Per Ricardo de Rabassa Carulla
Soci-Director de l’Oficina de Barcelona de Cremades&Calvo-Sotelo Abogados
Les prestacions de serveis de Ports de l’Estat, vénen regulades pel Reial decret Legislatiu 2/2011, de 5 de setembre que va aprovar el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant (“Llei”). El seu article 108 disposa que són serveis portuaris, entre d’altres, la manipulació de mercaderies, això és, la càrrega, estiba, descàrrega, desestiba, trànsit marítim i el transbordament de mercaderia (“Serveis”).
De la Llei resulta que aquests Serveis poden realitzar-los les empreses que en siguin titulars de llicència (“Empreses”), bé (i) directament, si disposen de llicència per operar en règim d’autoprestació, per mediació dels treballadors que contractin directament, en règim laboral comú, i subjecte al que es disposa en els articles 143.1 i 150 de la Llei; o (ii) bé indirectament, per mediació dels treballadors que aquestes Empreses necessàriament han de contractar a les Sociedades de Gestión de Puesta a Disposición de Trabajadores (“Sagep”), en règim laboral especial i subjecte a lo establert en els articles 142.1, 143.1 i 151 de la Llei.
La Llei disposa que les Sagep, l’objecte social de les quals és la posada a disposició de treballadors portuaris a, entre d’altres, les Empreses que prestin, entre d’altres, els Serveis, revestiran la forma de societats anònimes i es regiran per lo que es disposa en la Llei i, supletòriament, pel Reial decret Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de Societats de Capital.
Les Empreses, en compliment de la Llei, han d’integrar obligatòriament el capital de les Sagep en atenció a les condicions contemplades en els articles 142 i següents de la Llei.
En compliment d’allò que es disposa en l’article 258 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (“TFUE”), el 27 de setembre de 2012, la Comissió Europea (“CE”) va enviar al Regne d’Espanya un Dictamen Motivat (C-2012-6619) sobre la incompatibilitat de la Llei amb l’article 49 del TFUE, requerint-li perquè en el termini de dos mesos adoptés les mesures necessàries per esmenar aquestes circumstàncies.
El 27 de desembre de 2012, Ports de l’Estat va respondre al citat Dictamen Motivat assenyalant, entre d’altres circumstàncies, que “la legislación portuaria española, en particular las dos obligaciones a que se refiere el Dictamen Motivado de la Comisión, es conforme con el Derecho Comunitario, e incluye la garantía de su neutralidad competitiva, la profesionalidad de los trabajadores y el cumplimiento de los compromisos asumidos por Espanta en virtud del Convenio 137 de la OIT”.
En estimar que la resposta del Regne d’Espanya al Dictamen Motivat no era satisfactòria, en data 14 de novembre de 2013 la CE, sota l’emparament de lo establert en l’article 258 del TFUE, va interposar recurs contra el Regne d’Espanya front el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (“TJUE”) per entendre que determinades mesures de la Llei eren contràries al principi de llibertat d’establiment; en concret: (i) obligar amb caràcter general a les Empreses a participar en les Sagep i participar financerament al seu seu capital (per lo que les Empreses establertes en altres Estats membres de la Unió Europea que desitgessin prestar Serveis en un port d’interès general espanyol, haurien de reunir els recursos financers suficients per participar en la Sagep corresponent) i (ii) contractar treballadors de les pròpies Sagep en condicions que escapen al seu control (“Mesures”).
En la seva Sentència d’11 de desembre de 2014, C-576/13 (“Sentència”), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (“TJUE”) va declarar que (i) si bé la protecció dels treballadors podia justificar restriccions a la llibertat d’establiment i (ii) que el Servei constituïa un servei essencial per al manteniment de la seguretat en les aigües portuàries; (iii) podien adoptar-se altres mesures diferents de les contemplades en la Llei que compaginessin els legítims interessos en joc en aquest assumpte amb el respecte al principi de llibertat d’establiment garantit pel Tractat. En conseqüència, va decidir, (iv) que mitjançant la Llei, Espanya incomplia l’article 49 del TFUE que prohibeix que les restriccions a la llibertat d’establiment dels nacionals d’un Estat membre al territori d’un altre Estat membre.
