Fins quan la pensió d’aliments?

Per Pilar de Dios López

Sòcia de Proinda Consultores

Una de les conseqüències més importants de les ruptures familiars (existeixi o no matrimoni) quan la parella té fills menors i no s’estableix un sistema de custòdia compartida, és la necessitat de fixar una pensió d’aliments a càrrec del progenitor no custodio.

El nostre Codi Civil no estableix un sistema concret o mínimament detallat de com quantificar aquesta pensió, ja que el criteri legal remitent a la capacitat de l’alimentant i a les necessitats de l’alimentat i normalment ni les Sentències (en cas de procediments contenciosos) ni els Convenis Reguladors (en els supòsits de mutu acord) poden preveure com fluctuaran en el temps ambdues variables, de tal manera que resulta obligat acudir a un nou procediment -la majoria de les vegades contenciós tot i que el principal hagi estat de mutu acord-, per modificar aquesta pensió establerta.

I també resulta obligat acudir al procediment judicial de modificació de mesures per sol·licitar l’extinció de la pensió d’aliments, tret que s’hagi previst de forma expressa i concreta la seva fi en complir l’alimentat una determinada edat.

El criteri habitual per posar fi a la pensió d’aliments és que el fill acabi els seus estudis i tingui independència econòmica, però en la societat actual, quan s’acaba d’estudiar? Quan podem dir que s’ha aconseguit la independència econòmica? La possibilitat d’anar encadenant diferents formacions d’especialització o ampliar el ventall d’estudis en àrees dispars dificulta poder determinar quan s’han finalitzat els estudis, d’igual manera que la precarietat en l’ocupació jove o la consideració personal de quan es posseeixen ingressos suficients per poder dir que s’ha aconseguit aquesta independència econòmica impedeix concretar jurídicament aquests conceptes.

La nostra jurisprudència ve mostrant una tendència a ser generosa en l’aplicació d’aquest criteri, tractant d’extrapolar el suport que rebria l’alimentat en el si de la família de no haver-se produït la ruptura de la parella. Però aquesta interpretació generosa exigeix també una contrapartida per part del fill, i és que quan la pensió d’aliments va més enllà de la majoria d’edat per raons formatives, l’alimentat ha de mantenir un rendiment acadèmic regular i ininterromput (per exemple, Sentencia AP Barcelona de 09/11/2016). Si es mantenen aquestes premisses, la pensió d’aliments establerta en el moment de ruptura de la parella pot perllongar-se en el temps fins i tot tot i que el fill deixi el domicili del progenitor custodi per realitzar cursos de postgrau a l’estranger. Per contra, el desaprofitament acadèmic o la inactivitat “sabàtica”, tot i que no s’estigui generant cap tipus d’ingressos pel fill, pot portar a la finalització de la pensió d’aliments en aconseguir-se la majoria d’edat, tot això referit per descomptat sempre a fills que no tinguin causa física o psíquica que els incapaciti per aconseguir la seva independència econòmica. L’AP de Salamanca, en la seva Sentència de 24 d’octubre de 2016, defineix amb gran encert aquesta situació: “…la falta d’interès a fer cessar la causa que motiva el pagament dels aliments també ha de constituir una causa d’extinció d’aquesta obligació, doncs si el seu pagament ha de cessar quan el fill tingui recursos propis, per a això el fill haurà d’emprar la deguda diligència en la recerca d’un treball, sota pena de perdre el dret (…). La concessió d’aliments exigeix que el fill empri la deguda diligència en la seva formació o, si escau, en la recerca d’una ocupació. Transcorregut el temps prudencialment necessari es denegarà el dret a ser alimentat pel seu progenitor…”

És a dir, per valorar la possible extinció o no de la pensió d’aliments, la capacitat econòmica dels progenitors perd importància respecte a l’actitud del fill per llaurar-se el seu propi futur. Una vegada que l’alimentat ha acabat els seus estudis amb un aprofitament raonable i mostra diligència en la recerca d’una ocupació, ha de seguir rebent suport dels seus pares, però aquesta obligació paterna derivada de la pàtria potestat desapareix davant la desídia o el desaprofitament acadèmic reiterat. Conforme a l’article 152 punt 3º del Codi Civil, “l’obligació de donar aliments cessarà quan l’alimentat pugui exercir ofici, professió o indústria”, i des del punt de vista d’aquesta lletrada aquest “pugui exercir” és determinant i els nostres jutges han de vetllar perquè no es transformi en un “vulgui exercir”.

Com ja he apuntat, l’obligació d’aliments als fills menors derivada d’una ruptura de parella porta la seva causa en la pàtria potestat dels pares cap als fills, i encara que la pàtria potestat desaparegui amb la majoria d’edat, l’obligació de prestar aliments es manté com una prolongació de la mateixa doncs la seva finalitat no varia.

Això sí, quan els fills beneficiaris d’aquesta pensió d’aliments mostren una actitud reprovable, aquesta pensió ha de finalitzar, doncs perd el seu sentit ja que no serveix ni per formar-los ni per sostenir-los mentre s’incorporen al mercat laboral a la recerca de la seva independència econòmica. De tal manera que, si el fill -i no el cònjuge custodi- considera que ha de seguir rebent aliments, haurà de ser ell mateix qui els sol·liciti però ja no a l’empara de l’article 93 del Codi Civil, sinó de l’article 143 relatiu a l’obligació genèrica de prestar-se aliments entre parents (ascendents, descendents i germans).

En qualsevol cas, encara que el Codi Civil no articula un sistema concret en la regulació de la pensió d’aliments als fills per reprimir o sancionar conductes abusives, sempre pot invocar-se el seu article 7, en tant que “tots els drets han d’exercitar-se conforme a les exigències de la bona fe i que la Llei no empara l’abús de dret ni l’exercici antisocial del mateix“.

Sense dubte la bona fe i el sentit comú poden acabar sent les eines més útils per evitar la instal·lació sine die de situacions abusives.