El Dret i Breaking Bad (II): Better Call Saul

Per David Daura
Barcelona,
 
 

L’antecedent de ficció:

Un dels personatges més populars de la sèrie ‘Breaking Bad’ és sens dubte l’advocat penalista Saul Goodman. Uniformat amb els seus peculiars vestits, i amb una actitud peculiar i positiva, Saul Goodman és el personatge còmic que fa el contrapès necessari en els moments dramàtics de la sèrie.

Lewis Jacobs/ Still Photographer, 2008
Heisemberg i els seus “distribuidors”.

La seva primera aparició succeeix en l’episodi anomenat ‘Millor truca a Saul’, vuitè de la segona temporada, quan Walter White i Jesse Pinkman, ajudats per traficants de carrer d’estar per casa, comencen a expandir el seu negoci de la metanfetamina blava.

Mira: El dret i Breaking Bad (I)

Badger, un d’aquests traficants de carrer, es troba assegut en un banc de la ciutat d’Albuquerque, quan un individu se li senti al costat i li diu:

Hola, tu passes?
No sé de què em parles – li diu Badger.
D’acord, és igual. Però és que, saps, si portes alguna cosa, vull dos grams.
Estàs de coña? Tio, ensumes a poli.
Què? Però què dius?
Oh, d’acord. No sé… Parlo d’allà, de la furgoneta. És vostra, no?
Quina furgoneta?
Aparcada tan discreta… una furgo de polis. Sí, i hi ha una altra allí. Vaja, sou tan originals…
Tio, jo només vull col·locar-me.
Una furgo de flors… Et dono una altra idea: un camió de les escombraries. De debò. No et mosquejis. Si pugeu polis en un camió de les escombraries, en la meva puta vida pensaria que hi ha polis en un camió de les escombraries. Va de bon rotllo. Pensa-ho. Penseu-ho nois! – diu cridant al pit de l’individu, com si portés un micro amagat.
Vale, em piro.
Eh, us rendiu tan aviat?
No sóc poli.
Fora samarreta, a veure si portes micro.
Val, saps? Perquè vegis que ets tocacollons… – diu mentre s’aixeca la samarreta.
Ah, aquest blanc m’encega – bromeja Badger amb la seva pell extremadament blanca.
Idiota…
Va, va. Era broma. No t’emprenyis. De què et queixes? Tens abdominals, o no?
De puta mare…Ja no sé si vull pillar. Se m’han passat les ganes.
Va. No siguis així. Només vull que ho demostris, vale? Que no ets poli.
I com vols que ho demostri?
Sí… Ja sé. És fàcil. Si preguntes a un poli si és poli, està obligat a dir-t’ho. Ho diu la constitució.
La de norteamerica?
Va, vinga pregunta.
Ets poli?

No, no. Així no. Pregunta-ho oficialment.

2x08_-_Better_Call_Saul_1
El detectiu Getz i Badger en una escena de la sèrie.

Ets agent de policia?
No, no sóc agent de policia – diu aixecant la mà en senyal de jurament.
Val. Cent seixanta dos grams.
Què?
Així va el tema, tio.
D’acord…
Després de pagar discretament, Badger s’aixeca i agafa un paquet de la paperera que hi ha al costat del banc, donant-li la quantitat acordada. Un cop amb la mercaderia en el seu poder, l’individu treu una pistola i es desemmascara:
Policia d’Albuquerque! Estàs detingut! Al terra!
Tio, això no val…
Badger s’agenolla a terra mentre dos furgonetes (les que havia assenyalat) s’acosten a ell al so de les sirenes.

