Per Carlos P. Pagliere (h.)
Magistrat del Tribunal Oral en lo Criminal Nº 2 del Departament Judicial de Azul, Buenos Aires, Argentina.
A la sala d’audiències d’un tribunal criminal es troba l’acusat dempeus, a l’espera del veredicte final.
―Vostè és culpable ―proclamen els jutjadors.
―Per què? ―pregunta l’inculpat.
―Perquè nosaltres ho diem.
―Però, donin-me alguna raó! Per què ho diuen? ―demanda el reu.
―Perquè sí.
Vostè pensarà que es tracta d’una escena registrada en algun país sumit en la pitjor tirania, però no: és el que succeirà a la província de Buenos Aires amb l’aprovació de la llei que implementa els judicis per jurat.
El judici per jurat ―en la modalitat tradicional assumida per la llei― és un sistema d’enjudiciament en el qual dotze persones triades per sorteig del padró electoral tenen la funció de jutjar els delictes.
És promocionat com el sistema més democràtic, avançat, progressista i just per a l’administració de la justícia penal, però és ―en realitat― el més tirànic, primitiu, retrògrad i injust concebut a Occident.
A diferència del jurat, que no dóna explicacions, jo que sóc jutge i haig de donar-les diàriament, exposaré els motius pels quals els judicis per jurat produiran una irreversible destrucció de la justícia penal.
1) El jurat és despòtic, arbitrari, autoritari, dictatorial, tirànic o l’adjectiu anàleg que vostè prefereixi. No perquè els seus membres el són, sinó perquè la llei els obliga a actuar com a tals.
Tot aquell que decideixi sobre la culpabilitat d’una persona i, per tant, tingui la potestat de confinar a algú a la presó, fins i tot per a tota la vida, almenys hauria de fonamentar en què es basa per prendre semblant resolució.
Els jutges ho fem. Fonamentem les nostres sentències explicant les raons que ens porten a condemnar o absoldre. Aquests fonaments han de ser raonats i lògics, queden plasmats per escrit i estan subjectes a la revisió judicial.
Els jurats, en canvi, no han de fonamentar gens. La llei els imposa actuar com a dèspotes i decidir sobre la destinació d’una persona sense donar explicacions. L’única cosa que han de fer és declarar al reu “culpable” o “no culpable”, sigui aquesta decisió filla d’una convicció raonada o d’un capritx, una mala digestió, l’opinió d’una tia o la portada d’un diari.
Això, per descomptat, és absolutament inadmissible per al nostre sistema republicà de govern (art. 1°, Const. Nac.), que imposa que tots els actes de govern tinguin la deguda fonamentació.
2) Els membres del jurat no són persones capacitades per jutjar. Dir-ho no és simpàtic ni políticament correcte, però és la pura veritat.
El dret penal és una ciència molt sofisticada, de la qual el jurat no té cap coneixement. I el jutjament és una tasca gens senzilla, de la qual el jurat manca de tota preparació i pràctica.
Vostè pensarà: “aquests jutges es creuen éssers superiors capaços de fer coses vetades per a la resta dels mortals”. Gens d’això. Els jutges podrem ser molt vanitosos, però l’única cosa que fem millor que ningú és la nostra feina. I quan fem el que no sabem, som tan rucs com qualsevol.
No em creu? Doni’m un ganivet i un mig cap de bestiar per despedaçar, i veurà com el carnisser es posa les mans al cap. I amb tota raó, perquè un jutge en una carnisseria és tan inútil com un carnisser en una estrada judicial. I dic carnisser, però s’aplica al mecànic, comerciant, enginyer, metge, dentista, fontaner, legislador, empresari o qualsevol que no sigui un jutge.
Jo, que sóc un inservible en tot el que no fa al meu ofici, em comprometo a no immiscir-me en les labors alienes, però demano al legislador que per favor no mani a les estrades judicials gent que no està capacitada per jutjar.
