La inconstitucionalitat del IIVTNU (antiga plusvàlua municipal)

Francesc CostaPer Francesc Costa Fernández

Soci de Gros Monserrat Advocats

1.- Antecedents

Constitueix l’objecte del present article l’anàlisi del fet imposable de l’Impost Municipal sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana –d’ara endavant IIVTNU- i les conseqüències derivades de la sentència del Ple del Tribunal Constitucional de data 16 de febrer de 2017.

2.- El fet imposable de l’Impost Municipal sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (antiga Plusvàlua Municipal)

A tenor del que es disposa en l’article 104 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, el IIVTNU és un tribut directe que grava l’increment de valor que experimentin els terrenys de naturalesa urbana que es posi de manifest a conseqüència de la transmissió de la seva propietat per qualsevol títol o de la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi, limitatiu del domini, sobre els mateixos. Així mateix, estaran subjectes a l’impost l’increment de valor que experimentin els terrenys que hagin de tenir la consideració d’urbans, a l’efecte d’aquest Impost sobre Béns Immobles, amb independència que estiguin o no contemplats com a tals en el Cadastre o en el padró d’aquest. A l’efecte d’aquest impost, estarà així mateix subjecte a aquest l’increment de valor que experimentin els terrenys integrats en els béns immobles classificats com de característiques especials a l’efecte de l’Impost sobre Béns Immobles.

Per contra, no estarà subjecte a aquest impost l’increment de valor que experimentin els terrenys que tinguin la consideració de rústics a l’efecte de l’Impost sobre Béns Immobles.

Així mateix, no es produirà la subjecció a l’impost en els supòsits d’aportacions de béns i drets realitzades pels cònjuges a la societat conjugal, adjudicacions que al seu favor i en pagament d’aquestes es verifiquin i transmissions que es facin als cònjuges en pagament de les seves propietats comuns, ni en els supòsits de transmissions de béns immobles entre cònjuges o a favor dels fills, com a conseqüència del compliment de sentències en els casos de nul·litat, separació o divorci matrimonial, sigui el que sigui el règim econòmic matrimonial.

Finalment, no es reportarà l’impost en ocasió de les aportacions o transmissions de béns immobles efectuades a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, S.A., ni la que el referit organisme efectui a entitats participades directa o indirectament per aquesta societat o als fons d’actius bancaris.

S’ha d’apuntar que en la regulació del referit Impost, no s’esmenta de forma expressa com suposit de no subjecció al mateix la falta d’increment del valor posat de manifest com a conseqüència de la transmissió d’un terreny de naturalesa urbana, motiu pel qual s’han formulat nombroses reclamacions davant els òrgans jurisdiccionals posant en dubte la meritació d’aquest impost en supòsits en què no es produeix aquest increment de valor.

3.- La Sentència del Tribunal Constitucional de 17 de Febrer de 2017

Amb motiu de la qüestió d’inconstitucionalitat 1012-2015 promoguda pel Jutjat de lo Contenciós-Administratiu número 3 de Donostia en relació als articles 1, 4 i 7.4 de la Norma Foral 16/1989, de 5 de juliol, de l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana del Territori Històric de Guipúzcoa, el Tribunal Constitucional ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre la constitucionalitat d’aquest impost, analitzant si ha de considerar-se com suposit de no subjecció a l’impost la falta d’increment del valor posat de manifest com a conseqüència de la transmissió d’un terreny de naturalesa urbana.

Destacar que el fet imposable de la norma estudiada pel Tribunal Constitucional és el mateix que el contingut en la Llei d’Hisendes Locals, per la qual cosa presumiblement les conclusions de l’Alt Tribunal seran aplicables a les transmissions de terrenys de naturalesa urbana subjectes a aquesta última norma una vegada es resolguin els diferents recurs jurisdiccionals plantejades en l’actualitat.