Un cop a comissaria, a la sala d’interrogatoris, Badger i l’agent encobert, ara identificat com Detectiu Getz, parlen del que ha passat:

Em vas dir a la cara que no eres poli, tio! Em sento manipulat. Creia que eres col·lega…
I ho serem, Badger. T’agrada Badger o Brandon?
M’agrada la gent que no abusa de la Constitució.
Badger, escolta, jo intento ajudar-te, tio. Escolta, si em dius qui et subministra, tio, això pot acabar molt bé per a tu…
Just a temps, Saul Goodman irromp a la sala, cafè en una mà i els expedients dels seus casos en l’altra.
Què fa, inspector? Parla amb el meu client sense que estigui jo? Què calmadet…
En veure amb sorpresa que tant Badge com l’inspector són joves, Saul fa art del seu peculiar sentit de l’humor:
Qui és qui? Va entrar a l’acadèmia acabat de sortir de l’úter ? – Diu Saul a l’inspector – Cada dia més joves… Què li has dit a careta de nen, eh? – Pregunta amb una pretesa gravetat a Badger – Li has dit alguna cosa estúpida, i per alguna cosa estúpida em refereixo al que sigui?
Jo … – titubeja Badger.
Ja parlarem. Vostè, fora – diu Saul al policia, assenyalant la porta – Que corri l’aire. Va, hi ha lleis, inspector! Digui a la seva professora que se les llegeixi. Vagi’s a buscar un suc o al bressol, va.

2x08_-_Better_Call_Saul_5
Client i advocat en un moment de l’interrogatori amb el detectiu.

Estic detingut, agent? De què? No digui res. Millor que truqui a Saul.

Edmundo Dantés, protagonista de la novel·la d’ Alejandro Dumas ‘El Comte de Montecristo‘, va passar sis anys de la seva vida tancat al Castell d’If, sense ser-li revelada en cap moment la naturalesa del seu presumpte delicte (suposadament, ajudar a la causa bonapartista), sent torturat setmanalment pels seus guardians, sense poder parlar davant un jutge i sense poder comunicar la seva detenció a cap familiar o conegut, donant-lo aquests per mort. Durant aquests sis anys, ajudat per un altre presoner, l’abat Faria, Edmundo planeja una freda i dolça venjança contra els conspiradors que injustament li han confinat en aquest brut castell, adoptant a l’efecte nova identitat i títol nobiliari trets de la màniga: el Comte de Montecristo.

mc7
Edmundo Dantés a la presó planejant la seva venjança.

Atès que aquestes situacions no només s’han donat en la ficció sinó també en la realitat, després del pas de les revolucions europees es va instaurar un estatut de drets per al detingut, fruit del pensament liberal de la Il·lustració, i per tal de protegir la persona durant la seva detenció.

La Declaració Universal de Drets Humans ja recull alguns d’aquests preceptes, l’esperit s’ha concretat en la normativa nacional. Els articles en qüestió anuncien el següent:

Article 9: Ningú no serà detingut, pres o desterrat.
Article 10: Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent e imparcial, per a la determinació dels seus drets i obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.

En el sistema jurídic espanyol, l’eix dels drets del detingut el trobem, com no podia ser en un altre lloc, en la Constitució espanyola, concretament, en l’article 17, segons el qual:

1. Tota persona té dret a la llibertat i a la seguretat. Ningú pot ser privat de la seva llibertat, sinó amb l’observança del que estableix aquest article i en els casos i en la forma prevists en la llei.
2. La detenció preventiva no podrà durar més del temps estrictament necessari per a la realització de les indagacions per tal d’aclarir els fets, i, en tot cas, en el termini màxim de setanta- dues hores, el detingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial.
3. Tota persona detinguda ha de ser informada immediatament, i de manera que li sigui comprensible, dels seus drets i de les raons de la detenció, i no podrà ser obligada a declarar. Es garanteix l’assistència d’advocat al detingut en les diligències policials i judicials, en la forma que la llei estableixi.
4. La llei regularà un procediment “d’habeas corpus” per tal de posar immediatament a disposició judicial tota persona detinguda il·legalment. Així mateix, es determinarà per llei el termini màxim de durada de la presó provisional.

Així doncs, el detingut, per mandat constitucional, gaudeix d’un catàleg de drets, segons segueixen:

1.Dret a ser informat de la imputació.

El legislador constitucional va establir en l’art.17 que “tota persona detinguda ha de ser informada immediatament, i de manera que li sigui comprensible, dels seus drets i de les raons de la seva detenció“. En l’àmbit del procés penal, l’art. 520 de la Llei d’enjudiciament criminal estableix de forma idèntica que “tota persona detinguda o presa, de manera que li sigui comprensible, i de forma immediata, dels fets que se li imputen i les raons motivadores de la seva privació de llibertat“.