Qualsevol pot jutjar! N’hi ha prou amb tenir una mica de sentit comú! ―proclamen els illetrats. Però no és cert. El sentit comú és molt limitat; és un au de curt vol. No aconsegueix per construir edificis, reparar motors, sembrar el camp, ni guarir malalties. Tampoc per jutjar delictes. Per tot això es requereixen coneixements especialitzats.
Clar que hi ha jutges que deixen molt a desitjar. Li asseguro: a mi em donen més brega que a vostè. I és obvi que no hi ha jutges infalibles. Li confesso: em mortifica pensar que algun dia pugui equivocar-me. Però l’immens avantatge dels jutges lletrats és que, en termes globals, millorem notablement la qualitat de la justícia penal.
Vostè dirà: “els jurats, sense saber tant com els jutges, de vegades encerten”. No ho nego. Però quin mèrit hi ha en això? Un rellotge trencat també encerta dues vegades al dia. Lo fatídic és que els jurats, a diferència dels jutges, s’equivoquen molt sovint. El resultat: molts innocents presos (perquè sí) i alguns culpables lliures (perquè sí).
És una llàstima que els judicis criminals no ens brindin una devolució dels errors comesos. Si hi hagués “cirurgies per jurat”, la pila de morts per mala praxi immediatament posaria al descobert la insensatesa. En canvi, després del judici, el jurat pot anar-se satisfet de la seva labor encara que hagi condemnat per a tota la vida a un innocent.
3) El jurat no és democràtic, gens ni mica, ni els judicis per jurat poden ser tolerats per cap Estat veritablement democràtic.
La democràcia no és una altra cosa que el govern de la majoria del poble, sigui per si mateix (en plebiscit) o a través dels seus representants triats pel vot del ciutadà.
Per triar president, governador, diputats i senadors, votem tots els ciutadans i es nomenen els candidats que la majoria ha escollit. Però als membres del jurat no els tria ningú. Ells sorgeixen d’un sorteig dins del padró electoral.
Els promotors dels judicis per jurat expliquen: “no fa falta que als jurats els triï el poble, perquè ells són el poble i a tots ens representen”. Sona molt bufó, però és difícil concebre un sofisma més bast i descarat.
Amb igual argument, seria perfectament democràtic triar al president per sorteig dins del padró electoral. Però, vostè diria que la persona sortejada és el poble? I si l’afortunat fos un neonazi, afirmaria vostè: el poble argentí és neonazi? Segurament que no. I tampoc se sentiria per res representat.
Llavors, ja va poder identificar el sofisma dels qui recolzen els judicis per jurat? Li dono una mà: li fan confondre la ciutadania en el seu conjunt (el poble), amb el ciutadà individual (que no és el poble).
El “poble” no és vostè, ni jo, ni un veí neonazi triat a l’atzar en el padró electoral, sinó la voluntat conjunta de la ciutadania. Per això, no es deixi enganyar: el jurat no és el poble, ni ha estat triat pel poble. Són dotze persones qualsevol que les escull l’atzar. Què té això de democràtic? Absolutament gens.
Els jutges, en canvi, sí som designats democràticament. En la nostra elecció intervenen: a) el Consell de la Magistratura (nacional o provincial), que té representació dels tres poders estatals (i d’altres institucions públiques); b) la Càmera de Senadors (nacional o provincial), que sesiona i presta acord, i c) el Poder Executiu (president o governador) que demana acord al Senat i subscriu el decret de designació. És a dir, encara que no som triats per vot popular, sí som triats pels representants del poble.
4) Els membres del jurat poden no estar capacitats psíquica i moralment per jutjar. Si ho estan o no en cada cas, només Déu sap.
Als jutges se’ns sotmet a exhaustius exàmens psicològics i psiquiàtrics i a rigoroses entrevistes personals. La idea és no posar la destinació de les persones en mans d’un boig, un pervers, un psicòpata o un desequilibrat.
