Per Eloísa Díaz-Bastien
Advocada a Díaz-Bastien Abogados
Al 1981, un despatx que tot just havia gosat iniciar el seu camí com a tal, rebia amb els braços neòfits i expedits a un nou client: es tractava d’un videoclub a Fuengirola, que tenia la particularitat de ser regentat per dos ciutadans britànics que es dedicaven a importar VHS del Regne Unit per llogar-los als residents estrangers de la zona. En aquell temps, la idea d’adquirir una cinta de vídeo, una mena de lloguer sobtat que substituïa l’anar al cinema, resultava tan extraterrestre que les autoritats malaguenyes la van considerar il·lícita i, en conseqüència, van acusar els amos d’un delicte de contraban.
Si Ross, el flamant “advocat robot” contractat en primícia per Baker & Hostetler hagués existit llavors, hauríem pogut preguntar-li directament i en llenguatge natural, i ens hauria respòs el següent: la Llei de Contraban del 16 de juliol de 1964 era la que regia el cas. I com que en Ross no només realitza cerques de legislació, jurisprudència i doctrina, tot subratllant els passatges que considera pertinents, sinó que també guarda la recerca i l’actualitza, hauríem rebut una alerta el 13 de juliol de 1982, data en què es va aprovar la Llei Orgànica que va modificar la legislació fins aleshores vigent en matèria de contraban. Construït sobre Watson (el nen bonic d’IBM), Ross no només busca i troba com si fos un coniller jurídic, sinó que també redacta esborranys de demandes. I és precisament en aquest moment de l’evolució de la intel·ligència artificial que Bankia denuncia davant de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) al bufet Arriaga Asociados per inflar els costos processals en els processos que tenen contra ells.
Realment, els dos esdeveniments no estan correlacionats, ni directa ni indirectament, sinó que estratègicament al banc l’hi convenia alleujar la pressió que aquest despatx havia estat exercint sobre d’ells en declarar-se com al flagell de les preferents. Però alhora, el banc, en la seva argumentació, fa col·lació a un assumpte que sí que té a veure amb Ross; s’argumenta en la demanda que Arriaga Asociados requeria sistemàticament el límit permès en costos dins del barem propugnat per l’ICAM, quan les demandes de les preferents en responien a la màxima de “feta una, fetes totes”, i no laxa sinó inexorablement. Se’ls atribueix el convertir la part de la professió d’advocat que implica la redacció de la demanda en un “copia i enganxa” de formularis. Formularis que podria omplir i presentar Ross si tingués més sort que nosaltres amb Lexnet.
La intel·ligència artificial avança impertèrrita i immutable com els huns per l’estepa. Des de Siri, que fins i tot pren el pèl a l’usuari, passant per aplicacions de situació geogràfica, els suggeriments que ofereixen Google i Amazon en les seves cerques, els diagnòstics mèdics… fins a Jill Watson, una professora adjunta que contesta a les preguntes dels alumnes per e-mail i participa en fòrums (irònicament, els alumnes van descobrir el pastís perquè van sospitar de la rapidesa de les seves respostes; això potser diu més de l’estat del nostre sistema educatiu que de la proesa del robot Jill).
Aviat els robots jurídics no només es limitaran al que fan ara. Ja hi ha molts despatxos als Estats Units que compten amb diverses formes, més o menys rupestres, d’intel·ligència artificial per a l’estudi i anàlisi de les quantitats ingents de documents que transiten per via del discovery. Els algoritmes tot just sortits del forn de Silicon Valley es dediquen, a més a més, a analitzar si un jutge té experiència en un determinat camp (tornant a l’exemple anterior, per saber si cal adjudicar una part del discurs de la vista a explicar què és un credit default swap, o si el jutge està familiaritzat amb el tema per un cas anterior que ha dirimit) o si aquest mateix jutge tendeix a afavorir una postura concreta (si protegeix les petites empreses o els grans bancs, si és reticent a atorgar una custòdia compartida, etc.); fins i tot, estimen els temps que pot durar un plet en un jutjat particular. Tot aquest coneixement (sacsejaran el cap els lectors) pot obtenir-se evidentment a través de l’estudi sistemàtic de la jurisprudència, a través de la pràctica als jutjats, a través de l’experiència d’anys i anys exercint la professió o contractant Ross i connectant-lo a la corrent.
Al 1997, Deep Blue (també d’IBM) es va convertir en la primera màquina en guanyar un campió del món d’escacs. Garry Kasparov, ofès, continua afirmant que hi havia humans al darrere, que tal creativitat era impossible en una intel·ligència artificial. Per a la nostra tranquil·litat (diuen que un escriptor és una part ego, dues parts inseguretat; crec que aquesta recepta val per a més d’una professió), i malgrat que al 2011 Watson va guanyar a la llegenda del Jeopardy Ken Jennings, i que al març d’aquest any DeepMind va batre a un humà al Go (un joc de tauler xinès), el rendiment de la intel·ligència artificial, a dia d’avui, no ens ha d’inquietar. Hi ha moltes facetes en què l’humà és (encara) superior: la traducció, els jocs de cartes, la generació de conversa, els dobles sentits i l’aprendre a aprendre (el robot sap el que li ensenyes i aprèn a recollir informació, però no dilucida noves maneres d’aprendre).
I realment, potser això és ser advocat. Amb això no em refereixo a les hores dilapidades jugant al mus a la cafeteria de la facultat. Ni al copia i enganxa de demandes, perquè estic segura que amb això Ross farà una feina impecable. Com també sé, sense cap dubte, que els advocats mediocres seran imminentment substituïts per màquines que faran el mateix en menys temps i per menys cost overhead (despeses estructurals que assumeix una empresa pel seu funcionament bàsic; en aquest cas, tots els despatxos saben el temps que cal invertir en cerques vàries que podrien delegar-se a una màquina). Em refereixo a l’advocacia en estat pur, a l’exercici constant de la imaginació per trobar solucions que encara no se l’hi ha ocorregut a ningú.
Perquè des de la distància ens pot semblar anecdòtic que al 1981 resultés estrany un videoclub. Però a dia d’avui ens trobem debatent sobre l’existència o no d’un contracte d’operació de futurs, com si fos una cosa insòlita, enigmàtica i sibil·lina, quan els primers contractes d’aquest tipus es van tancar al 1730 (!). I és només el fet que els amos d’aquell videoclub topessin amb un despatx que pensava i pensa outside the box el què els va salvar primer de penes severes i, segon, de l’extinció.
Sens dubte, la intel·ligència artificial és una eina espectacular, davant de la qual hem de reaccionar posant-nos les piles i perfeccionant-nos, també els advocats. Considero que una de les primeres qüestions que haurem de dilucidar serà la transformació de la preparació jurídica que reben els estudiants a les facultats de dret perquè aquesta estigui degudament adaptada, tant a la demanda com a les necessitats dels advocats del futur. Fins ara, un júnior es convertia en un sènior a través d’interminables hores de llaurar a través de la jurisprudència i redactant contractes fins a la sacietat. Com fabricarem advocats sèniors quan Ross realitzi tota aquesta feina?
Un dia, arribarà el regnat dels robots. I llavors arribarà el moment en què servidora els haurà de demanar perdó per aquest article i per tota mena d’elucubracions que hauré fet fins aleshores. Però mentrestant, des del despatx: órdago.
1 comment