La resposta del Tribunal Constitucional ha estat rotunda: declarar inconstitucionals i nuls de ple dret els articles 1, 4 i 7.4 de la Norma Foral 16/1989 abans referida, “però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor”.

4.- Motius d’inconstitucionalitat

El motiu principal en que el Tribunal Constitucional es basa per declarar la inconstitucionalitat d’aquestes normes és la vulneració del principi constitucional de capacitat econòmica en l’establiment de qualsevol tribut (article 31.1 de la Constitució).

En aquest sentit, es considera que tal com està configurat l’Impost, en realitat s’està exigint el pagament per la simple titularitat de l’immoble durant un termini de temps al moment en què es produeix la seva transmissió, en idèntica forma a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, i pressuposant una potencial capacitat econòmica en supòsits en els quals aquesta capacitat econòmica és inexistent o fictícia, sense admetre prova en contrari. I tot això, perquè els preceptes qüestionats fingeixen, sense admetre prova en contrari, que pel sol fet d’haver estat titular d’un terreny de naturalesa urbana durant un determinat període temporal (entre un i vint anys), es posa de manifest, en tot cas, un increment de valor i, per tant, una capacitat econòmica susceptible d’imposició impedint al ciutadà de complir amb la seva obligació de contribuir d’acord amb la seva capacitat econòmica, segons el que es disposa en l’article 31 de la Carta Magna.

En establir-se en aquestes normes que ha tingut lloc un increment de valor susceptible de gravamen al moment de tota transmissió d’un terreny pel sol fet d’haver-ho mantingut el titular en el seu patrimoni durant un interval temporal donat, esbiaixant no solament aquells supòsits en els quals no s’ha produït aquest increment, sinó fins i tot aquells altres en els quals s’hagi pogut produir una reducció en el valor del terreny objecte de transmissió, lluny de sotmetre a gravamen una capacitat econòmica susceptible de gravamen, els estaria fent tributar per una riquesa inexistent, vulnerant amb això el principi de capacitat econòmica reconegut en l’article 31.1 de la Constitució.

5.- Conseqüències de la declaració d’inconstitucionalitat

Atenent al fet que el pressupost que provoca la meritació de l’obligació tributària és l’existència d’un increment de valor del terreny de naturalesa urbana posat de manifest al moment de la seva transmissió, quan no existeixi tal increment de valor, no es reportarà l’impost, per inexistència del fet imposable, per la qual cosa no sorgirà l’obligació de pagament a càrrec del subjecte passiu.

Davant d’aquest escenari, havent-se declarat la inconstitucionalitat dels preceptes jutjats, que són idèntics als que regulen el IIVTNU en la Llei d’Hisendes Locals, podem afirmar que no estan subjectes a l’impost les transmissions de terrenys de naturalesa urbana que no generin un increment de valor del mateix. Això resulta de vital importància en les transmissions d’immobles adquirits durant el moment d’auge del mercat immobiliari i que s’han transmès en èpoques de crisis del sector, perquè difícilment s’haurà posat de manifest increment de valor algun amb motiu de la seva venda. No obstant això, convé tenir present que la càrrega probatòria de la falta d’increment del valor de l’immoble, o fins i tot de la reducció del valor posada de manifest amb motiu de la seva transmissió, serà de l’administrat.

Per tot això, les persones que procedeixin a transmetre un terreny de naturalesa urbana sense que es produeixi un increment de valor al moment de la seva transmissió respecte al valor que tenien al moment de la seva adquisició, no hauran de contribuir per aquest impost. Així mateix, els subjectes passius que hagin contribuït amb el pagament d’aquest impost en supòsits en què no s’ha produït aquest increment de valor, podran sol·licitar la devolució de la quota de l’impost i els seus interessos, instant el corresponent expedient de devolució d’ingressos indeguts, sempre que es trobin dins del termini de prescripció (quatre anys i un mes des de la data de la meritació en supòsits de transmissions inter vivos i quatre anys i sis mesos en supòsits de transmissions mortis causa).

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *