Per Fruitós Richarte.
Molts són els canvis legislatius que en aquesta legislatura s’estan produint i els que sembla ser es van a produir, un dels més destacats i ha de ser reconegut com una fita en els procediments penals, ho serà la Llei orgànica de l’estatut de la víctima del delicte, els eixos principals del qual i seguint la directiva europea 2012/29/UE, és la d’aglutinar en un sol text legislatiu el catàleg de drets de les víctimes, per desgràcia l’Estat Espanyol té ja una tradició en la protecció de les víctimes si ben desglossat en la protecció de les víctimes del terrorisme i de delictes violents i contra la llibertat sexual, per la Llei d’Ajuda i Assistència a les Víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual , aprovada en 1995. Així mateix les víctimes de la violència per la LO 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, que ofereix una resposta global molt lloable i a més donis de la meva experiència ben aplicada.
Si be algunes de les normes contingudes en la directiva que ha de ser recollida en l’Ordenament Jurídic espanyol, la seva generalitat a tots els processos, és el que la converteix en una referència única i no dispersa en l’ordenament. Certament ja la Constitució Espanyola reconeix a tots el dret a una tutela judicial efectiva, per la qual cosa es reconeix també un cert espai a la víctima en el procés penal, a la qual s’ha de reconèixer el lliure accés al procés, instruir-la sobre els drets que li assisteixen (dret a ser part en el procediment, a nomenar advocat o sol·licitar que se li designi d’ofici, si és titular del dret d’assistència gratuïta, prendre coneixement de les actuacions i instar el que al seu dret convingui, etc.) Drets que s’estenen a la víctima no personada, ja que existeixen resolucions judicials que necessàriament han de ser objecte de notificació conforme a la LECrim així: La presó provisional de l’imputat que ha de posar-se en coneixement dels ofesos i perjudicats pel delicte (art. 506.3), sobreseïment (art. 779.1.1ª), data i lloc del judici, (art. 785.3), i la sentència (art. 789.4 i 792.4), a més de les sabudes instruccions de l’art. 109 Lecrim.
A manera de resum la protecció de la víctima s’amplia considerablement en els següents apartats o qüestions:
– La trucada segona victimització, amb la reducció d’interrogatoris.
– Protecció de les dades de caràcter personal i imatge, que no podran ser divulgats pels mitjans de comunicació.
– Les mesures de protecció s’extremaran en el cas de víctimes especialment vulnerables.
– Règim assistencial i jurídic individualitzat especialment a col·lectius de menors, víctimes sexuals, de tràfic d’éssers humans, terrorisme, VIDO.
– Víctimes d’altres països de la UE facilitat de prestar declaració immediata – intèrpret – posteriors intervencions mitjançant videoconferència.
– Terminis de 20 dies per recórrer els sobreseïments .
– Víctimes de delictes violents, (pena superior a 5 anys) podran recórrer també la llibertat condicional del penat i resolucions que autoritzin anticipadament la classificació del tercer grau, mesures per aconseguir que la restitució de béns a la víctima sigui efectiva i ràpida, a través dels serveis d’una justícia reparadora.
Veiem doncs que l’Estatut de la víctima va més enllà de reconeixements buits de contingut real en el procés penal, essent la seva virtualitat certa i independent de bones intencions sinó eminentment pràctica en la realitat diària dels Jutjats i Tribunals, establint un marc quant al que depengui dels òrgans jurisdiccionals certament aclaridor i no pendent d’interpretacions quant a la col·lisió de drets de víctimes i acusats.
Les altres reformes legislatives, la situació actual dels delictes de trànsit amb víctimes i la nova regulació:
Si la Llei orgànica de l’estatut de la víctima és una fita, i centrant-nos en les víctimes d’accidents de trànsit, que s’inclouen evidentment en el citat estatut, hem de realitzar un parèntesi crític o molt crític.
A l’inici citàvem les modificacions legislatives previstes i entre elles no hem de menysprear al contrari la prevista o segura modificació del codi penal:
Sens dubte una de les primeres modificacions que ha de ser tinguda molt en compte per les víctimes dels accidents de circulació ho és la supressió completa del Llibre III del Codi Penal, convé recordar que si bé s’estableix l’existència dels anomenats delictes lleus en la proposta de reforma, la qual cosa hauria de ser objecte de debat independent, sí ens hem de cenyir al fet que l’Exposició de Motius de la reforma al·ludeix a l’anomenada intervenció mínima i última ràtio i a la racionalització del servei públic de la justícia al·legant l’alta litigiositat de les faltes amb gairebé tres milions i mig d’assumptes a Espanya. Certament la judicatura s’ha pronunciat en moltes ocasions a favor de la supressió de les faltes – fins i tot les derivades dels accidents de trànsit- doncs en moltes ocasions es debaten exclusivament assumptes de responsabilitat civil, passant a un segon terme la responsabilitat Penal. No es pot menysprear com a queixa per part de la Judicatura de proximitat o d’instància, el col·lapse que en ocasions suposa en sessions maratonianes de fins a 15 judicis de faltes (o mes) en un matí, la falta de planta judicial en l’Estat Espanyol, amb una de les ràtios mes baixes de jutges per habitant a Europa (10,1 jutges per 100.000 habitants), el quart país dels quaranta-quatre analitzats pel Consell d’Europa. Sens dubte aquesta excessiva càrrega de treball i la qüestió debatuda, complexa i àrdua de la valoració dels danys, molt especialment els corporals, ha suposat sempre una “queixa” per part de la judicatura entenent que això havia de ser dirimit per la jurisdicció civil, en un procés degut amb certa calma, atenent a més el breu termini de prescripció de les faltes.
La regulació actual del arts. 621 CP i els supòsits greus dels arts. 142 i 152 CP, si be diferents corrents advocaven “en passat” per la “despenalització” de les faltes derivades dels accidents de trànsit, passant la seva resolució per la via civil. Després de la publicació de la Llei de Taxes i malgrat la modificació pel que un reduït grup de víctimes no han d’abonar-les, “els demandants en supòsits d’incapacitat” (estranyament no els familiars o hereus dels morts en accidents de trànsit), de nou s’advoca pel manteniment de les faltes de trànsit donat que la reclamació civil, usada especialment en casos de complexitat en les lesions i amb disparitat en els criteris de valoració mèdica, és una via cada vegada mes descartada atenent al fet que en el procés civil han d’abonar-se les gens econòmiques taxes, o com alguns les anomenen “preu públic de l’accés a la justícia”, el què a hores d’ara limita i limitarà l’accés a la justícia per part de qui són víctimes d’una contravenció penal, la graduació de la qual ho serà únicament com a il·lícit civil.
Per si això no era o és suficient es programa una nova demarcació i planta judicial, en la qual s’imposa el que podríem denominar una justícia de llunyania, o de concentració, que de desenvolupar-se conforme està projectada els anomenats Tribunals d’instància amb seu a les capitals de província, col·locaran a la víctima dels accidents de circulació en una precària situació per reclamar els seus drets, tot això en clara contravenció entre altres a la consideració 47 de la directiva 2012/29/UE, quan estableix que “no es pot esperar que la víctima suporti les despeses relatives al procés penal”, despeses en el procés civil que no se circumscriuen únicament a advocat i taxes, si no que debatent-se una qüestió com les lesions corporals, ens trobem sens dubte davant la necessitat de l’aportació juntament amb la demanda d’un informe pericial, per la qual cosa el cost de reclamació pot ser en supòsits sabuts i comuns de més de 1000 €, en primera instància.
Feta l’anterior crítica, la importància real de la qual transcendeix de l’objecte de la present, hem de referir-nos a l’actual redacció del CP, que estableix la sabuda regulació de les faltes en l’art. 621 CP.
Amb l’Avantprojecte indicat, s’eliminen les imprudències lleus amb resultat de mort i de lesions causades per vehicles a motor ( tràfic ) de la regulació penal indicant literalment:
” ( … ) Estima oportú reconduir les actuals faltes d’homicidi i lesions per imprudència lleu cap a la via jurisdiccional civil”
Així les coses la sabuda o coneguda “falta d’homicidi ” malgrat no ser aquesta la definició legal si la comuna forense, i la majoria de les lesions produïdes en accident de trànsit passaran a no tenir sanció penal i a regular-se a través de la jurisdicció civil. Tampoc aclareix el nou codi penal la imprudència greu en els supòsits de circulació arts 142 i 152 CP com a delicte.
No se li escapa a cap operador jurídic que el fins ara vigent sistema qualificació entre Delicte i Falta imprudents combina l’anomenat desvalor d’acció o gravetat de la imprudència amb el desvalor de resultat o el que és el mateix la gravetat de la lesió o dany
Tots dos graduables i especialment el primer de difícil valoració objectiva així, és constitutiu delicte l’homicidi (art. 142 CP) i les lesions greus comeses per imprudència greu (art. 152 CP), per contra són qualificats de falta l’homicidi i les lesions constitutives de delicte comesos per imprudència lleu (art. 621). A més d’altres supòsits, havent-nos de centrar en els exposats, ja que entre uns altres existeix el requisit de perseguibilitat d’ofici en els casos de delicte i de denúncia prèvia o de part per a les faltes, per la qual cosa la discussió forense sempre està relacionada a distingir entre imprudència greu i lleu.
