Pla Còndor: la justícia argentina es pronuncia

Per Nicolas Boeglin

Professor de Dret Internacional Público, Facultat de Dret, Universitat de Costa Rica (UCR)

Traduït per Andreu Monfà

Introducció

El 27 de maig del 2016, la justícia de l’Argentina va dictaminar la seva decisió amb relació a una causa promoguda per les víctimes i familiars de víctimes del denominat “Pla Còndor”. És la primera vegada a la història que els responsables nacionals de l’Operació Còndor reben una condemna a Amèrica Llatina. La sentència (vegeu-ne el text complet) va ser llegida a partir de les 15.30 h, hora argentina, i es va poder seguir la transmissió en directe a través d’aquest enllaç. Diverses seus diplomàtiques de l’Argentina van oferir la transmissió en directe des d’una pantalla gegant (va ser per exemple, el cas de la delegació diplomàtica de l’Argentina a Asunción, així com de totes les ambaixades de l’Argentina en els altres Estats membres del MERCOSUR; vegeu aquesta nota).

En aquest article publicat pocs minuts després de la lectura de la sentència pel diari Clarín, es precisen les penes dictaminades pels tres jutges: “A continuación, el listado completo de condenados y las penas impuestas: 1– Santiago Omar Riveros: 25 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 2– Miguel Angel Furci: 25 años de prisión e inhabilitación absoluta y perpetua. 3– Reynaldo Benito Bignone: 20 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 4– Eduardo Samuel De Lío: 12 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 5– Humberto José Román Lobaiza: 18 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 6– Enrique Braulio Olea: 13 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 7– Luis Sadi Pepa: 12 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 8– Rodolfo Emilio Feroglio: 20 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 9– Carlos Caggiano Tedesco: 12 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 10– Antonio Vañek: 13 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 11– Eugenio Guañabens Perelló: 13 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 12– Felipe Jorge Alespeiti: 12 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 13– Manuel Cordero Piacentini: 25 años de prisión. 14- Néstor Horacio Falcón: 12 años de prisión e inhabilitación especial para ejercer cargos públicos por el doble de tiempo de la condena. 15– Federico Antonio Minicucci: ocho años de prisión. Juan Avelino Rodríguez y Carlos Tragant fueron absueltos“.

Cal precisar que un dels acusats, Santiago Omar Riveros, té 92 anys d’edat. A la nota del diari Clarín mencionada anterioment s’indica que “Los jueces Adrián Federico Grünberg, Oscar Ricardo Amirante y Pablo Gustavo Laufer y el juez sustituto Ricardo Angel Basílico comenzaron en 2003 este juicio oral, donde había 32 acusados, de los cuales solo 17 llegaron vivos al momento de la lectura del veredicto“.

Com bé se sap, el Pla Còndor es va iniciar amb un acord subscrit el 1975 entre els cossos d’intel·ligència de sis Estats (l’Argentina, Bolívia, el Brasil, Xile, el Paraguai i l’Uruguai). Amb l’ajuda dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units (vegeu la nota 1), el seu objectiu va consistir a coordinar els esforços en la denominada “lluita contra la subversió” (vegeu aquesta nota de premsa). Investigacions periodístiques realitzades a França a mitjans dels anys 2000 suggereixen que França va aportar assessoria tècnica militar en la lluita antisubversiva a l’Amèrica Llatina en aquella època, a partir de la seva experiència durant la guerra d’Algèria (1954-1962): vegeu sobre això, entre altres, el reportatge intitulat “Esquadrones de la muerte. La escuela francesa. La doctrina francesa y el terror en América Latina” i l’entrevista a Marie Monique Robin disponible, en francés, al lloc de la cadena franco-alemanya Arte.tv, en la qual es llegeix que: “À n’en pas douter, les Argentins furent les meilleurs élèves des Français. Le général Martin Balza, chef d’Etat major de l’armée argentine dans les années 90 , m’a parlé d’une « contamination néfaste » des officiers de son pays par les instructeurs français. Tous les généraux que j’ai interviewés – le général Harguindéguy, ministre de l’Intérieur de Videla, le général Diaz Bessone, ex ministre de la planification et idéologue de la junte, le général Bignone, le dernier dictateur argentin, tous m’ont confirmé que la « bataille de Buenos Aires » était une « copie de la bataille d’Alger », inspirée directement des enseignements des Français »

La demanda davant de la justícia argentina

La demanda dels familiars de les víctimes va ser interposada inicialment a Buenos Aires el 1999 i no va ser fins al 2013 que van ser convocades les primeres audiències davant jutges argentins.

En aquest document oficial d’una reunió celebrada entre alts funcionaris dels Estats Units i de l’Argentina el 10 de juny de 1976, es pot llegir l’opinió del representant dels Estats Units, Henry Kissinger: “If there are things that have to be done, you should do them quickly. But you should get back quickly to normal procedures“.

L’ONG argentina CELS, fundada per Emilio Mignone (1922-1998), va ser l’entitat que va iniciar la recopilació de testimonis durant més de 15 anys en llocs diferents i la que va presentar, amb altres entitats, diverses demandes davant els jutjats argentins. Actualment són dues les demandes en tràmit davant la justícia en la fase final: una de relacionada amb el Pla Còndor i una altra denominada “Automotores Orletti” (vegeu els detalls de cadascuna en les conclusions del recent seminari patrocinat el 2015 a Oxford per l’Open Society i la British Academy, entre altres entitats). En el cas de la primera causa, la sentència de la qual va ser llegida parcialment a Buenos Aires (únicament la part resolutiva), de les 106 víctimes, 45 són uruguaianes, 22 són xilenes, 15 paraguaianes, 13 bolivianes, 10 argentines i una és de nacionalitat equatoriana. La Secretaria de Drets Humans de l’Estat argentí també figura entre les entitats que donen suport a les reivindicacions de les víctimes.

Henry Kissinger amb Jorge Rafael Videla
Henry Kissinger amb Jorge Rafael Videla. Font: politique-actu.

La solitud de la justícia argentina a la regió

Des de la perspectiva dels diversos èxits obtinguts en matèria de dret internacional dels drets humans, aquesta decisió llegida el 27 de maig representa un avenç substancial en la lluita contra la impunitat per crims del passat a l’Amèrica Llatina. Una lluita en la qual semblaria que la justícia argentina compta amb eines legals molt més efectives i amb jutges molt més determinats que els d’altres Estats afectats per aquesta mateixa operació regional. En algun moment, els tribunals de Xile i de l’Argentina van semblar situar-se a l’avantguarda en la lluita contra la impunitat. El 2001, llegim fins i tot que, per al jurista argentí Eugenio Raúl Zaffaroni, avui jutge en el Tribunal Interamericà de Drets Humans, “… es hoy el poder judicial chileno el que asume la delantera, frente al argentino que, no obstante, parece recuperar iniciativa en los últimos años, investigando los crímenes que no han quedado impunes en función de amnistía o indulto y haciendo lugar a las investigación de la verdad, con lo cual se reconoce el derecho de víctimas y deudos y se señala que no es la condenación el único objetivo del proceso penal” (nota 2). El 2015, va transcendir al Perú l’inici d’una causa penal contra l’expresident Francisco Morales Bermúdez pels seus vincles amb el Pla Còndor (vegeu la nota d’El Comercio del 10/09/2015).

La lentitud i resistència de les estructures judicials no es limita a la dels Estats del Con Sud: el febrer passat vam tenir l’oportunitat d’analitzar el cas de Timoteo Mendieta Alcalá, afusellat el 1939 a Espanya per les forces franquistes. L’exhumació realitzada el gener del 2016 del seu cos, ubicat en una fossa comuna a Espanya, es va deure a una sol·licitud realitzada per una jutgessa des de l’Argentina (vegeu la nostra nota breu publicada a El Jurista, titulada: “JusticiA con A de Ascensión: a propósito de la exhumación de una fosa española a solicitud de una jueza de Argentina“).

Com bé se sap, sobre els Estats de l’hemisferi americà pesen diverses obligacions derivades del denominat “Dret a la Veritat”, que la Cort Interamericana ha anat desenvolupant en la seva jurisprudència. Tal com va assenyalar la Comissió Interamericana de Drets Humans en un informe del 2014 titulat precisament “Dret a la veritat a Amèrica”, encara persisteixen diversos desafiaments a la regió quant a la seva deguda implementació (vegeu-ne les conclusions a les pàgines 115-117).

Font: CELS
Font: CELS

A la pàgina del CELS es pot llegir que: “El Plan Cóndor fue un sistema formal de coordinación represiva entre los países del Cono Sur que funcionó desde mediados de la década del setenta hasta iniciados los años ochenta para perseguir y eliminar a militantes políticos, sociales, sindicales y estudiantiles de nacionalidad argentina, uruguaya, chilena, paraguaya, boliviana y brasileña. Su acta de fundación está fechada el 28 de noviembre de 1975 en Santiago de Chile, durante la clausura de la Primera Reunión de Inteligencia Nacional, y lleva las firmas de los representantes de Inteligencia de la Argentina (Jorge Casas, capitán de navío, SIDE), Bolivia (Carlos Mena, mayor del Ejército), Chile (Manuel Contreras Sepúlveda, jefe de la DINA), Uruguay (José Fons, coronel del Ejército) y Paraguay (Benito Guanes Serrano, coronel del Ejército)“.

Els “Arxius del Terror” i els documents secrets desclassificats als Estats Units

Per documentar les accions comeses de manera coordinada pels aparells d’intel·ligència, es va procedir a establir un Projecte de Documentació del Pla Còndor, un arxiu que inclou una gran quantitat de documents desclassificats dels serveis d’intel·ligència, i que van ser presentats als jutges argentins fa uns anys. Les entitats públiques en matèria de drets humans del Con Sud, per la seva part, també van procedir a organitzar, a sistematitzar i a posar en línia un fons documental d’arxius sobre el Pla Còndor (vegeu aquest web). El 2009, la UNESCO, a sol·licitud del Paraguai, va declarar patrimoni documental de la humanitat la gran quantitat de documents trobats (700.000 folis) a l’habitació d’una casa a la localitat de Lambaré, al Paraguai, majoritàriament relatives al Pla Còndor (així com a la repressió política dels 80 al Paraguai). Aquesta inèdita troballa es va deure a un jutge paraguaià, qui va actuar a sol·licitud d’una incansable víctima de la repressió paraguaiana durant els anys 80, Martin Almada: un educador torturat per persones amb diferents accents del Con Sud durant els anys 80 que va demostrar al món que s’ha de ser persistent quan es tracta de lluitar contra la impunitat. El 22 de desembre de 1992, els denominats “Arxius del Terror” van veure la llum del dia: “Ahora yo le ordeno a Usted, Usted me entiende? -…O sea que yo no quiero ser desagradable ni quiero hacer las cosas a la fuerza” va expressar el jutge davant de la resistència inicial de l’oficial a càrrec del lloc on es mantenien aquests documents (vegeu el vídeo a Youtube d’aquesta memorable jornada viscuda al Paraguai, al minut 1:30). El cadenat que mantenia clausurada la porta va haver de ser destruït amb papers de vidre i martells, i es manté l’interrogant sobre la identitat exacta de qui en posseïa la clau. En les declaracions de Martin Almada, en aquest reportatge de l’ABC Color de l’any 2012, per la celebració dels 20 anys d’aquesta important troballa, es pot llegir que: “Ya caída la dictadura, se cambia la Constitución en 1992 y surge la figura del hábeas data, que fue aprovechada por Almada para solicitar ante el juez José Agustín Fernández el allanamiento del archivo de la Policía. Mientras aún se tramitaba su pedido, el profesional fue contactado por una mujer que le aseguró que los papeles que buscaba no estaban en la capital, sino en un depósito fuera de la ciudad. “Me dio un plano y me dice esta mujer que este mismo plano ya le había dado al entonces diputado Pancho de Vargas y que no le hizo caso”, recuerda”.

A la declaratòria per a la nominació per part de la UNESCO dels “Arxius del Terror” com a patrimoni documental de la humanitat (vegeu-ne el text complet), s’indica la cura extrema amb què les entitats de la societat civil i les autoritats paraguaianes van reunir, van classificar i van posar a disposició del públic aquests documents: “The classification process of the Archives started in early 1993. The Supreme Court of Justice and the District Attorney’s Office of the State instructed the officers to collaborate with the professional staff specialized in documentations. These specialists were provided by two non-governmental organizations, the Center of Documentation and Studies (CDE) and the Churches Committee for Emergency Assistance (CIPAE). These two NGO’s also represented victims and victims´ families of the dictatorship. In March of 1993, the Supreme Court of Justice created the Center of Documentation and Archives for the Defense of Human Rights (CDyA), which is located in the Palace of Justice. This Center is open to public and researchers. The Center now has microfilm and a digitized system in order to protect the documents. These improvements were made possible by their own resources and with the important cooperation of national and international organizations, universities and other public and private institutions“.

Foto de la fitxa trobada als "Arxius del Terror" de Marta Landli Gil, ciutadana argentina de 22 anys que es va escapar de la repressió refugiant-se al Paraguai, amb quatre companys més, on van ser capturats el 1977. Extreta d'aquest article sobre Pla Còndor. La fitxa completa amb més detalls està disponible aquí.
Foto de la fitxa trobada als “Arxius del Terror” de Marta Landli Gil, ciutadana argentina de 22 anys que es va escapar de la repressió refugiant-se al Paraguai, amb quatre companys més, on van ser capturats el 1977. Font: The National Security Archive.

Sobre els documents secrets recentment desclassificats als Estats Units, en aquest article es pot llegir que: “Este archivo es uno de los lugares que guarda los documentos desclasificados del Departamento de Estado de los Estados Unidos sobre las dictaduras de la región. Osorio declaró diez horas en el juicio oral por el Cóndor que se hace en Buenos Aires y que la semana próxima entra en la etapa de alegatos. El investigador presentó un Excel de 900 documentos, 40 por ciento de los cuales provienen del acervo norteamericano y otro tanto del Archivo del Terror paraguayo. De los 900, seleccionó 100 para la audiencia. Su serie no empieza en 1975 con la sabida conferencia de Inteligencia en Chile, en la que se instituyó formalmente la coordinación de las fuerzas represivas bajo el nombre de Cóndor. Empieza en 1972, algo que es su clave de lectura sobre ese proceso. Cuando los defensores vieron en la pantalla de la sala la primera pieza, uno levantó la mano alarmado y objetó lo que le parecía fuera del objeto de juicio. El presidente del Tribunal Oral Federal N° 1 Oscar Amirante lo interrumpió: “Usted tiene conocimiento de cuándo empezó el Plan Cóndor –le dijo el juez–, el tribunal todavía no”.

Es pot llegir, per part del fill d’una de les víctimes de nacionalitat paraguaiana, Federico Jorge Tatter Morínigo, que: “Como querellante en la causa y como representante de mi madre, Idalina Tatter, ya fallecida, quien puso mucho empeño en este juicio desde el inicio, estaré presente en el momento histórico en que se dé lectura a la sentencia. Esperamos que el veredicto honre este gran esfuerzo por la justicia” (vegeu la nota d’Última Hora).

El Pla Còndor i la Cort Interamericana de Drets Humans

En diverses sentències sobre casos de desaparicions forçades, tortura i assassinats perpetrats per forces de seguretat, portats a coneixement del jutge interamericà de drets humans, es fa menció dels efectes del Pla Còndor. Val la pena esmentar que, des de les seves primeres sentències contra Hondures el 1988, el sistema interamericà s’ha mostrat molt més categòric que el sistema europeu en la lluita contra la impunitat per crims del passat. Es pot llegir per part del profesor Douglass Cassel que “Mientras […] la jurisprudencia tanto del sistema de las Naciones Unidas como del Consejo de Europa queda menos clara, la jurisprudencia interamericana –fruto de una experiencia larga y trágica, combinada con una oportunidad nueva y esperanzadora- se ha consolidado en contra de la impunidad, sea de hecho o sea en forma de leyes tales como los decretos de amnistía” (nota 3).

En el primer cas conegut per la Cort Interamericana de Drets Humans sobre les accions portades en el marc del Pla Còndor, presentat contra el Paraguai (Caso Goiburú y otros contra Paraguay, Sentencia sobre fondo y reparaciones, 2006), la demanda inicial presentada el 1995 per la Comissió Interamericana de Drets Humans (vegeu el text complet) precisava que: “46. Una de las fuentes de pruebas más importante e innegable de los graves abusos cometidos durante la dictadura del General Stroessner es lo que se llamó el “Archivo del Terror”. Este Archivo comprende miles de documentos, sobre todo del Departamento de Investigaciones de la Policía, uno de los principales pilares de represión de la dictadura, que se descubrió y salió a la luz pública en 1992. Estos documentos retratan un panorama grotesco de lo que fue la represión bajo el régimen de Stroessner y contienen abundantes pruebas de miles de violaciones de los derechos humanos, incluida la detención arbitraria, la tortura, las ejecuciones extrajudiciales y las desapariciones”.

A la sentència de setembre del 2006, la Cort Interamericana, per primera vegada en la seva història, fa referència al Pla Còndor, i ho fa amb les paraules següents:

En el caso paraguayo, el Departamento de Inteligencia Militar estuvo a cargo de la coordinación operativa de lo relativo a la Operación Cóndor, cuyo responsable era el entonces coronel Benito Guanes Serrano. Los servicios policiales de inteligencia secundaban las directivas recibidas de dicho departamento, quedando la función operativa a cargo del Jefe de Investigaciones de la Policía, Pastor Milciades Coronel. El Departamento de Investigaciones era el “centro nervioso de la inteligencia política”. La recolección de datos era realizada por funcionarios policiales infiltrados en organizaciones políticas, sociales, sindicales, centros estudiantiles y todo tipo de organismos públicos o privados. 61.10 Sobre los pasos por seguir al detener a un presunto “elemento subversivo”, el Jefe del Departamento de Investigaciones, Pastor Milciades Coronel, manifestó que había tres caminos: 1) Aplicación de la Ley, 2) Desaparición Física y 3) La Alternativa Aplicada.” (paràgrafs 61.9 i 61.10 de la sentencia; vegeu-ne el text complet)

En una altra sentència, el cas Gelman contra Uruguai (Etapa de reparacions, 2011), la Cort Interamericana de Drets Humans es va referir a la seva sentència anterior contra el Paraguai amb les mateixes paraules referents a l’Operació Còndor:”La mayoría de los gobiernos dictatoriales de la región del Cono Sur asumieron el poder o estaban en el poder durante la década de los años setenta24, lo que permitió la represión contra personas denominadas como “elementos subversivos” a nivel interestatal. El soporte ideológico de todos estos regímenes era la “doctrina de seguridad nacional”, por medio de la cual visualizaban a los movimientos de izquierda y otros grupos como “enemigos comunes” sin importar su nacionalidad. Miles de ciudadanos del Cono Sur buscaron escapar a la represión de sus países de origen refugiándose en países fronterizos. Frente a ello, las dictaduras crearon una estrategia común de “defensa”.