Vostè creu que un sorteig dins del padró electoral dóna majors garanties d’aptitud mental? El missatge a l’imputat és: “si et jutja un boig, un ximple, un immoral, un pervers… quant ho lamentem!
5) La designació dels membres del jurat és inconstitucional, encara que el sistema hagi quedat ―per un evident anacronisme― previst en la nostra Llei Fonamental.
Si a mi, que sóc jutge, em notifiquen que he estat sortejat per realitzar una operació quirúrgica, abans de res pensaria que m’estan prenent el pèl.
―No, el legislador ha establert “cirurgies per jurat” ―em diuen.
Com sóc una persona responsable, replico:
―Jo no estic capacitat per operar… cridin a un cirurgià!
Però em responen:
―Els cirurgians tenen prohibit operar.
Espantat els hi dic:
―Vostès no em poden obligar a perjudicar a un altre per fer alguna cosa per la qual no estic capacitat.
―Sí podem ―em contesten.
―Però això ha de ser inconstitucional! ―crido desesperat amb el bisturí a la mà i el pacient en el quiròfan.
―No, per cap motiu, és una càrrega pública i alhora un dret ciutadà.
Tot això sona estúpid, no?
Doncs precisament d’això es tracta el judici per jurat: d’excloure a les persones que saben com jutjar i, en el seu reemplaçament, obligar a els qui no estan capacitats, encara que no vulguin fer-ho i encara que perjudiquin a l’acusat.
Fer una cosa per la qual no estem capacitats, no pot configurar una càrrega pública ni un dret ciutadà. Una llei que imposa un deure que no pot imposar o acorda un dret que no pot acordar, esdevé irremeiablement inconstitucional. Ergo: els judicis per jurat són inconstitucionals!
6) Els judicis per jurat no poden donar major prestigi ―o retornar el prestigi― a la justícia penal, sinó tot el contrari.
Què desprestigia a la justícia? Escoltem a la gent: “No s’investiga bé”. “Els delinqüents entren per una porta i surten per l’altra”. “Les penes són baixes”. “La justícia és lenta”. “Els jutges són corruptes”.
De tots aquests problemes, que en molts casos són molt reals: quina solució ens brindarien els judicis per jurat? Cap!
La recerca està en mans dels fiscals, per la qual cosa si fos cert que no s’investiga bé, no canviaria absolutament gens que més tard intervingui un jurat.
Les llibertats estan en mans dels jutges, i seguirien en mans dels jutges, per la qual cosa si els delinqüents “entren per una porta i surten per una altra”, els jurats en no podrien canviar la situació.
―Bé ―dirà vostè―, almenys els jurats aplicaran penes més severes… Fals! La suma de les penes seguiria en mans nostres, en mans dels jutges.
Els jurats tampoc resolen el problema de la lentitud de la justícia ni el perill de corrupció, els quals, per contra, s’agreugen dramàticament.
El judici per jurat és populisme pur: s’utilitza per acontentar a la gent, però lluny de solucionar alguna cosa, multiplica els problemes de la justícia penal.
També és un pervers instrument de subjecció popular, ja que si la justícia funciona pitjor (la qual cosa succeirà), els governants podran dir: “la justícia està en mans de la gent, la culpa és de la gent”. I a cantar-li a Gardel!
7) El judici per jurat no soluciona la morositat de la justícia penal.
La justícia és lenta. És cert i lamentable. Més que lamentable: és una vergonya! Se li pot donar més celeritat? Clar que sí, simplificant el tràmit de la instrucció de les causes i creant més òrgans judicials. La pot fer més lenta? Per descomptat: amb judicis per jurat!
Els jutges ja estem designats, no fa falta triar-nos en cada judici. Una altra cosa ocorre amb el jurat: cal integrar-ho cada vegada que es jutja a algú, agregant un tràmit més al procés. Han de comparèixer res menys que 36 candidats, perquè les parts triïn ―previ espuri sistema d’excusacions i recusacions― a 18 jurats (12 titulars i 6 suplents) que entraran al judici. És a dir, més burocràcia!