2x08_-_Better_Call_Saul_10
Interrogatori a Badger amb el seu advocat

Succeeix a vegades que, en seu policial, els agents de l’autoritat només informen merament del fet delictiu que s’imputa al detingut, no donant més detalls dels fets, ja siguin concrets o generals, que han suposat la detenció. Això és sens dubte contrari a l’esperit de l’articulat abans esmentat, ja que la llei parla dels fets que s’imputen i de les raons motivadores de la detenció, sent indistint, o merament complementari, el tipus delictiu que hagi posteriorment d’aplicar-se. De res li serveix al detingut ni al seu lletrat saber que se li ha detingut per un delicte de furt. S’ha d’exigir que se’ns diguin quins fets han succeït per dur a terme aquesta detenció: el furt d’una bossa, d’un collaret d’or, d’una cartera, d’una bicicleta, d’una propietat pública… i quina raó ha portat a efectuar la detenció: el seu enregistrament en imatges de vídeo, la declaració de la víctima, la seva identificació en una roda fotogràfica… Això sobre la base del dret a la defensa i a la seva adequada preparació, ja que s’entén que els poders públics actuen amb molta més avantatge, coneixedors com són de les diligències que fins al moment s’han dut a terme en l’atestat.

2.Dret a no declarar contra si mateix.

L’art. 520.2.a) de la Llei d’enjudiciament criminal estableix que el detingut té el dret a guardar silenci, no declarant si no vol, a no contestar alguna o algunes de les preguntes que li formulin, o a manifestar que només declararà davant el jutge. Aquest dret es concreta com una negació a col·laborar amb l’acusació, sense patir per això algun tipus de conseqüència jurídica, sent el contrari per als testimonis.

Aquest dret es desglossa en els següents drets:

a. Dret a guardar silenci, a no contestar a cap de les preguntes que se li formulin, a contestar només a alguna i a contestar a les formulades per alguna de les parts. Amb la qual cosa, hi ha en contraprestació una obligació per part de l’autoritat policial a no obligar a declarar, si bé la invitació a aquesta és sempre benvinguda.

b. Dret a no confessar-se culpable. Remuntem diversos segles enrere, quan la institució que més vegades ha vulnerat els drets individuals feia furor a occident: la Santa Inquisició. En el procés inquisitorial, la confessió del presumpte pecador era suficient per condemnar-lo. Això suposava, doncs, que la diligència més important, per no dir l’única, que es practicava era la de l’ interrogatori, arribant a extrems i excessos que tots coneixem de sobres. A dia d’avui, no només està prohibida la tortura a l’ interrogatori sinó que el simple reconeixement dels fets que s’imputen no atura la ulterior investigació. A mode d’exemple, el fet que Fèlix Millet reconegués el 2009 uns determinats fets delictius, no ha impedit que la instrucció seguís tramitant les diligències d’investigació pertinents.

3.Dret a l’assistència lletrada.

La primera intervenció del lletrat, com a encarregat de la defensa tècnica del detingut, consisteix en la d’assegurar-se si s’han complert els drets del detingut per part dels agents de l’autoritat. Per això, tant el detingut com al seu lletrat se’ls fa signar la crida acta de comunicació de drets al detingut, per tal de comprovar que aquest fet s’ha produït. Així ho estableix l’art. 520.2.a, on s’estableix que l’assistència de l’advocat consistirà en sol·licitar que s’informi el detingut o pres dels drets que l’assisteixen.

A aquest punt, cal afegir que la recent directiva 2013/48/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 22 d’octubre de 2013, sobre el dret a l’assistència de lletrat en els processos penals. La redacció de l’ article 3 és el següent:

1. Els Estats membres han de vetllar perquè els sospitosos i acusats tinguin dret a ser assistits per un lletrat en el moment i de la manera que els permeti exercir els seus drets de defensa en la pràctica i de manera efectiva.