Davant l’incompliment de la Sentència, i en conformitat amb lo establert en l’article 260 del TFUE, en 13 de juliol de 2016 (Diari Oficial de la Unió Europea nº 314 de 29 d’agost de 2016; assumpte C-388/2016) la CE va interposar davant el TJUE, recurs contra el Regne d’Espanya per no haver adoptat les mesures necessàries per donar compliment a aquesta Sentència i interessant: (i) que es declari que el Regne d’Espanya ha incomplert les seves obligacions en virtut de l’article 260 TFUE, al no haver adoptat les mesures necessàries per a l’execució de la Sentència; (ii) que es condemni al Regne d’Espanya a pagar a la Comissió una multa coercitiva per import de 134.107,2 euros per cada dia de retard en l’execució de la Sentència, des del dia en què es dicti sentència en el present assumpte fins al dia en què s’executi plenament la Sentència; (iii) que es condemni al Regne d’Espanya a pagar a la Comissió una suma a tant alçat, l’import de la qual resultarà de multiplicar una quantitat diària de 27.522 euros pel nombre de dies de persistència de la infracció transcorreguts des de la data en què es va dictar la Sentència fins a la data en que el Regne d’Espanya adopti les mesures necessàries per a l’execució de la Sentència, si el Tribunal de Justícia comprova que aquesta adopció s’ha produït abans que es pronunciï la sentència en el present assumpte; i (iv) que es condemni en costes al Regne d’Espanya.
En l’actualitat encara no ha recaigut Sentència en l’assumpte C-388/2016.
En execució de la Sentència d’11 de desembre de 2014, el Govern espanyol va aprovar el Reial decret-llei 4/2017, de 24 de febrer (“RDL”), que pretenia modificar la Llei en tot lo relacionat amb la prestació del Servei, i l’aprovació del qual va ser rebutjada pel Congrés dels Diputats.
Entre d’altres circumstàncies, del nonat RDL, resultava el següent: (i) la llibertat de contractació de treballadors portuaris per a la prestació del Servei; (ii) la no obligatorietat que les Empreses participin en cap entitat l’objecte social de la qual sigui la posada a disposició de treballadors portuaris; (iii) la llibertat d’establiment i lliure concurrència d’entitats prestadores del Servei, afavorint al mateix temps la creació de Centres Portuaris d’Ocupació (“Cpo”); Cpo que, subjectes al règim jurídic de les empreses de treball temporal, podrien dur a terme des del moment mateix de l’entrada en vigor del RDL, la mateixa activitat que les extingides Sagep, però sense les exigències de naturalesa mercantil que la Llei imposava a aquestes últimes (deduïm nosaltres, però que no diu el RDL)-; (iv) la preferència per les empreses de treball temporal i els Cpo com a instruments mercantils i laborals per a la prestació dels Serveis; (v) l’extinció de les Sagep o la seva transformació en empreses de treball temporal, establint-se a tal fi un període transitori de tres anys des de l’entrada en vigor del RDL per dur-ho a terme; (vaig veure) el mandat d’adaptació al RDL i a l’article 49 del TFUE del vigent marc normatiu sobre els Serveis i dels convenis col·lectius aplicables a aquests últims; i (iv) la concreció de mesures que garanteixin cert grau de permanència d’ocupació dels actuals treballadors contractats per les Sagep.
En definitiva, i des d’un punt de vista estrictament jurídic, el RDL portava al degut compliment de l’adaptació del sector del Servei a la normativa i en els termes apuntats per la Sentència. Quelcom diferent és que els agents empresarials i socials puguin diferir en matèria de salvaguarda de manteniment de l’ocupació, causa i origen, al meu entendre, de l’actual desacord.
