Per José Manuel Serrano Alberca
President de Serrano Alberca & Conde
L’adaptació de les institucions urbanístiques als nous reptes del Segle XXI s’està duent a terme en la majoria dels ordenaments jurídics europeus. No ens trobem amb reformes radicals i innovadores, però sí a la revisió dels instruments urbanístics que alguns d’ells presenten símptomes d’esgotament. Cal tenir en compte que la reforma dels instruments urbanístics incideix en el règim de la propietat juntament amb els ambiciosos objectius que pretén el planejament urbanístic (cohesió social, desenvolupament sostenible, satisfacció del dret a l’habitatge, protecció del paisatge i els límits estructurals i ambientals lligats a la utilització del sòl.
Hem de dir, en primer lloc, que el tema de l’urbanisme ha estat lligat també a recents reformes constitucionals que incideixen directa o indirectament en el panorama existent. Per exemple, la reforma constitucional a Itàlia l’any 2001 en matèria urbanística, la competència passava de ser exclusiva de les regions a ser una matèria compartida entre l’Estat i les regionals sota una nova denominació de govern del territori.
Per contra, la reforma de la Constitució Alemanya estableix un sistema més competitiu i d’autofinançament de les competències dels Länder. Pot dir-se, en primer lloc, que en general les legislacions europees en matèria d’urbanisme tendeixen cap a una simplificació i flexibilització dels instruments de planejament i gestió urbanística doncs pretenen solucionar els reptes socials i econòmics del nostre temps.
França, després de l’impacte originat per la Llei de Solidaritat l’any 2000 que es modifica per la Llei del 2003 de 2 de juliol, Urbanisme i Hàbitat, simplifica i revisa eliminant moltes de les rigideses del passat i facilitant la transició de l’anterior normativa als nous esquemes.
Els plans locals d’urbanisme experimenten, quant al seu contingut i revisions, una gran reducció menys reglamentista i més estratègica, s’alleugereix la parcel·lació i els canvis d’ús a les zones rurals. En l’ordre procedimental, els PADD que constituïen un document normatiu del pla local, passen a ser ara una simple memòria del mateix i es flexibilitza també la revisió del planejament que era objecte de múltiples recursos judicials.
A Gran Bretanya la revisió de la legislació no ha estat menys intensa. S’ha modificat la llei de l’any 1990 com a conseqüència que ja a l’any 2001 es va publicar el Planning Green Paper que anunciava una reforma en profunditat en vista a una significació de la jerarquia dels documents urbanístics en la seva elaboració i contingut, una major eficàcia en els procediments, especialment en la concessió de llicències i una millora en la participació dels ciutadans. La llei que es va aprovar el 13 de maig de 2004, simplifica els instruments de planejament i s’instaura una nova figura de planejament a nivell local denominada Local Development Documents, documents que s’elaboren amb un procediment molt participatiu i amb gran flexibilitat per a la seva revisió.
A Itàlia es va produir una reforma de l’art. 117 de la Constitució l’any 2001, que configurava l’urbanisme com una matèria objecte de competència concurrent entre l’Estat i les regions, donant això lloc a una sèrie de lleis regionals, com per exemple la del Vèneto i la de Llombardia, que estableixen innovacions significatives en els instruments de planificació.
Hi ha un segon aspecte important a tenir en compte a Europa, és la coordinació i les relacions entre la planificació territorial i l’urbanisme i la problemàtica del desenvolupament sostenible, doncs la vinculació del planejament territorial amb el medi ambient es recolza en el concepte de desenvolupament sostenible que informa tot el contingut de la planificació territorial i urbanística.
A més, avui dia ens trobem front un renaixement del planejament i la gestió metropolitana i així, per exemple, destaca una llei del Gran Londres de l’any 1999 que atribueix a l’Alcalde de Londres importants funcions d’impuls del desenvolupament urbà.
L’urbanisme es posa en molts casos al servei del dret a l’habitatge, donant prioritat a la renovació i rehabilitació urbana. Ha estat Anglaterra un dels primers països a aprovar, a afrontar la problemàtica de les conseqüències de la crisi urbana, tant en l’ordre econòmic com en el de l’habitatge i la seva rehabilitació.
També a França la preocupació per l’habitatge digne i la rehabilitació dels centres urbans, la marginació i la segregació i atendre a l’objectiu de la cohesió social, ha tingut una àmplia repercussió culminant amb la Llei de 13 de desembre de 2003, sobre Solidaritat i renovació urbana. També a Itàlia s’han pres mesures per a la flexibilització en la concessió de llicències d’obra per afavorir la rehabilitació dels habitatges, així com la delegació al govern per a la tutela dels drets patrimonials dels adquirents d’habitatges en construcció.
La legislació espanyola actual en matèria d’urbanisme és confusa i ha sofert en poc temps moltíssims canvis. No és flexible i imposa unes rigideses en la zonificació que s’expliciten en els plans i que no corresponen la majoria de les vegades al mercat. En el tema urbanístic podem dir que existeix tot el contrari al que proposava el jurista Calamandrei i és que perquè les lleis siguin respectades i tingudes en compte de debò, és necessari que siguin poques i això és precisament el que no ocorre a Espanya.
Un objectiu a considerar en el futur seria la fixació d’uns principis de dret urbanístic a nivell europeu, però no existeix una política europea en aquest sentit perquè precisament en els Tractats de la Unió no es van contemplar les competències en matèria d’urbanisme. Dins d’aquesta estratègia d’unió existeixen alguns documents que la propugnen, com són la Nova Carta d’Atenes de l’any 2003, el futur europeu de l’habitatge, l’estratègia territorial europea i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans.
