Les smart cities són el repte del segle XXI per a les ciutats que pretenen un espai urbà amb infraestructures, xarxes i plataformes intel·ligents amb milions de sensors (que, per cert, encara no tenen una regulació específica) i actuadors.
El concepte d’smart city materialitza l’aplicació de les tecnologies de la informació i les comunicacions a la recerca d’eficiència, desenvolupament sostenible i interactivitat amb els ciutadans. Es caracteritza perquè maximitza sis àmbits: economia, mobilitat, entorn, persones, vida i govern, i comporta que, en l’actual context de coexistència de múltiples però diferenciats processos, aquests passin a estar íntimament lligats.
Pot semblar que tot són avantatges; s’ha arribat fins i tot casos inversemblants com el “pont antisuïcidis” de Seül, a la barana del qual es van instal·lar llums LED amb frases amables i cares somrients que s’activaven en apropar-se i que va implicar una reducció del 77% dels suïcidis allà produïts. Tanmateix, presenta alguns dubtes, no tan sols respecte del molt comentat temps per a la recuperació de les faraòniques inversions, sinó també en l’àmbit jurídic.
En parlar d’smart city en referència a termes legals, passem per diferents sectors del dret: administratiu, en relació amb l’urbanisme, les telecomunicacions, la tecnologia, l’energia i el medi ambient; mercantil, quant a la propietat intel·lectual i industrial i la gestió de societats i fundacions; i constitucional quan entrem en la protecció de dades, que és el que aquí ens ocupa.
Partim que el terme intimitat es refereix al domini exclusiu de la persona, a un camp més reduït, mentre que en la privacitat també es te poder de disposició, tot i que que les dades són accessibles per determinats tercers. I, per tant, es presenta un problema de privacitat: dret inherent a l’individu, inalienable, imprescriptible i inembargable, però no fonamental per decisió expressa en la STC 150/2011 de 29 de setembre. Constatat això, és veritat que l’articulació legal de la protecció de la privacitat passa igualment per les vies dels apartats 1 (intimitat) i, sobretot, 4 de l’article 18 de la CE, referit a la protecció de dades, que va més enllà de la privacitat i que limitarà l’ús de la informàtica. Aquesta és una conseqüència del xoc natural que es produeix entre el dret del ciutadà a preservar el control de les seves dades personals i els avanços tecnològics de la societat de la informació.
En un sistema d’administració pública que advoca per la transparència, la interrelació i la reutilització (reciclatge, millora o ús diferent) de les dades com l’Open Data, que utilitzaran la majoria d’smart cities, la recol·lecció de dades és constant i de qualsevol tipus, i tots aquests estaran oberts al públic, la qual cosa, no hem d’oblidar, genera un risc per a la privacitat.
Per exemplificar la qüestió, recentment s’ha desenvolupat un sistema de mesurament intel·ligent porta a porta de les escombraries: el metering trash, que genera un benefici tarifari i ambiental, però a més serveix per identificar qui produeix els residus, així com quants i de quin tipus, amb l’objectiu de delimitar un patró de consum. A més a més, també s’han constituït iniciatives institucionals per part de Privacy Impact Asssesment i populars per Big Brother Watch, entre d’altres. Un altre cas és el pivot intel·ligent smart mobility a Espanya, que restringeix el pas a vehicles no autoritzats, i a més permet un registre d’entrada i sortida a aquells que hi tenen accés.
Si bé aquests supòsits poden resultar singulars, la suma de tots aquests no deixa de ser un fenomen a tenir en compte. No es tracta d’incentivar alarma social, sinó de tenir clar a què ens exposem i no permetre un buit d’inseguretat jurídica. Queden molts dubtes encara per dissipar, ja que l’explosió de les smart cities no sembla que vagi a ser cosa d’un parell d’anys. Tanmateix, es rema inequívocament en una direcció (amb 2020 a l’horitzó) i és necessari preveure com gestionarem l’anarquia de dades que s’acosta.