Advocat en Teva Mont Advocats
En la llei 4/2016, de 23 de desembre, s’estableix un procediment de mediació per als consumidors que es troben en una situació de sobreendeutament o que estan en risc de trobar-se en aquesta situació, segons es regula en els articles 10 a 13. La recent normativa catalana obliga als grans propietaris i a les entitats financeres a reallotjar -mitjançant lloguer social- a persones en risc d’exclusió residencial. Per això, ara s’amplia el llistat de municipis on existeix demanda d’habitatge social, passant de 72 a 234. Tot això es farà ara a través d’un servei de mediació extrajudicial. Però, aquesta nova llei, afavoreix només al deutor? I, en aquest cas, és una ajuda definitiva? I què succeeix amb els creditors? Al cap i a la fi, satisfà completament a alguna de les dues parts? Vegem-ho.
En el procés de mediació, el mediador estudia l’actiu i passiu del deutor, així com la seva situació personal i familiar. D’aquesta manera, i després de valorar també els possibles plans convencionals de reestructuració de deute dels creditors, es proposa un pla de sanejament. Aquest pla ha de durar com a màxim 3 anys, encara que excepcionalment es permeten 5 anys si les circumstàncies del deutor ho requereixen. Durant la mediació, que durarà com a màxim dos mesos, el mediador s’haurà de reunir amb totes les parts (deutor i creditors). Una vegada elaborat el pla de sanejament, aquest serà elevat a la Comissió d’Habitatge i Assistència per a Situacions d’Emergència Social, amb la finalitat de que ho ratifiqui.
La mesura legislada és un pegat més en la canviant regulació que pretén arreglar la precària situació econòmica en la qual es troben nombroses famílies. En aquest ordre de coses, la nova llei és un encert, si bé és una bombolla d’aire per a aquells deutors que no tenen més opció que veure com acaben sent demandats en un procediment judicial. En aquest sentit, la nova regulació apunta cap a una intervenció més protagonista dels serveis socials, quelcom que pot donar lloc a decisions més convenients a la situació de cada unitat familiar, mitjançant l’adopció d’un pla paral·lel d’atenció social personalitzat.
No obstant això, sent crítics amb la reforma, es pot afirmar que la bona voluntat del govern català es queda en un “intent”, ja que els resultats de la mediació només seran vinculants per al creditor que ho accepti. I, d’altra banda, des del punt de vista de la part creditora, el pla elaborat pel mediador suposa en definitiva un obstacle perquè aquest últim pugui accedir als tribunals si no està conforme. Com a conseqüència de tot això, cal tenir en compte la possible interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat per part del Govern central, com ja va fer amb l’anterior Llei catalana 24/2015, de 29 de juliol. Això deixaria en suspens la pròpia aplicació de la Llei, amb el que l’intent del legislador català seria en va.
Així mateix, la nova Llei catalana 4/2016 presenta dubtes de constitucionalitat, a causa de les mesures de reallotjament previstes, ja que aquestes afecten al dret de propietat dels creditors segons ja ha avançat el Govern central. En aquest punt, s’ordena l’expropiació temporal -durant un període que oscil·la entre els quatre i deu anys- de l’ús d’habitatges buits que posseeixen les entitats (art. 15). I es preveu que als afectats se’ls concedeixi un lloguer social de tres anys (art. 16) perquè puguin viure en elles. Tot això, des de la perspectiva dels creditors, suposa un nou desavantatge ja que les persones que hagin de ser reallotjades el poden arribar a fer amb caràcter prioritari, en els habitatges que venien ocupant. En aquest sentit, si finalment la llei roman en vigor i de plena aplicació, suposarà una alternativa per evitar la judicialització dels problemes de pagament que afecten a milers de famílies de Catalunya. Ara bé, l’Administració central ja ha mostrat la seva postura disconforme amb la nova llei, malgrat haver-se “suavitzat” la regulació respecte a l’anterior llei catalana -abans de parlava de ‘cessió’ i ara de ‘expropiació’.
Finalment, finalitzant aquesta breu anàlisi de la nova llei, cal destacar lo positiu d’establir-se un mandat de col·laboració més estreta entre la Generalitat i els jutjats (art. 18), estant obligada la Generalitat a subscriure protocols amb els òrgans de govern judicial a Catalunya per informar d’aquelles persones que es trobin en situació d’exclusió residencial, a causa del seu possible llançament.