En este marco, tuvo lugar la llamada “Operación Cóndor”, nombre clave que se dio a la alianza que unía a las fuerzas de seguridad y servicios de inteligencia de las dictaduras del Cono Sur en su lucha y represión contra personas designadas como “elementos subversivos”. Las actividades desplegadas como parte de dicha Operación estaban básicamente coordinadas por los militares de los países involucrados. Dicha Operación sistematizó e hizo más efectiva la coordinación clandestina entre “fuerzas de seguridad y militares y servicios de inteligencia” de la región […] Para que la Operación Cóndor funcionara era necesario que el sistema de códigos y comunicaciones fuera eficaz, por lo que las listas de “subversivos buscados” eran manejadas con fluidez por los distintos Estados.” (paràgraf 44 de la sentència –vegeu-ne el text complet).

Conclusió
La sentència llegida el 27 de maig del 2016 a Buenos Aires constitueix sense cap dubte una fita històrica per a la lluita contra la impunitat a l’Amèrica Llatina i estableix un precedent per prosseguir la tasca en altres Estats de la regió: els seus aparells judicials no han aconseguit oferir el que la justícia de l’Argentina brinda a les organitzacions de víctimes i de familiars de víctimes. Aquesta sentència també permetrà reorientar algunes investigacions sobre fets ocorreguts durant els anys 80. Per exemple, fa uns quants dies es va anunciar que l’Argentina, el Brasil i el Paraguai ajudaran les autoritats de l’Equador en la investigació relacionada a l’accident tingut pel president Jaime Roldós Aguilera el 1981: això arran d’un documental recent que suggereix que el Pla Còndor no és en absolut aliè a aquest “accident aeri” (vegeu-ne aquesta nota de premsa).

Com bé indica la periodista Stella Calloni a les conclusions de l’obra col·lectiva sobre el Pla Còndor citada anteriorment, publicada el 2016 i dirigida pel jutge español Baltasar Garzón Real: “No es Cóndor la operación que, como tal, dejó más víctimas en nuestra América, pero sí es la concepción más acabada de lo que puede resultar un acuerdo de estas características supranacionales para dinamizar el terrorismo de Estado que se nos impuso simultáneamente a los países del Cono Sur, con sus extensiones a otras naciones y la aplicación de ese mismo esquema bajo otros nombres en Centroamérica en los años 1979-1980. Es importante entender en su verdadera dimensión el precio que pagaron nuestros países y nuestros pueblos, convertidos en el “enemigo interno” de un proyecto que no era nuestro, en el que no teníamos ninguna posibilidad de defensa” (nota 4).


Nota 1: Vegeu un article recent, entre molts d’altres, sobre l’involucrament dels Estats Units en el Pla Còndor: MCSHERRY J.P. i DINGES J., “El rol de Estados Unidos”, a GARZÓN REAL B. (Director), Operación Cóndor: 40 años después, Centre Internacional per la Promoció dels Drets Humans (CIPDH) / UNESCO, Buenos Aires, 2016, p. 163-180. El text complet d’aquesta obra està disponible aquí.

Nota 2: Vegeu ZAFFARONI E.R., “Los aportes y desarrollo del Poder Judicial en la lucha contra la impunidad”, a ABREGÚ M., MARIEZCURRENA J. i MÉNDEZ J. E., Verdad y Justicia. Homenaje a Emilio F. Mignone, Institut Interamericà de Drets Humans (IIDH) / Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS), San José, 2001, p. 47-63, p. 58.

Nota 3: Vegeu CASSEL D., “La lucha contra la impunidad ante el sistema interamericano de derechos humanos”, a ABREGÚ M., MARIEZCURRENA J. i MÉNDEZ J. E., op. cit., p. 357-410, p.359.

Nota 4: Vegeu CALLONI S., “Epílogo: Cóndor y el largo camino de la verdad”, a GARZÓN REAL B., op. cit., p. 255-258, p. 257.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *