Per Manuel Ruiz de Lara.
Traducció per Irene Belanche.
El Consell General del Poder Judicial es l’òrgan de govern de la Judicatura. Es configura como un òrgan constitucional que ostenta una funció cardinal en el nostre Estat de Dret. És l’òrgan encarregat de vetllar per la Independència Judicial i al mateix temps li correspon el desenvolupament de la política judicial, així com el nomenament dels càrrecs judicials. Matèries que incideixen de manera directa al nucli essencial de la Independència Judicial i del principi de separació de poders.
L’article 122.3 de la Constitució estableix que el Consell General del Poder Judicial estarà integrat pel President del Tribunal Suprem, que el presidirà, i per vint membres nomenats pel Rei per un període de cinc anys. D’aquests, dotze entre jutges i magistrats de totes les categories judicials, en els termes que estableixi la Llei orgànica; quatre a proposta del Congrés dels Diputats, i quatre a proposta del Senat, escollits en ambdós casos per majoria de tres cinquens dels seus membres, entre advocats i altres juristes, tots de reconeguda competència i amb més de quinze anys d’exercici en la seva professió.
El matí del 26 d’agost del 2014 esmorzàvem amb unes declaracions del senyor President del Tribunal Suprem, el senyor Carlos Lesmes Serrano, al diari El País. Afirmava que “L’elecció del vocals del Consell General del Poder Judicial no recau en els polítics, sinó en el Parlament, que és la seu de la sobirania nacional”. Apostava, en definitiva, pel sistema d’elecció parlamentària de vocals del Consell General del Poder Judicial, i va arribar a afirmar que “no hi ha institució més legítima que el Parlament per escollir els membres del Poder Judicial”.
Aquestes manifestacions podrien considerar-se una mera opinió que discrepa amb el criteri assentat pel Tribunal Constitucional, amb el gruix de la carrera judicial, amb les quatre associacions judicials, amb el propi partit guanyador de les eleccions generals del 2011 o amb allò que va prometre l’actual Ministre de Justícia durant la seva presa de possessió, tot de caràcter previ a què el partit governant i el Ministre Ruiz Gallardón traïssin, sense el menor rubor, el seu propi programa electoral. No obstant això, si s’analitzen els esdeveniments que van precedir el nomenament del senyor Carlos Lesmes Serrano com a President del Tribunal Suprem, aquestes manifestacions suposen un exercici interessat de distorsió de la realitat, amb la finalitat d’ocultar el veritable desenvolupament del sistema d’elecció parlamentària del CGPJ a partir de la Llei 4/2013.
El President del Tribunal Suprem manifesta que “Els ciutadans dirien tots que no a un sistema d’elecció de vocals al CGPJ diferent a l’elecció parlamentària”. Aquesta afirmació només es pot explicar a partir de la construcció d’una realitat paral·lela a allò que va esdevenir a les eleccions generals del 2011.
El Partit Popular va concórrer a les eleccions generals del 2011 amb una proposta clara: “Promourem la reforma del sistema d’elecció de vocals del Consell General del Poder Judicial per a què, conforme a la Constitució, 12 dels seus 20 membres s’escullin d’entre i per jutges i magistrats de totes les categories”.
I van ser els ciutadans els quals van atorgar la majoria absoluta al Partit Popular, conforme a aquest programa electoral. Van ser els ciutadans els quals van dir sí a l’elecció dels vocals judicials del Consell General del Poder Judicial, pels jutges i no pel Parlament. Des d’aquesta perspectiva, qui subscriu aquest article només pot explicar les afirmacions del President del Tribunal Suprem a partir d’una fatal amnèsia estiuenca, ja que el contrari suposaria atribuir a aquestes declaracions un evident exercici de cinisme.
L’elecció parlamentària de vocals del Consell General del Poder Judicial no suposa la consagració de la sobirania popular, sinó ben al contrari, la conculcació del pacte de legislatura amb la ciutadania i la traïció del Ministre Ruiz Gallardón a la seva pròpia paraula i a la promesa efectuada en la seva presa de possessió. Justificar en raons de sobirania popular el que val a violar la mateixa suposa una grandiosa ignomínia.
La Llei Orgànica del Poder Judicial 1/1985 d’1 de juliol configurava una elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial exclusivament parlamentària, derogant la Llei 1/1980, que atribuïa als jutges l’elecció dels vocals judicials del CGPJ.
La Llei orgànica 1/1985, aprovada a les Corts Generals sota la majoria absoluta del Partit Socialista, sostreia per primera vegada als jutges i magistrats la possibilitat d’escollir el seu òrgan de govern, amb l’objectiu de condicionar la composició del mateix i institucionalitzar la interferència dels responsables polítics en la carrera judicial, en nom de mediatitzar la independència del poder judicial.
Aquesta Llei Orgànica 1/1985 va ser recorreguda davant del Tribunal Constitucional pel grup parlamentari Aliança Popular, gènesi de l’actual partit que governa.
Posicionar-se en relació al sistema d’elecció de vocals del CGPJ, obviant per complet la Sentència del Tribunal Constitucional 108/1986, és retorçar interessadament la realitat. Aquesta sentència va ser dictada arrel del recurs interposat pel diputat José María Ruiz Gallardón, front a la Llei 1/1985. En aquest recurs, el diputat Ruiz Gallardón afirmava que el Consell General del Poder Judicial és un òrgan constitucional i que, per tant, resultava inadmissible que la seva configuració es diferís al legislador ordinari, permetent que variés a cada legislatura. Considerava el recurrent que si la Constitució facultava només a les cambres per proposar vuit membres del Consell General del Poder Judicial, aquella capacitat de proposta no podia estendre’s sota pena de que el legislador ordinari s’imposés com a constituent. El recurs d’inconstitucionalitat alertava del perill per a la independència judicial, que suposava atribuir a les Corts Generals l’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial.
La Sentència del Tribunal Constitucional 108/1986 va considerar que si bé l’elecció parlamentària de vocals judicials no era constitucionals, oferia poc dubte que allò més acord amb l’esperit constitucional i amb la finalitat de garantir la independència del poder judicial era atribuir als propis jutges i magistrats la facultat d’escollir a dotze dels vint membres del Consell General del Poder Judicial. Expressava clarament que la designació parlamentària no era el sistema més acord amb l’esperit del constituent.
I vistos els antecedents, resulta certament alarmant el rebuig que els actuals responsables polítics senten per la sobirania popular. L’actual Ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, no només va conculcar la promesa electoral del seu partit, va violar el pacte de legislatura amb la ciutadania, la seva pròpia paraula, i va defugir la Sentència del Tribunal Constitucional 108/1986, sinó que a més va trair la memòria del seu pare.
El Grup Iberoamericà de la Unió Internacional de la Magistratura, reunit a Santiago de Xile del 5 al 9 de maig del 2013 per unanimitat dels seus membres, va entendre que la reforma del Poder Judicial constitueix un atac frontal contra la independència de jutges i magistrats. Així mateix, l’Associació Europea de Jutges, a la seva reunió celebrada a Saint Gallen el 24 i 25 de maig del 2013, va considerar per unanimitat que “el contingut del Projecte de reforma del CGPJ contravé els estàndards normals de la independència judicial, cada cop que es proposa un canvi en la forma d’elecció dels membres del CGPJ”. Tot això sembla ser que resulta d’absolut desconeixement per al President del Tribunal Suprem.
En concordança amb la promesa electoral efectuada en el seu dia, ratificada pel Ministre de Justícia en la seva presa de possessió, l’acord del Consell de Ministres del 2 de març del 2012 va constituir una comissió institucional per a l’elaboració d’un text articular de reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L’acord del Consell de Ministres expressament indicava que per garantir la independència judicial s’havia de procedir a modificar el sistema d’elecció dels vocals judicials del consell General del Poder Judicial, garantint que fossin escollits per i entre els jutges i magistrats de tot el territori nacional.
Aquesta comissió institucional estava integrada per set membres, entre els quals es trobava l’actual President del Tribunal Suprem, el senyor Carlos Lesmes Serrano, que llavors era Magistrat de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem.
El Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, va presentar un primer informa d’aquesta comissió en què s’establia la modificació del sistema d’elecció de vocals judicials del CGPJ, que passarien a ser designats pels jutges.
Després del “cas Dívar”, suscitat a causa de la dubtosa justificació de diverses despeses carregades al CGPJ pel que llavors era el President, després de les pressions exercides pel Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, sobre els vocals judicials per aconseguir que donessin suport a la continuïtat de Carlos Dívar com a President del Tribunal Suprem, i davant de la desobediència dels vocals judicials en un evident exercici de responsabilitat i autonomia pròpia de la seva condició de jutges i integrants de l’òrgan de govern de la judicatura; el Govern de la Nació, a través del Ministre de Justícia, va decidir donar un gir copernicà quant a la proposta de modificació del sistema d’elecció de vocals del Consell General del Poder Judicial.
S’ha de contextualitzar, a més, aquest gir en el marc d’un clima en què de forma sistemàtica afloren escàndols de corrupció que afecten de manera directa als principals partits polítics.
La designació passaria a ser una decisió exclusivament política i partidista, que no es veuria sotmesa ni tan sols al filtre relatiu a la terna presentada per les diferents associacions judicials. N’hi hauria prou amb que un Jutge o Magistrat presentés l’escàs número de 25 avals perquè pogués ser escollit pel poder polític.
Correlativament a això anterior, la Comissió Institucional, composta per 7 integrants, entre ells el senyor Carles Lesmes Serrano, el 3 de novembre del 2012 va procedir a modificar el seu informe i a emetre un altre proposant que la designació dels vocals judicials fos per les Corts Generals. Resulta evident que el canvi de criteri de la Comissió Institucional nomenada mitjançant Acord del Consell de Ministres del 2 de març obeïa a les instruccions polítiques del Ministre de Justícia i del Govern de la Nació.
S’ha de ressenyar que a la Llei Orgànica 4/2013 del 28 de juny, al marge del sistema d’elecció, es reduïen de forma significativa les competències del CGPJ, minvant la importància d’aquest i la seva capacitat de preservar la Independència Judicial.
El dubtós tarannà democràtic de la classe política no es va circumscriure al Govern de la Nació, sinó que es va estendre a la oposició i en particular al Partit Socialista Obrer Espanyol, el qual, malgrat recórrer davant del Tribunal Constitucional la Llei 4/2013, no va impugnar els preceptes relatius al nomenament de vocals judicials per les Corts. Com es demostraria posteriorment, també volia la seva part del pastís del Consell General del Poder Judicial. Govern i oposició actuaven així com a còmplices en un atemptat continu a la Independència Judicial des del 1985, que assolia el seu zenit el 2013.
El desenvolupament del sistema d’elecció parlamentària de vocals va obeir a un evident simulacre, concorrent tan sols 53 candidats de més de 5000 jutges, a algun dels quals se’ls va prometre de forma fal·laç des del Ministeri de Justícia que sortirien escollits en un intent desesperat d’atorgar alguna aparença de legitimitat i participació, a què no era sinó una elecció predeterminada.
Els 53 candidats van obtenir un número d’avals irrisori. La carrera judicial renegava del sistema establert. En unes eleccions alternatives, sota fe notarial, organitzades per alguns jutges i magistrats, els candidats que van concórrer van superar amb escreix els avals obtinguts pels candidats que van concórrer al sistema oficial.
La designació dels vocals del CGPJ (coautoria del PP, PSOE, IU, PNV i CiU) estava predeterminada molt abans i obeïa a un mer repartiment de quotes partidistes en clara contravenció a les recomanacions exposades per la Sentència del Tribunal Constitucional 108/1986. No es va explicar a la opinió pública el motiu de la designació dels 12 vocals judicials, els quals ni tan sols van passar davant de la comissió de nomenament de les Corts. No es va informar de cap manera el motiu de la preterició d’altres candidats, que fins i tot havien aconseguit més avals que els seleccionats o les trajectòries professionals dels quals comptaven amb la superació de proves d’especialització en diferents ordres jurisdiccionals. Simplement no era necessari, l’elecció estava predeterminada i es va desenvolupar a porta tancada. El consell només va ser una cortina de fum, sota la qual encobrir un mer repartiment predeterminat de quotes. L’elecció constituïa, en definitiva, una grandiosa farsa política.
Amb caràcter previ a la designació dels 12 vocals judicials es va filtrar a la premsa que els principals partits polítics havien acordat que el senyor Carlos Lesmes Serrano seria el proper President del Tribunal Suprem. Hem de recordar que la designació d’aquest correspon en exclusiva al Consell General del Poder Judicial, conforme a l’article 123 de la Constitució i al propi article 586.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
El nou Ple del Consell General del Poder Judicial va proposar només com a candidats a President del Tribunal Suprem al senyor Carlos Lesmes i la senyora Pilar Teso. Fet que no pot sinó causar perplexitat pel minso número de candidats proposats, desconeixent-ne els motius pels quals cap dels nous vocals del Consell General del Poder Judicial van considerar idoni a altres Magistrats del Tribunal Suprem. No resulta creïble que cap altre Magistrat del Tribunal Suprem no es considerés capacitat per exercir el més alt càrrec de la magistratura. Finalment, el designat va ser el senyor Carlos Lesmes Serrano. Els antecedents suscitaven seriosos dubtes en aquest punt concret sobre l’autonomia dels vocals del CGPJ per proposar als candidats a President i per efectuar la designació d’aquest.
L’anàlisi de tot això suscita a aquest autor seriosos dubtes sobre el procés de designació del senyor Carlos Lesmes Serrano com a President del Tribunal Suprem, que per assossegada reflexió no encerto a aclarir:
Quina intervenció va tenir el senyor Carlos Lesmes Serrano a la Comissió Institucional creada per proposar un text per a la reforma del sistema d’elecció del Consell General del Poder Judicial?
Quina va ser la seva posició, tenint en compte que aquesta comissió va variar radicalment el seu informe en aquest extrem seguint una perfecta coordinació amb el canvi de criteri del Govern de la Nació?
Quin va ser el moment temporal exacte en què es va produir la designació dels vocals judicials i la del President del Tribunal Suprem? Finals del 2012? 2013? Abans?
En qualsevol cas, aquest autor no vol dubtar de la qualificació dels vocals judicials designats, ni tampoc valorar a priori tota la seva actuació. És just reconèixer que algunes de les iniciatives posades en marxa fins al moment resulten dignes d’elogi. Serà el temps, en qualsevol cas, el qual permetrà valorar amb justícia la seva actuació com a vocals del Consell General del Poder Judicial i la seva preservació de la independència judicial. Els actuals membres del Consell General del Poder Judicial, mitjançant l’exercici independent de la seva funció tenen l’ocasió de legitimar la seva actuació. Això sí, no es pot arrossegar cap representació en el nostre nombre, no tenen dret, no hem escollit als jutges i magistrats d’aquest país.
S’ha de ressaltar que la independència del Poder Judicial no es posa en perill per la qualificació o ètica dels seleccionats com a vocals del CGPJ (que d’alguna forma poso en dubte) sinó pel qüestionable tarannà democràtic dels seus únics electors, els responsables polítics. Només en un evident exercici de candidesa resulta creïble que els responsables polítics puguin escollir com a vocals del CGPJ a un determinat jutge al qual, per sort o desgràcia, li hagi tocat instruir o decidir sobre determinats casos amb repercussió política. La designació parlamentària podria ser utilitzada per postergar determinats candidats a vocals del CGPJ, les resolucions judicials dels quals poguessin no ser de l’estima del poder polític de torn. Dit d’una altra manera, el magistrat “agraciat” amb un cas amb implicacions polítiques, pel simple exercici independent de la seva jurisdicció tindria menys possibilitats de resultar escollit que aquell que no hagués portat procediments amb repercussions polítiques.
Com veurà el lector, les línies precedents no suposen un exercici imprudent de la llibertat d’expressió que com a magistrat i com a ciutadà tinc més aviat una descripció precisa i no esbiaixada del que va passar quant al sistema d’elecció de vocals del CGPJ.
Sempre vaig pensar que l’exercici independent de la jurisdicció pot estar enfrontat a una defensa ferma da la independència judicial i a un posicionament decidit front a actuacions d’altres poders de l’Estat que pretenguin minvar aquesta independència. Es tracta simplement d’un exercici responsable i prudent amb el jurament donat en el seu dia, amb els principis que em van fer optar per la carrera judicial i amb el somni d’aconseguir, malgrat alguns, un Estat de Dret plenament consolidat.
Dignificar l’exercici de la nostra professió suposa defensar sense por la Independència Judicial, a costa de frustrar la pròpia trajectòria professional o arriscar interessos personals. Sent-ne conscient, els somnis i principis que conformen el que sóc i el profund respecte als drets de la ciutadania han de constituït la gènesi de l’actuació de qualsevol magistrat, com a tal i com a ciutadà.
En paraules d’Ismael Serrano, a vegades només depèn de cadascun de nosaltres que el conte que ens ha tocat viure canviï; a vegades, com la més bonica història d’amor, tot comença en cadascun de nosaltres.
Manuel Ruiz de Lara.
Magistrat Especialista en Dret Mercantil i Magistrat dels Jutjats Mercantils de Barcelona.