2. El sospitós o acusat té dret a ser assistit per un lletrat sense demora injustificada. En qualsevol cas, el sospitós o acusat té dret a ser assistit per un lletrat a partir del moment que abans es produeixi d’entre els que s’indiquen a continuació:

a) abans que el sospitós o acusat sigui interrogat per la policia o altres forces o cossos de seguretat o autoritats judicials;
( … )

3. El dret a l’assistència de lletrat implicarà el següent:

a) els Estats membres han de vetllar perquè el sospitós o acusat tingui dret a entrevistar en privat ia comunicar amb el lletrat que el representi, inclusivament abans que sigui interrogat per la policia o altres forces o cossos de seguretat o autoritats judicials;

b) els Estats membres han de vetllar perquè el sospitós o acusat tingui dret a que el seu lletrat estigui present i intervingui de manera efectiva quan ho interroguin. (…)

Saul_Goodman
Saul Goodman

Aquesta directiva, de molt recent publicació i que encara no s’ha materialitzat en el nostre ordenament jurídic, introdueix dues novetats importants: La primera de totes, que el lletrat pot tenir l’anomenada “entrevista reservada” abans d’efectuar la declaració i després de la mateixa. Abans d’aquesta directiva, aquesta prerrogativa de poder parlar amb el detingut abans de la detenció només es contemplava en els casos dels menors d’edat (art. 20.b de la Llei del Menor). En el cas del detingut major d’edat, l’art. 520.6.c de la Llei d’enjudiciament criminal, estableix “l’assistència de l’advocat consisteix a entrevistar reservadament amb el detingut al terme de la pràctica de la diligència en què hagi intervingut”. Amb la suma d’una nova entrevista prèvia a la declaració, el detingut pot obtenir alguna cosa més que la simple lectura mecanitzada dels seus drets per part de l’agent de l’autoritat, i pot escoltar una explicació prèvia d’aquests per part del seu advocat, així com el procediment que se seguirà durant la detenció i de la conveniència o no de declarar en seu policial. I com a segona novetat, l’advocat ja no és un mer testimoni en la declaració del detingut, assegurant-se que es respectin els drets del detingut sinó que pot intervenir de manera activa durant la declaració.

No obstant això, caldrà esperar, tractant-se d’una directiva europea, a la corresponent transposició per part dels Estats membres, tenint com a data límit el 27 de novembre de 2016, tal com estableix l’article 15 de la directiva. En qualsevol cas, cal celebrar l’arribada de la directiva, ja que resol molts clarobscurs presents en l’assistència lletrada del detingut, com es veurà en l’apartat següent.

Drets no constitucionals del detingut. Que no per no ser-ho, són menys dret.

Paral·lelament als drets constitucionals del detingut, coexisteixen uns drets legals recollits en la Llei d’Enjudiciament Criminal: el dret a comunicar la detenció, el dret a sotmetre a un reconeixement mèdic i el dret a usar un intèrpret. Anem per parts:

I.Dret a comunicar la detenció. En un primer pla, l’article 520.2.d de la Llei d’enjudiciament criminal estableix el dret a que es posi en coneixement del familiar o persona que vulgui, el fet de la detenció i el lloc de custòdia en què es trobi en cada moment. Autèntics rius de tinta s’han escrit sobre qui ha de realitzar la trucada, si el detingut o un agent de policia. A la pràctica, és la pròpia policia la que realitza la trucada, al·legant que la intervenció del propi detingut en l’anomenada podria afectar l’èxit de la investigació en curs. Afortunadament, la ja esmentada Directiva apareix al rescat per anunciar en els seus articles 5 i 6 que:

breaking-bad-401-1

Els Estats membres s’asseguraran que tot sospitós o acusat que es vegi privat de llibertat tingui dret a que s’informi almenys a una persona que ell mateix designi , com un familiar o un ocupador, de la seva privació de llibertat sense demora injustificada, si així ho desitja.
(…)

Els Estats membres han de vetllar perquè els sospitosos o acusats que estiguin privats de llibertat tinguin dret a comunicar sense demora injustificada amb, almenys, un tercer de la seva elecció, per exemple un familiar.

Els Estats membres podràn limitar o ajornar l’exercici del dret a què es refereix l’apartat 1 per raons imperioses o necessitats pràctiques de caràcter proporcionat.

