Per Ignacio López Chocarro.
La modernització de l’Administració de Justícia continua sent la nostra principal assignatura pendent. Governants d’una i altra banda, han estat incapaços d’aconseguir el consens necessari per abordar seriosament una reforma similar a la d’altres administracions públiques espanyoles, que durant els darrers anys sí que s’han pogut col·locar a la mateixa alçada, i fins i tot més amunt, que les dels països europeus més avançats.
Alguns cops, ha estat per manca de pressupost. Alguns altres, per obstinar-se a fer reformes tal vegada valentes i ambicioses però massa complexes, sense comptar amb l’aportació dels principals operadors jurídics. En qualsevol cas, la Justícia continua sent òrfena d’una autèntica reforma que permeti al ciutadà confiar en els seus tribunals. Continuem vivint en un sistema judicial ineficient, que fins i tot oblida la seva funció de servei públic quan imposa unes abusives taxes judicials, que provoquen no només la inhibició del ciutadà sinó que també la desincentivació de la inversió, pròpia de territoris en els quals els tribunals no són capaços d’actuar amb agilitat ni garantir l’execució d’allò jutjat. (Vegeu el recent informe del Banc d’Espanya).
En aquest marc, els eterns aspirants a obtenir més protagonisme són els procuradors dels tribunals, un col·lectiu amb segles d’història, que no sempre ha sabut mostrar públicament el seu compromís en la reforma, ni destacar prou el paper rellevant que ha jugat en la implementació de les plataformes telemàtiques del sistema de comunicacions judicials. Una iniciativa, per cert, que ens ha posat al capdavant dels països europeus més avançats, tal com reconeix la pròpia Comissió Europea (Premi Crystal Scales of Justice-2012).
És veritat que sectors molt allunyats del món judicial (Ministeri d’Economia i la CNMC) han qüestionat el futur de la professió, tant amb el controvertit Avantprojecte de Llei de Serveis i Col·legis Professionals com mitjançant continus informes que, sigui dit amb respecte, demostren una ignorància absoluta de la nostra realitat actual.
Però aquesta posició ja ha estat contestada sense esquerdes des del Ministeri de Justícia i altres institucions tan importants com el Consell General del Poder Judicial, la Defensora del Poble, diverses Conselleries o Departaments de Justícia de diferents CCAA i fins i tot des del propi Consell d’Estat, que han apostat no només pel manteniment de les funcions actuals de la professió sinó també per l’assumpció de noves competències, necessàries per accelerar la tramitació del procés judicial.
Seria injust no reconèixer que les últimes reformes dutes a terme en la nostra Llei Rituària han millorat notablement la tramitació dels processos civils en la seva fase declarativa. Però, sens dubte, l’execució d’aquestes resolucions judicials i altres títols executius continua sent la gran oblidada en unes reformes que, sense suposar grans canvis, han provocat fins i tot una major burocratització del sistema.
En aquest “fer executar allò que ja s’ha jutjat” del què ens parla l’Art. 117 de la nostra Constitució, una major col·laboració dels procuradors, especialment amb els secretaris judicials, permetria no només reduir en 1/3 els “timings” de tramitació dels processos d’execució, sinó ampliar també el grau de compliment de les resolucions judicials (segons l’informe Fundació Wolters Kluwer 2013, tot just un 45% de les execucions iniciades a Espanya arriben al final).
La dificultat en l’execució ha de deixar de ser un factor de desconfiança i inhibició del ciutadà que necessita anar als tribunals per exercir els seus drets legítims. A més, un sistema d’execució més àgil suposaria alliberar milions i milions d’euros que avui dia es troben bloquejats als tribunals.
Hi ha prou fonament constitucional per defensar un nou sistema que ens acosti als nostres homòlegs europeus, els Huissiers de Justice o agents d’execució, als que la mateixa Comissió Europea per l’Eficàcia de la Justícia considera professionals independents, qualificats i responsables. D’aquesta manera, hauria de recaure per delegació judicial en el procurador la responsabilitat de conduir l’execució dels processos civils. Així, esdevindríem el principal col·laborador de l’Administració de Justícia, tal com ja va proposar l’esmentat Llibre Blanc de la Justícia.
En el marc on ens trobem tenim, per tant, dues opcions:
1a) continuar ocupant el lloc 64 de 185 països analitzats en el projecte “Doing Business” que publica el Banc Mundial des de l’any 2004 , relatiu a l’indicador del grau de compliment dels contractes. Som el pitjor d’Europa després d’Itàlia, que curiosament compta amb un sistema judicial molt semblant al nostre.
2a) ser valents i optar per models que han demostrat des de fa anys la seva efectivitat en altres països europeus, incloent en “aquest fer executar allò que ja s’ha jutjat” a altres professionals, com ara els procuradors dels tribunals.
Si el nostre col·lectiu s’ha caracteritzat per alguna cosa en els darrers 30 anys ha estat per la confiança transmesa i per l’actitud proactiva com a col·laborador directe de l’Administració de Justícia.
Honestament, crec que estem perfectament capacitats per assumir noves competències que repercuteixin directament en la societat, a favor d’una “bona justícia”, àgil i eficaç.
Ignacio López Chocarro
President del Consell de Col•legis de Procuradors dels Tribunals de Catalunya i Degà de l’Il•lustre Col•legi de Procuradors dels Tribunals de Barcelona
Molt ben dit, Ignacio. Estic totalment d’acord. La col·laboració dels procuradors amb l’Administració de Justícia és “essencial”. El problema és que la feina que fem és invisible per als ulls del ciutadà -i de molts advocats-, crec en allò que va dir Antoine de Saint-Exupéry a El Petit Príncep: “allò essencial és invisible per als ulls”.
No pot jutjar qui no té coneixement, no és perquè jo també sigui procuradora i vulgui lluitar per mantenir la meva feina, però estic plenament convençuda de la nostra utilitat i crec que tenim molt a dir i molt a fer, no només en matèria d’execució.