Per Susana Gisbert Grifo.
Traducció per Irene Belanche
Segur que tots, absolutament tots, sabem -o creiem saber- què és la violència de gènere. Fins i tot és molt possible que tinguem una opinió formada, i fins i tot deformada, de en què consisteix i com es regula. I segur que també coneixem casos flagrantment justos o injustos, segons qui ens els hagi explicat i de quina part estiguem. Perquè és humà, cadascú veu els toros segons com li va la correguda. Però aquí, potser, radica el primer error. Que tots creiem veure els toros des de la barrera, i potser estem, sense saber-ho, més a prop de l’arena o de la barrera del que pensem.
“La violència de gènere és una lacra insuportable que s’ha de combatre”. Aquesta frase s’ha normalitzat tant que els locutors la pronuncien gairebé de corregut. I la reproduïm al peu de la lletra, sense adonar-nos del drama que conté.
Evidentment, tots ens manifestem en contra, sobretot en aquests moments en què hi ha un cadàver calent. Ens pengem un crespó negre, sortim al carrer a fer un minut de silenci i fins i tot, si algú ho proposa, canviem la nostra foto de perfil de Whatsapp o de Facebook o compartim un enllaç reivindicatiu. I amb això ens donem per satisfets. Passen un parell de dies i a una altra cosa. Com si tot això no anés amb nosaltres. I aquest és precisament el problema: que va amb nosaltres, amb tots i cadascú de nosaltres, que és un delicte repugnant i que mereix el retret més sever, com ho mereixen el robatori, la corrupció o el terrorisme, per posar alguns exemples. Cada dona morta hauria de pesar sobre la nostra consciència, però també hauria de pesar cada dona viva que està sofrint en silenci aquesta tortura.
La violència de gènere ha existit sempre. I continuarà existint si la societat no canvia, si la mentalitat no dóna un gir radical, més enllà de minuts de silenci i crespons negres que, per cert, només semblen afectar la localitat d’on prové la víctima en cada cas. Segur que tots continuem recordant amb un somriure la famosa bufetada de “Gilda”, sense que el personatge de Glenn Ford ens causi repulsió. O aquella cançó dels anys 70, emblemàtica de la lluita contra la pena de mort, que va ser “El pres número 9”, de Joan Báez. A qui no la conegui, el convido a que la busqui a Internet i reflexioni sobre la raó de que aquella protesta sobre la pena de mort tingués com a protagonista precisament algú que “va matar la seva dona i un amic deslleial”. I també podem trobar cançons dels anys 80 amb el mateix patró, tot i que he de reconèixer que un dels seus autors va jurar que no tornaria a interpretar-la, cosa que aplaudeixo.
Els temps han canviat, però no tant com creiem. A Espanya tenim una llei puntera, pionera i avançada de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos. És cert que conté defectes tècnics, sobretot en la part penal, però compta amb l’estrany mèrit d’haver estat aprovada per consens de tots els partits que, ara fa gairebé deu anys, estaven al Parlament. I gairebé no ha estat reformada en tota la seva existència, la qual cosa la converteix en una rara avis en aquests temps de motorització legislativa.
Què falla? Doncs moltes coses. En primer lloc, fer recaure sobre jutges i fiscals el pes de la responsabilitat. Com si estigués a les nostres mans evitar aquests horribles resultats. Però s’oblida que els Jutjats actuen quan ja tot ha fallat, és a dir, quan el delicte ja ha estat comès, en aquella ben coneguda funció de última ràtio pròpia del Dret Penal. La gent ignora, o sembla ignorar, que des de la nostra posició només es poden adoptar mesures, com el famós allunyament, quan ja s’ha comès un delicte. I que si no es denuncia, o la dona no declara, acollint-se al dret que encara li confereix una llei vuitcentista, podem fer-hi poc.
El que falla, entre altres coses, és tot allò que antecedeix a la comissió del delicte. La prevenció i, sobretot, la educació. Aquestes parts de la llei que acostumen a passar-se per alt com si fossin una mera declaració d’intencions. La publicitat sexista, que inocula un pòsit de desigualtat, i que veuen nens i adolescents sense que ningú faci res, la falta de conscienciació a escoles i instituts, l’absència de sensibilitat en alguns mitjans de comunicació i tantes i tantes coses.
I, per descomptat, les retallades a serveis íntimament relacionats amb aquest tema, com oficines d’atenció a víctimes del delicte o cases d’acollida. Si no dotem la dona de mitjans per sortir endavant sense l’agressor, mai podrà prendre la decisió de tallar el vincle, i més si hi ha fills per mig.
Però també hi ha altres fets demolidors per a aquestes dones. Com la insistència de certs sectors en què moltes aprofiten la llei per aconseguir un avantatge, com la custòdia dels fills o una paga, i l’obcecació a defensar que, tot i les dades objectives que ho neguen, la quantitat de denuncies falses és aclaparadora. Per descomptat, no negaré que poden produir-se unes i altres, o totes dues al mateix temps. Que el “feta la llei feta la trampa” existeix en aquesta i en altres matèries. Però en un número tan anecdòtic que no s’hauria de tenir en compte. Llevat, està clar, que es tracti com a denúncia falsa allò que no ho és, i es reputi de falsa tota denúncia que per una raó o una altra, acabi en un sobreseïment o una absolució. La qual cosa, per cert, no es fa amb cap altre delicte. I que llança una presumpció de culpabilitat sobre la dona per part d’aquells que, precisament, al·leguen que es vulnera la presumpció d’innocència dels homes.
I són tots aquests fets els quals fan que la violència de gènere existeixi, i que continuï existint en un futur. Perquè el masclisme existeix, i sembra la llavor d’aquestes actituds. I no sempre ho combatem. Pensin-ho la propera vegada que riguin quan s’expliqui un acudit masclista. I pensin-ho, sobretot, si tenen a prop actituds de menyspreu cap a les dones per part d’aquells que més haurien d’apreciar-les. I no dubtin a anar o trucar on sigui precís. Abans que sigui tard i hagin de guardar un nou minut de silenci.
Susana Gisbert Grifo
Fiscal
Pot llegir més article de l’autora al seu blog o a www.nosinmitoga.com.