La logística del debat, a més, es torna lenta i tediosa, ja que han de concórrer no menys de 23 persones sense les quals no es pot si més no iniciar l’audiència (a saber: el jutge, el secretari, els 18 membres del jurat, el fiscal, el defensor i l’acusat). Pot haver-hi, per descomptat, més d’un imputat, més d’un defensor, algun particular damnificat i, és clar, han de comparèixer els testimonis.
Conclusió: es passaria de l’actual mitjana de dos judicis orals a la setmana, a una mitjana de no més de dos judicis per jurat al mes. La justícia seria unes quatre vegades més lenta… en el millor dels casos.
8) El jurat és molt més permeable a la corrupció que els jutges.
“Els jutges són tots corruptes”, diu la gent. Dono fe que la immensa majoria no ho és. L’honestedat de la major part dels jutges està assegurada. En canvi, els judicis per jurat no garanteixen en gens ni mica la transparència. Tot el contrari: donen majors possibilitats a la corrupció.
Encara que per obtenir un veredicte favorable faci falta subornar més jurats que jutges, aquells són preses molt més fàcils.
Imaginem com pensaria un jutge al que es pretén corrompre. Li ofereixen diners. Què fa? Ho pren? I si ho pren, quins riscos corre? Un jutge té molt per perdre. El primer és la seva reputació. També el treball, que no és remunerat d’una manera tan fabulosa com l’imaginari popular creu, però és estable i no està mal pagat tampoc. Quines possibilitats de quedar impune té? Poques. Té l’obstacle d’haver de fundar una sentència contra direcció de la prova produïda en el judici, la qual cosa de seguida li posaria al descobert.
Ara imaginem com pensaria un jurat al qual es pretén corrompre. Si es deixa subornar, què arrisca? Gens. No ha de sostenir cap reputació i no perilla el seu treball, que res té a veure amb la tasca de jutjar. Quines possibilitats té de quedar impune? Totes. Com no ha de fundar la seva decisió i el seu vot és secret, mai queda al descobert i ningú ho podrà jutjar mai. És el suborn perfecte!
En síntesi, amb els judicis per jurat s’obre un promissori mercat judicial, una sort de shopping jurídic els beneficiaris del qual seran sempre els imputats o les víctimes amb menys escrúpols i més ingressos.
9) El judici per jurat propicia la violació de drets individuals.
La raó principal per la qual actualment no es tortura, no s’apliquen constrenyiments, no s’estreny ni s’hosteja als ciutadans sotmesos a procés penal, és que la prova obtinguda amb tals mètodes no podria tenir validesa en un judici. Un com a jutge sap perfectament que si valora aquesta prova per fundar una condemna, la sentència serà revocada inexorablement.
Quelcom diferent ocorre amb el jurat, que no ha d’explicar per què condemna. Totes les proves obtingudes il·legalment tornen de sobte a cobrar utilitat. El jurat pot valorar-les sense problema. Què importa si el jutge diu que no es poden considerar! El jurat no ha d’explicar per què condemna, així que pot valorar el que vulgui sense rendir comptes.
Després de tants esforços per part dels governs democràtics per aconseguir una policia respectuosa dels drets individuals, tornem a transformar el procés penal en terra fèrtil perquè torni a germinar la policia de fa trenta anys.
10) El jurat engendra irresponsabilitat en el seu si, ja que ningú es fa càrrec de les decisions que pren.
Alguna vegada ha vist una manifestació violenta d’un sol individu? Mai. Ell sap que a l’instant seria detingut, jutjat i condemnat. Per això, desisteix de la seva actuació violenta. Assumeix que és responsable dels seus actes. Però quantes vegades hem vist excessos causats per diverses persones? Moltes. Qui actua en grup fa coses que no faria estant sol, doncs la multitud dilueix la responsabilitat i garanteix la impunitat.
El mateix ocorre dins d’un jurat. Com la decisió sobre la destinació de l’acusat està en mans de dotze persones, es desdibuixa la responsabilitat individual. I com no es revela qui vota en quin sentit, s’assegura també un impune anonimat.
Els jutges, per contra, cada vegada que signem una sentència, a més d’haver de fundar-la, sabem que som els únics responsables de la decisió que prenem i actuem amb tots els resguards que imposa assumir aquesta enorme responsabilitat.
11) El sistema de judicis per jurat és, per lluny, el més primitiu d’Occident.
Fins a mitjans del segle XIX, com les ciències no tenien major desenvolupament, els judicis per jurat no produïen ressentiments. Però la segona meitat del segle XIX i tot el segle XX no van passar en va. Totes les ciències van tenir en aquesta època una evolució impensable, i el dret penal no va ser l’excepció.
―Però com és això! ―va exclamar un amic meu― per ventura Estats Units, que és el país més desenvolupat del planeta, no té judicis per jurat?
―Sí ―li vaig contestar―, però alhora que es tracta d’un país avançat en moltes ciències, és el més primitiu en dret penal.
El meu amic va quedar descol·locat i incrèdul. Però és així. Saben quants llibres s’han publicat a Estats Units sobre la teoria del delicte? Cap. A Europa milers, al nostre país centenars, però a Estats Units absolutament cap. Per a ells no existeix la ciència penal. I no podria ser d’una altra manera, doncs no jutgen els que saben, sinó qualsevol. Quan jutja qualsevol, la ciència penal es torna innecessària, els llibres superflus i les universitats estèrils. Per a què estudiar, ensenyar i aprendre dret penal si aquest saber ningú l’aplicarà?
Argentina, encara que vostè no ho cregui, està no menys de dos segles més avantatjada que el gran país del nord. És més, la nostra ciència penal és una de les més prestigioses del món. És la millor de tota Amèrica i competeix d’igual a igual amb l’europea. Els llibres de text argentins es venen per tot el món. Els nostres penalistes són reconeguts en tots llocs. Estem a l’avantguarda en la matèria. Però no s’enorgulleixi! Per culpa dels judicis per jurat deixarem de ser capdavanters en matèria penal, per passar a ocupar ―com de costum― els últims espais en el concert mundial.
12) Els judicis per jurat, finalment, són un veritable balafiament econòmic.
Reconec que la qüestió dels costos excedeix una mica el que fa a les meves preocupacions com a jutge, però com a funcionari públic m’incumbeix sempre administrar tan bé com sigui possible els limitats recursos existents per donar un millor servei de justícia.
El projecte de llei existent estipula, en caràcter de compensació, una suma de $2290 (10 jus) per judici per a cada jurat. Sent 18 els membres del jurat (12 titulars i 6 suplents) hi haurà una paga extra de $41.220 per cada judici que es realitzi a la província. I havent-hi 76 tribunals criminals a la província i calculant uns dos judicis per jurat al mes per cada òrgan, la despesa extra pels benaurances seria, com a mínim, de $62.654.400 a l’any (el valor aprox. d’un barri de 200 habitatges). A això s’han de sumar les despeses operatives i la inversió en infraestructura edilícia i mobiliària.
Conclusió
Com es pot apreciar, he aportat gens menys que dotze motius contraris als judicis per jurat. Casualment tants, com a membres té un jurat. I haig de dir que vaig seleccionar els més accessibles, ja que existeixen molts uns altres ―més tècnics― que vaig haver d’ometre per evitar la repugnància.
Confesso que els judicis per jurat em serien molt convenients: tindria més temps lliure i cap responsabilitat. Però no sóc un jutge que fugi del treball, ni que eludeixi el compliment del deure. Prefereixo honrar el meu jurament i brindar tot el meu coneixement per preservar a la població de l’amenaça d’una justícia penal en mans de dotze dèspotes.
Carlos P. Pagliere (h.)
Magistrat del Tribunal Oral en lo Criminal Nº 2 del Departament Judicial de Azul, Buenos Aires, Argentina.