Amb aquest nou articulat, el legislador europeu contenta a ambdues parts, ja que finalment es reconeix el dret que el detingut es comuniqui personalment amb la persona que ell mateix designi, i es permet limitar i ajornar aquest dret a aquest efecte. Per limitar podem entendre que la policia pot restringir al nombre de persones a qui podreu trucar; posem per cas que el detingut voldria cridar un tercer sospitós per avisar que hi ha una investigació policial en marxa. En aquest cas, seria proporcionat negar-li la mateixa.

II.Dret a ser reconegut per un metge. Segons estableix l’art. 520.2.f de la Llei d’enjudiciament criminal, el detingut té dret a ser reconegut pel metge forense o el seu substitut legal i, si no, pel de la Institució en què es trobi, o per qualsevol altre dependent de l’ Estat o de altres administracions públiques. És un dret exercitable en qualsevol moment de la detenció, així com d’obligat oferiment per part dels agents de l’autoritat. Cal configurar-lo com un dret darrere del detingut, ja que l’examen mèdic no només garanteix la indemnitat física quan un passa a mans de la policia, sinó que també està cridat a establir l’estat del subjecte immediatament previ a la detenció. Això pot servir per provar un estat d’intoxicació, per exemple, que ens servirà com a atenuant en el moment processal oportú.

III.Derecho a ser assistit per un intèrpret. Parlant la gent s’entén, diu el refrany. Però només si parlen idiomes que ambdues parts coneixen, caldria matisar. Aquest dret el trobem en l’article 520.2.e y es concreta en el dret a ser assistit gratuïtament per un intèrpret, quan es tracti d’estranger que no comprengui o no parli el castellà.

Salvant el moment mateix de la detenció, on la pròpia practicitat de l’acte fa difícil la presència d’un intèrpret vàlid, qualsevol diligència posterior s’ha de fer amb la presència d’un intèrpret si així ho desitja el detingut. Si bé l’article incideix en què el dret només opera per a estrangers que no comprenguin o no parlin el castellà, la STC 74 /1987, de 9 de juny, va establir que aquest dret era aplicable també per als espanyols, perquè en cas contrari es produiria una clara discriminació entre espanyols i estrangers a l’hora d’exercir el dret fonamental a la defensa. El mateix succeeix per a aquelles persones que pateixin alteracions sensorials, ampliant aquest dret a qüestions que sobrepassen els problemes que només tenen caràcter d’idioma.

Detectiu Getz , provocador o agent encobert?

Hi ha ocasions en què és la pròpia policia la que es relaciona amb el grup criminal al qual pretenen copsar per les seves activitats. El policia encobert, doncs, serà amb el temps un testimoni en el sentit que revela el delicte comès, fent ús de l’engany i l’astúcia per infiltrar-se al grup criminal.

2x8_Getz
Aquesta activitat troba el seu fonament específic en la redacció de l’art. 282bis de la Llei d’enjudiciament criminal, article introduït per reforma de 1999 i que ve a regular la figura de l’agent encobert d’una forma molt concreta. S’estableix aquesta pràctica “quan es tracti d’investigacions que afectin activitats pròpies de la delinqüència organitzada” Walter i companyia tindrien la consideració de delinqüents organitzats? La resposta és afirmativa, ja que en l’apartat 4 de l’esmentat article s’estableix que “es considera delinqüència organitzada l’associació de tres o més persones”, sent aquestes, en el moment concret de la sèrie, Walter, Jesse, Badge, Combo i Pete. No obstant això, aquest tipus d’activitat policial no s’accepta en tots els tipus de delictes i el mateix article ens dóna un catàleg que, si bé és llarg, no admet excepcions ni addicions. Trobem delictes com el tràfic il·lícit d’òrgans humans, tràfic d’éssers humans, tràfic d’espècies de flora o fauna amenaçada, tràfic de material nuclear i radioactiu, tràfic d’armes, terrorisme i, com no, els delictes contra la salut pública previstos en els articles 368 i 373 del Codi Penal. En resum, delictes la perpetració dels quals difícilment es pot materialitzar si no el porta a terme un grup organitzat.