Sense haver de retrocedir en allò conegut de la imprudència temerària i la simple, si és cert que s’equiparen a les actuals greu i simple sent moltíssimes les sentències en què s’exposen el concepte d’imprudència i les seves classes, havent a manera de resum per distingir-les a:
1º.- A la major o menor falta de diligència mostrada en l’acció o omissió.
2º.- A la major o menor previsibilitat de l’esdeveniment que sigui el resultat.
3º.- A la major o menor intensitat de la infracció del deure de cura, quedant tal intensitat referida al fet que les normes de cura infringides siguin o no tan elementals com per entendre que les respectaria el menys diligent dels ciutadans (greu) o un ciutadà mig (lleu).
Així s’ha establert pel TS; la imprudència greu com “l’absència absoluta de cautela causant d’un efecte lesiu o nociu fàcilment previsible”, “l’oblit total i absolut de les més elementals normes de previsió i cura, aquelles que la persona menys acurada hagués adoptat” o “aquella que es caracteritza per imprevisions que eren fàcilment assequibles i vulgarment previsibles”; i en relació amb el trànsit rodat, com “la més greu infracció de les normes de cura formalitzades en la Llei de tràfic, circulació de vehicles a motor i seguretat vial” o la “vulneració de les regles més elementals de cautela o diligència exigibles en la conducció”. Mentre que en la imprudència simple s’acusa de “l’omissió de l’atenció normal o deguda en relació amb els factors circumstancials de tot ordre que defineixen el supòsit concret” o “la infracció d’un deure de cura de petit abast”. Per la STS 2161/2002, de 16 de desembre, la reducció a la categoria de falta exigeix, doncs, una menor desvaloració de l’acció, apreciable en els casos de levitat de la imprudència, o bé un menor desvalor en el resultat encara en imprudències greus, la qual cosa és d’apreciar en les lesions atenuades de l’art. 147.2. CP.
Si el resultat no és doncs determinant per si mateix de la qualificació del fet. La qualificació jurídic penal ha d’atendre essencialment al desvalor de l’acció, que no és mes que el grau de negligència, per això la valoració particular de cada supòsit és bàsica i essencial per discriminar el que fins ara era mancada o delicte , així la STS 966/2003, de 4 de juliol “En el nostre dret positiu no hi ha mòduls legals que serveixin per mesurar la intensitat de la imprudència a l’efecte de qualificar-la com a greu o lleu (…). Sens dubte el criteri fonamental per distingir entre ambdues classes d’imprudència ha d’estar a la major o menor intensitat o importància del deure cuidat infringit, ja que la infracció de tal haver de constitueix el nucli central sobre el com gira tot el concepte d’imprudència punible. Però aquest criteri és massa genèric com perquè pugui servir en els casos dubtosos a l’efecte d’enquadrar-los en una o una altra de tals dues modalitats (…). Les circumstàncies del cas concret són les que serveixen de guia per qualificar una conducta imprudent com a greu o com a lleu”.
La casuística és enorme i per a aquest magistrat pràcticament impossible establir criteris genèrics, malgrat això sí existeixen corrents que pretenen objectivar més enllà de les sabudes situacions extremes o d’infraccions molt greus administratives, semàfors en vermell, duplicar o triplicar la velocitat permesa, canvis de sentit o avançaments sense visibilitat, però això no ha estat acollit fins avui no només pel legislador sinó per bona part de la doctrina donat el caràcter subjectiu, de la valoració de la imprudència. Si aquesta objectivació sembla rebutjada per la doctrina, el canvi del codi penal i la despenalització de les faltes condueix a una altra possibilitat també al·legada i fonamentada, la tipificació com a delicte de les imprudències derivades d’accidents de circulació, d’acord amb qualificar imprudència el fet d’haver comès una infracció greu o molt greu de la Llei de Tràfic i circulació de vehicles a motor, per la qual es contemplés que en supòsits d’homicidi i lesions constitutives dels actuals delictes, sempre es qualifiqués tal imprudència com a delicte, amb la consegüent això si disminució en la penalitat, inferior en grau o en dos graus, o bé amb penalitat pròpia disminuïda o atenuada, qüestió que ha de ser degudament debatuda atenent no només als canvis legislatius que sembla es produiran en breu i en tot cas al llarg de la present legislatura, sinó també en d’acord amb l’objecte de la present “Els procediments judicials i la defensa de les víctimes”, ja que no són víctimes sinó existeix procés penal, per la qual cosa l’objecte de la present ponència ha de decaure i conforme a la sabuda doctrina “són causes de desestimació les causes d’inadmissió”, cap sentit tindria el debat de l’estatut de les víctimes en una conferència sobre seguretat viària.
Fruitós Richarte.
Magistrat Suplent i President de l’Associació de la Judicatura Catalana (AJUDICAT)
Aquest article és un resum de la intervenció de l’autor en la XVII jornada mediterrània de seguretat viària de l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit – P(A)T.
