Fiscalia espanyola: hipertròfia de caps i desorganització

Ramiro Grau MoranchoPer Ramiro Grau Morancho

Durant una dècada de la meva vida laboral vaig servir al Ministeri Fiscal, en qualitat de Fiscal Substitut. És el que jo anomeno la “dècada prodigiosa”, doncs el mateix valia per una cosa com per una altre, passant per totes i cadascuna de les dependències que la Fiscalia té a Aragó… Com vulgui que la dècada anterior havia estat Professor de Dret del Treball i Seguretat Social (i dels grans expressos europeus, com afegia amb sorna) de la Universitat de Saragossa, he arribat a la conclusió que no hi ha Institució que em suporti més de deu anys.

I és que les persones crítiques, corrosives, litigants que no fan la pilota als caps, i que diuen les veritats a la cara, són un perill públic, i com tal han de ser eradicades de la societat dels ben pensants.

Ara que porto un parell d’anys com a Professor en Universitats Privades de Madrid i Barcelona del Grau en Dret, només espero que m’aguantin una dècada més, o fins i tot menys, doncs quan pugui em jubilo, i em dedico a escriure “fent amics”, que és el que realment m’agrada…

Doncs bé, al que anàvem. Sostenia i segueixo sostenint la tesi que la Fiscalia sofreix d’hidrocefàlia, a partir del mandat de Conde-Pumpido, que va copiar l’estructura total i absolutament burocratitzada de l’Administració de Justícia, generant més llocs de caps, és a dir, de cacics, que de fiscals, o sigui, d’indis.

I el problema d’aquesta complexa organització no és que els caps no facin gens, en termes generals, i excepte honroses excepcions, sinó que per justificar la seva existència, es passen el dia demanant dades, estadístiques, formularis, enviaments de còpies d’escrits de qualificació i informes, de sentències de determinades àrees “de moda”, en resum, que et passes el dia fent qualsevol altra cosa abans que de dedicar-te a perseguir la delinqüència, que és pel que la societat et paga un sou.

Però amb el problema, a més, que l’ascens a aquests llocs no és reglat, sinó discrecional. I ja sabem que a Espanya, i per desgràcia, la discrecionalitat tècnica —segons la jurisprudència—, ve a ser sinònim d’arbitrarietat.

Quins llocs hi ha en la fiscalia als quals es pot accedir d’una forma objectiva, per antiguitat?

Doncs solament un, les places de tinent fiscal de les fiscalies provincials (Art. 36.5 EOMF). Tots els altres, és a dir, la pràctica totalitat, són d’ascens discrecional, la cúpula de l’organització promou a aquests càrrecs per cooptació a aquells companys en els qui més es confia, amb independència de la seva antiguitat, mèrits, estudis complementaris, publicacions, etc. Res a dir d’aquests nomenaments que solen recaure en afins o coreligionaris, integrants de la mateixa associació de fiscals a la qual pertanyi el fiscal general de torn. (No m’agrada cridar-li de l’Estat, doncs no ho és, ja que serveix al Govern, en termes generals).

Aquest tema ha estat estudiat amb profunditat per un autor anònim, i no m’estranya, sabent com les hi gasten a la casa, sota el títol de “El sectarisme en la Justícia, Judicatura i Ministeri Fiscal”, i publicat en el seu web per l’Associació Professional i Independent de Fiscals. Pot veure’s en l’apartat d’articles doctrinals.

En aquest sentit, una altra fiscal, Susana Gisbert, ha divulgat recentment un interessant article en el blog Justícia Imparcial, sobre les “Categories en la carrera fiscal: aquell galimaties”, títol ja bastant eloqüent, i la lectura del qual també recomano a els qui desitgin aprofundir en el tema.

I, finalment, don Juan Antonio Frago Amada, un fiscal expulsat de la carrera per el “greu delicte” de discrepar jurídicament amb el seu fiscal cap corresponent –en aquest caso la cap-, i l’expulsió de la qual ha estat anul·lada per l’Audiència Nacional, per ser nul·la de ple dret, ha escrit recentment en ¿Hay derecho? un treball titulat “Sobre els aforaments autonòmics i el problema de la seva eficiència”, amb les dades estadístiques del “treball” en les fiscalies superiors, d’on es dedueix clarament que no tenen gens que fer, i que són 17 òrgans nous creats no se sap ben bé per a que, com no sigui per copiar –en tot- l’estructura dels jutges, ja que la fiscalia com a institució, i molts fiscals personalment, sofreixen una greu malaltia que podríem anomenar com insuficiència judicial, és a dir, voler ser i comportar-se com a jutges, sense ser-ho.
Sobre la base de recolzar la meva argumentació, les dades són bastant eloqüents, i no em resisteixo a transcriure detalladament els corresponents a 2012, últim any conegut:

  • Fiscals destinats en Fiscalies Superiors: 62 (inclosos caps i tinents).
  • Denúncies o querelles interposades: 561.
  • Escrits d’acusació formulats pels 62 fiscals: 8, en tota Espanya.
  • Ràtio de treball per fiscal: 9,04 denúncies o querelles a l’any, i o, 12 escrits d’acusació.

Mentrestant els fiscals que anem a cridar a peu d’obra, és a dir currantes, 2.072, feien el següent treball:

  • Assistència a 793.834 Judicis de Faltes.
  • Celebració de 325.000 judicis davant els Jutjats penals i Audiències Provincials.
  • Ràtio de treball per fiscal: 2.477,10 assumptes despatxats per fiscal.
  • 383,30 judicis de faltes celebrats, i 156,92 judicis en Penal i Audiències.

Fa uns anys hi havia 50 fiscals caps i 50 tinents fiscals, però a partir de 2009, amb la similitud a la carrera judicial, tenim 17 fiscals superiors, 17 tinents superiors, 44 fiscals provincials, 44 tinents provincials i 22 caps d’àrea.

Per no parlar del gairebé mig centenar de fiscals dels quals Conde-Pumpido es va envoltar, com exèrcit pretorià, exactament 49 (11 Fiscals de Sala i 38 Fiscals de segona), que continuen amb l’actual fiscal general, i la principal funció del qual, molt ens temem que sigui riure-li les gràcies al fiscal general, i, si escau, prendre cafè amb ell, a semblança de com succeeix en la pràctica totalitat de les fiscalies amb els pretorians del cap corresponent.

En resum, si aquesta no és una greu patologia d’hipertròfia, ja que diran vostès com és la malaltia. I si la desorganització els sembla estupenda, volgués que algú m’expliqués les seves virtuts, doncs per molt que pinso sobre això, no aconsegueixo trobar-les.

Ramiro Grau Morancho.

Advocat, professor universitari de Dret, acadèmic corresponent Real Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.