La posada en pràctica d’aquesta prova requereix l’autorització del jutge d’instrucció, mitjançant resolució fundada i tenint en compte la necessitat de practicar-la a les finalitats de la investigació. Com és lògic, l’apartat 5 estableix que “l’agent encobert està exempt de responsabilitat criminal per aquelles actuacions que siguin conseqüència necessària del desenvolupament de la investigació, sempre que guardin la proporcionalitat amb la finalitat de la mateixa i no constitueixin una provocació al delicte”.

La mera autorització no dóna a l’agent encobert carta blanca per dur a terme qualsevol tipus d’actuació. L’apartat 3 de l’articulat obliga que “quan les actuacions d’investigació puguin afectar els drets fonamentals, l’agent encobert ha de sol·licitar de l’òrgan judicial competent les autoritzacions que, sobre això, estableixi la Constitució i la Llei, així com complir les altres previsions legals aplicables”.

La mateixa Audiència Nacional, en la seva sentència 82/2012 de 10 de desembre ja va establir la naturalesa d’aquesta pràctica, segons la qual: “L’agent, un cop habilitat legalment i amb la finalitat d’investigar conductes i persones de la criminalitat organitzada, si fos necessària la mesura, podrà infiltrar-se en la trama, aparentar la seva adhesió al projecte, fins i tot, per a tal fi, adquirir i transportar els objectes, efectes i instruments del delicte i diferir la confiscació dels mateixos. És a dir, que podrà dur a terme conductes d’aportació al fet principal amb significat d’auxili o col·laboració, per guanyar-se la confiança dels indagats mitjançant una simulació o representació”.

En resum, doncs, qui és l’Agent encobert? Un policia judicial que sota identitat suposada actua passivament amb subjecció a la llei i sota el control del jutge d’instrucció, per tal d’investigar delictes propis de la delinqüència organitzada i de complexa indagació, havent d’actuar quan han fracassat altres mètodes de recerca o aquests siguin manifestament insuficients. Amb això es pretén, a més de recollir informació sobre l’estructura i el modus operani del grup criminal al qual s’investiga, obtenir proves sobre l’execució de fets delictius. Tot això sense que l’activitat de l’agent encobert suposi una crida delicte provocat, ja que el resultat de la investigació seria nul.

Davant d’aquesta qüestió hem de preguntar: què és el delicte provocat? El delicte provocat, segons assenyala la STS de 30 de març de 2005, és aquell que apareix quan la voluntat de delinquir sorgeix en el subjecte, no per la seva pròpia i lliure decisió, sinó en virtut de la inducció enganyosa d’una determinada persona, generalment un agent de la policia, que incita a perpetrar una acció a qui no tenia propòsit de fer-la, de manera que el delicte no s’hauria arribat a produir de no existir aquesta provocació.

A més a més, la sentència de l’Audiència Nacional ja citada (la 82/2012 de 10 de desembre) estableix que “El delicte provocat és aquella activitat que el subjecte duu a terme en virtut de la inducció eficaç d’un agent policial o parapolicial, les accions han fet sorgir en aquell l’ocasió i la voluntat criminal. És la conducta enganyosa aliena la que provoca l’acció delictiva que no hagués estat ideada, planificada, decidida i executada sense aquella mediació. El nostre sistema garanteix la submissió dels poders públics a la Constitució i al dret, prohibint l’arbitrarietat, per això, segons ha proclamat la jurisprudència, resulti incompatible amb l’Estat de dret que les autoritats i els seus agents es dediquin a provocar delictes – 1 efecte pervers -, ja que la missió de les policies és garantir la seguretat ciutadana i, per això, prevenir els delictes”.

El problema sorgeix perquè són molts els casos en què la defensa prova infructuosament d’invalidar el testimoni de l’agent encobert així com les proves recollides per la seva infiltració, al·legant que en molts casos és el propi agent encobert el que provoca la culminació del tipus delictiu que s’està jutjant, no havent-se produït sense la intervenció d’aquest.

En el cas de Breaking Bad, és evident que l’actuació del Detectiu Getz rebria la consideració de provocació del delicte. Amb la lectura de la conversa que mantenen tant ell com Badger és fàcil veure que el delicte és provocat per l’agent.

 

Tagged:

2 comments

  1. Molt bon article!

    Sóc totalment fan teu David! Espero que fassis més articles sobre Breaking Bad i el Dret!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *