La cooperació judicial transfronterera en matèria civil. Reglament (UE) 1215/2012. S’ha suprimit el procediment exequàtur entre els Estats membres?

Castor Villar GonzalezPer Castor Villar González.

A partir del 10 de gener de 2015 va entrar en vigor el Reglament (UE) 1215/2012 del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2012, relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil, que va derogar el Reglament (CE) 44/2001 del Consell, de 22 de desembre de 2001. El Reglament (UE) 1215/2012 és un text normatiu que refon l’ara derogat Reglament 44/2001 (Brussel·les I), amb l’objectiu d’impulsar les directrius del Programa d’Estocolm de continuar amb el desenvolupament de la cooperació judicial entre els Estats membres de la Unió Europea (UE).

Aquest article no pretén estendre’s més enllà de plantejar –breument- la vigència d’un procediment d’exequàtur de la resolució judicial dictada per un Estat membre de la Unió (Estat membre d’origen), procediment que contemplava expressament el Reglament “Brussel·les I” i que ara suprimeix, en la forma, el text refós (Reglament 1215/2012 o Brussel·les I bis) però que, en el fons, no ha pogut eludir alguna cosa imprescindible: la necessitat d’un procediment jurisdiccional garantista que s’haurà de dur a terme en l’altre Estat membre (Estat membre requerit).

Efectivament es recull en el text refós la supressió del denominat exequàtur previst en el reglament Brussel·les I, de tal manera que les resolucions dictades en un Estat membre d’origen gaudiran de força executiva també en els altres Estats membres sense necessitat d’aplicar cap procediment especial de declaració de força executiva (el text refós propugna “suprimir totes les mesures intermèdies”). No obstant això, com es volia que cadascun dels sistemes judicials europeus gaudeix de plena sobirania a l’hora d’aplicar justícia al seu respectiu territori, en el considerant segon del text refós es va afegir que, en tot cas, “la supressió del exequàtur ha d’anar acompanyada d’una sèrie de garanties”.

Si bé és obligat reconèixer aquí que en el Reglament refós (UE) 1215/2012 s’han suprimit algunes que no “totes les mesures intermèdies” encaminades a obtenir força executiva de la resolució judicial dictada per l’Estat membre d’origen, també s’han previst –insisteixo- “una sèrie de garanties” que el text refós ha observat perquè aquesta resolució desplegui efectes en la jurisdicció de l’altre Estat membre requerit. Al meu humil entendre aquest procés recollit en el text refós no deixa de ser un procediment de exequàtur, ja que encara que s’eliminin “mesures intermèdies” subsisteix la necessitat, lògica, d’observar “una sèrie de garanties”.

Centrant-me ara en un punt concret del procediment previst en el Reglament refós, es contempla que, igual que en el Brussel·les I, persisteix –necessàriament- l’acompanyament d’“una còpia de la resolució, que reuneixi els requisits necessaris per ser considerada autèntica,(…)”, igualment que abans es preveia que el procediment d’execució de les resolucions dictades en un altre Estat membre d’origen es regirien pel Dret de l’Estat membre requerit.

Així doncs, a la meva manera de veure, no han desaparegut els fonaments d’un procediment de exequàtur: d’una banda, la d’aportar amb l’escrit inicial una còpia de la resolució judicial que reuneixi els “requisits necessaris per ser considerada autèntica” en l’Estat requerit; i d’altra banda, la que aquella autenticitat estarà condicionada al fet que l’Estat requerit exigirà, en aplicació del seu Dret intern, que tals paràmetres d’autenticitat compleixin amb els requisits mínims del seu Dret intern.

Posem un exemple per comprendre aquesta qüestió sobre els requisits d’autenticitat que ha de complir la resolució judicial transfronterera: en el nostre Dret processal civil existeixen preceptes de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) i de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), on queden consagrades les funcions dels Secretaris judicials a l’hora de donar fe pública de les resolucions judicials dictades per un tribunal jurisdiccional espanyol, la qual cosa ens porta a la conclusió que la resolució judicial dictada en un Estat membre d’origen que vulgui executar-se a Espanya haurà de venir autenticada pel procediment previst en aquell Estat (article 323 LEC).

A la vista de com ha regulat el Reglament (UE) 1215/2012 el procediment d’execució transfronterer, no deixa de ser un procediment d’exequàtur per més que ara l’òrgan judicial de l’Estat requerit no hagi de declarar “la força executiva” d’una resolució transfronterera; els legisladors europeus no han pogut evitar que la cooperació judicial hagi de complir amb unes garanties mínimes i, entre elles, la de respectar que el procediment d’execució de les resolucions dictades en un altre Estat membre d’origen s’hauran de regir pel Dret de l’Estat membre requerit, la qual cosa es tradueix en que persisteix la necessitat de conjugar els “requisits necessaris” d’“autenticitat” que cada Estat membre preveu en el seu Dret intern (incloent tractats o convenis) perquè la resolució judicial a homologar obtingui la categoria de document autèntic per al Dret intern de l’Estat requerit.

Castor Villar González

Advocat de DBT Advocats

www.diazbastientruan.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.