Per Martín Aleñar.
Degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Illes Balears.
Possiblement, a hores d’ara de l’exercici professional, no haurien de sorprendre’m determinades decisions que s’adopten en l’àmbit de l’administració de Justícia. Però ho fan. L’última sorpresa, tan incoherent com, crec, desencertada, ve de la mà del Pla d’Urgència aprovat pel Consell General del Poder Judicial en data 25 de maig de 2017.
Contra vent i marea, i malgrat l’oposició mostrada per advocats, procuradors i bona part dels mateixos jutges, el CGPJ ha decidit concentrar en tan sol 54 jutjats de tot el país (un per província, excepte, per motius obvis, en els arxipèlags canari i balear) la totalitat dels litigis relacionats amb les clàusules hipotecàries abusives. És a dir, els assumptes que afecten a milers de ciutadans, a centenars de famílies espanyoles.
Cert és que en aquest pla es parla d’especialització, de reforç i d’agilitat en la resposta. Paraules que, per desgràcia, ni tan sols semblen entreveure les conseqüències de la improvisació amb la qual, sembla, serà engegat.
Els ciutadans tenen dret a saber que no és un bon pla. Tenen dret a saber que està ple d’incongruències. Que gairebé amb tota probabilitat l’inici, des d’aquest mateix dijous, del programa d’acció plantejat pel CGPJ provocarà un col·lapse judicial de dimensions encara desconegudes. Que obligarà a milers de ciutadans en tot el país a desplaçar-se per defensar els seus drets. Que els allunya d’una justícia propera. I tenen dret a saber que, encara que potser no sigui aquesta la intenció, pot ser que, una vegada més, guanyi la banca.
Sí, és un pla incoherent. Perquè és incoherent assegurar que està ideat per “fer front al previsible augment de litigis sobre clàusules abusives en escriptures hipotecàries” i, en canvi, furtar competències en la matèria als molts jutjats civils i/o del Mercantil per concentrar-les en tan sol 54 jutjats. D’aquesta manera, no és difícil pensar que el col·lapse estarà servit, amb més motiu quan, a més de ser una quantitat del tot insuficient, aquests 54 òrgans judicials tindran competència exclusiva sobre clàusules hipotecàries, però no excloent, per la qual cosa hauran de seguir jutjant la resta dels assumptes que tinguin assignats o els puguin assignar. És això garantia d’una major eficiència i rapidesa en la tramitació dels procediments? Tant de bo m’equivoqui, però crec que no.
Tampoc té sentit parlar d’una justícia propera i al servei del ciutadà quan la realitat és que centenars de persones presumptament afectades per abusos bancaris es veuran obligades a desplaçar-se fins a les seves capitals de província per defensar els seus drets i legítims interessos. A Balears, sense anar més lluny, ni el partit judicial de Manacor ni el d’Inca comptaran amb un jutjat “especialitzat”, per la qual cosa els residents en aquests municipis i a les seves comarques –i també els professionals que els defensin- hauran de traslladar-se a Palma per litigar, amb el cost afegit que, sense dubte, això comporta.
Pura incoherència és també, al meu judici, parlar d’especialització d’aquests jutjats i destinar per al seu reforç a 65 jutges en pràctiques per a, diuen, “garantir menors temps de resposta”. Per descomptat, no seré jo qui posi en dubte la més que segura capacitat i bon judici d’aquests més de 60 juristes que s’han preparat a consciència a l’escola Judicial. Però estaran d’acord amb mi en què no sembla compatible parlar de jutges en pràctiques i, al mateix temps, de professionals especialitzats i amb experiència.
Per si encara no fos suficient, els ciutadans han de saber que el pla és contrari a l’esperit de la llei i, en concret, a aquell que prové del RDL 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries. Una norma que en el seu article 90.2, considera abusives les clàusules que estableixin “la previsió de pactes de submissió expressa a Jutge o Tribunal diferent del que correspongui al domicili del consumidor i usuari, al lloc del compliment de l’obligació o aquell en què es trobi el be si aquest fos immoble”. No obstant això, el propi pla del CGPJ ignora aquesta norma en imposar, en certes ocasions, l’obligació d’haver d’acudir a un jutjat diferent del que correspon al domicili del demandant.
Si ningú hi posa remei, el dia 1 de juny succeirà el que l’advocacia i no pocs membres de la judicatura ja han advertit: consumidors que desistiran de pleitejar per no perdre ni un sol dia de treball; jutjats col·lapsats i potser, perquè és humà, sentències repetitives que jutgen per igual casos similars, encara que, no obstant això, sempre diferents. En definitiva: un nou despropòsit.
Alea jacta est
