Un jutge és un jutge – Comiat i nous reptes

Haidé Costa -Per Haidé Costa i Villaró.

Un dia de primavera del 2006, amb els nervis a flor de pell, vaig seure en una  cadira a la sala on els Magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya estaven a punt d’entrevistar-me per decidir si em proposaven com a Jutgessa substituta.

Quan els tres magistrats em van preguntar perquè volia ser jutgessa, vaig contestar que volia treballar en el que més m’agrada des d’una posició neutral, decidint a consciència conforme a Dret, i servint a la societat des de l’ideal de justícia.

Des de llavors he exercit en diferents jutjats: Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Gavà, Gandesa, El Vendrell, Reus, Tarragona, Barcelona… Jutjats sempre col·lapsats amb expedients que omplen les taules i els armaris, sovint amuntegats en altíssimes piles de paper, amb una quantitat d’entrada d’assumptes que sovint duplica la prevista pel Consejo General del Poder Judicial.

Els jutges substituts som professionals del Dret que sovint hem exercit d’advocats o compaginem les classes a la universitat amb la judicatura, i, tal com va reconèixer la Sentència de 7 de març de 2003 de la secció Setena del Tribunal Suprem, exercim les mateixes tasques jurisdiccionals amb identitat absoluta als jutges titulars o de carrera.

Durant anys els jutges substituts hem treballat sense parar. Jo he arribat a estar quatre anys seguits en el mateix jutjat. Però des de la modificació de la LOPJ per part de la LO 8/12, s’ha canviat el sistema de crides, fent que els jutges titulars s’hagin de substituir entre ells. Aquest nou sistema ha perjudicat greument als propis titulars, que han d’assumir una càrrega de treball inhumana, i al nostre col·lectiu, que ha vist com passaven els dies sense ser pràcticament cridats per anar a treballar. El dèficit de l’administració de Justícia és estructural, falten 4600 jutges i els que estan al capdavant dels jutjats suporten càrregues de treball superiors al 150%, impossibles d’assumir sense que la salut se’n ressenti.

Però aquesta és una feina que enganxa, és una droga dura, malgrat l’estrès, la sobrecàrrega de treball, la crítica de la societat sobre la lentitud de la justícia; aquest és un treball per a idealistes, per a aquells que creuen en la justícia i volen fer-la complir. Siguem titulars o substituts, tots estem en el mateix vaixell.

L’empresa és gran i el repte extrem, i tots els jutges han de lluitar pel que és la seva essència, la justícia en tots els àmbits, units, perquè aquesta justícia que volem sigui millor. També cal lluitar per aquells que com a treballadors públics exerceixen la jurisdicció: els propis jutges, eventuals o indefinits, perquè puguin conciliar la vida professional amb la familiar, perquè puguin tenir vacances com qualsevol treballador, perquè puguin decidir i posar les seves sentències a un ritme normal, treballant, en lloc de 10 o 12 hores diàries, no més de 8, i en la mesura del possible, que tinguin temps d’estudiar a fons els casos, gaudint de la creació intel·lectual que suposa dictar sentències, ja que cada ciutadà mereix que el seu cas s‘estudiï de forma totalment individualitzada, i no a preu fet com ens obliga la càrrega de treball que, per exemple, suporten els jutjats socials amb una mitjana de més de cent vint judicis assenyalats cada mes.

Un jutge és un jutge, i tots mereixen el respecte dels companys i dels ciutadans, fan treball dur, solitari i de vegades desagradable, però essencial per al bon funcionament en societat.

Un jutge és un jutge, i jo em sento orgullosa d’haver-ho pogut ser durant tots aquests anys. He treballat moltes hores, amb molt estrès, i molta responsabilitat, però estic satisfeta d’haver fet la meva feina tan bé com m’ha estat possible, sense descurar a les persones ni les resolucions, i encara que moltes vegades hagi estat en perjudici de la vida familiar, estic contenta d’haver complert el que vaig prometre als magistrats que em van entrevistar en el Tribunal Superior de Justícia, convençuda d’haver servit a la societat des de l’ideal de justícia.

I amb això m’acomiado, almenys de moment, d’una professió per la qual m’hi he deixat la pell. Durant aquests anys he conegut persones excepcionals, professionals incansables i companys extraordinaris. M’enduc una maleta plena d’experiències, emocions i coneixements que aplicaré en el meu futur professional que comença avui. Un nou repte que assumeixo amb tristesa pel que deixo enrere, però amb molta il·lusió pel que ha de venir.

 

Haidé Costa i Villaró

Ex-jutgessa, Professora de la Universidad Rovira i Virgili, mediadora i Presidenta d’Ajudicat.

www.desenredandoelderecho.com  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.