili, doncs no compleix aquesta funció, sent únicament un lloc de transport mòbil.

I si la caravana no és domicili, llavors, què és?

Davant d’aquesta consideració, la hipotètica entrada per part de l’agent Schrader hagués estat un registre de vehicle, aspecte que encara avui segueix plantejant autèntics maldecaps als intèrprets de la llei. Si bé és cert que el vehicle no gaudeix de cap tipus de protecció constitucional, trobem regulat el seu registre en l’art. 11.1.f ) i g) de la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, segons el qual dues de les funcions d’aquestes forces és prevenir la comissió d’actes delictius, així com investigar els delictes per descobrir i detenir els presumptes culpables, assegurar els instruments, efectes i proves del delicte, posant-los a disposició del jutge o el tribunal competent, i elaborar els informes tècnics i pericials procedents. Aquesta diligència gaudeix de poques proteccions processals, ja que com ens recorda la STS de 5 de febrer del 2003 “l’automòbil constitueix objecte d’investigació aliè a les garanties constitucionals, no responent al concepte de domicili, tal com aquesta Sala ho entén, és a dir, “recinte tancat que constitueix l’estatge d’una persona o família, on es desenvolupen les activitats íntimes de la vida diària, immune a tota mena d’intromissions alienes que pertorbin la privacitat”. La policia judicial va actuar en l’àmbit de les funcions que li són pròpies dins de la investigació i recollida d’efectes o instruments del delicte – art. 282 LECrim. i 11.1g ) LO 2/ 1986 -. En definitiva, no és exigible per a la regularitat processal de la diligència ni la intervenció del lletrat, ni del traductor, ni molt menys que (…) es dugui a terme sota control judicial“.Tot i això, la STC 303 /1993, de 25 d’octubre, estableix que el registre de vehicles sense raons d’urgència o de necessitat, sense presència del sospitós i lletrat, és a dir, sense contradicció, no pot produir prova de càrrec. A aquesta doctrina constitucional, de difícil compliment pràctic, s’ha anat introduint un matís que permet, per la via del testimoni dels agents que practiquen el registre, donar valor probatori a la troballa. En aquest sentit, la STS de 28 de gener de 2000 estableix que “en definitiva, no cal que hi hagi raons d’urgència i necessitat perquè la Policia pugui realitzar el registre d’un cotxe, i si no va estar present l’imputat la contradicció queda garantida mitjançant el testimoni practicat pels policies en el judici oral “.

En resum, en el nostre ordenament jurídic, les caravanes gaudeixen de protecció constitucional per ser considerades domicili, sempre que les mateixes compleixin amb aquesta finalitat i serveixin a tal propòsit. Si les mateixes són considerades vehicles, per no recollir els requisits del domicili, les hi despulla de tota protecció constitucional, gaudint del mateix estatut jurídic que un vehicle qualsevol a l’hora de practicar diligències de recerca sobre el mateix.