Per Victor Utges.
Advocat.
Fins fa poc més de dues setmanes, poca o molt poca gent tenia coneixement de l’entrada en vigor del Reglament (UE) 806/2014 pel qual s’estableix el Mecanisme Únic de Resolució i el Fons Únic de Resolució, i igual o menys gent coneixia l’existència de la Directiva 2014/59/UE i la corresponent normativa per la qual aquesta es trasllada a l’ordenament espanyol, la Llei 11/2015, de 18 de juny, de recuperació i resolució d’entitats de crèdit i empreses de serveis d’inversió.
A dia d’avui, no obstant això, la situació és ben diferent.
El citat dia 7 de juny la Comissió Nacional del Mercat de Valors (“CNMV”) va emetre un comunicat mitjançant el qual informava sobre les actuacions del Mecanisme Únic de Resolució de la Unió Europea (“MUR”) i del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (“FROB”) en relació amb el Banc Popular Español, S.A. En aquest, es feia constar que, a iniciativa del Banc Central Europeu (BCE), que havia declarat la inviabilitat de l’entitat de crèdit espanyola, el MUR i el FROB acordaven i executaven la “resolució” del Banc Popular.
Les autoritats europees en conjunció amb les espanyoles van decidir que l’entitat presidida per Emilio Saracho estava en estat d’insolvència i no hi havia una altra alternativa que la seva “resolució”. Entre les mesures que es van adoptar es van incloure la reducció del capital social i amortització de la totalitat de les accions del banc admeses a negociació, la conversió en accions dels bons contingents convertibles i els bons subordinats emesos per l’entitat i la seva posterior amortització, i la subhasta de totes les accions del Banc Popular que, finalment, es va emportar el Banc Santander, S.A. per un preu simbòlic d’un euro.
Amb la solució adoptada s’evitava afectar als dipositants i nomenar gestors provisionals i, per tant, a partir d’aquest moment el Banc Santander assumia la gestió de l’entitat en fallida i es comprometia a cobrir totes les seves pèrdues. Tant les conegudes, com les que podien quedar per descobrir en aquest moment de completa incertesa. En tot cas, no hi ha dubte que l’activació del citat mecanisme ha estat una gran novetat, doncs ha estat la primera vegada que s’ha aplicat el MUR i, per tant, ha estat la primera vegada en la qual la “resolució” d’una entitat de crèdit ha comportat el sacrifici d’accionistes i titulars d’obligacions convertibles, tenint la seva aplicació efectes immediats per tractar-se d’actes administratius.
Les mesures adoptades, així com ho fa la normativa de la qual deriva, es basen en el denominat principi de recapitalització interna o també conegut com bail-in. Però, en què consisteix el bail-in?
Després de la crisi financera que va sacsejar el món a partir de l’any 2008, els reguladors bancaris van acordar que la manera d’afrontar la insolvència de les entitats de crèdit havia de canviar, facilitant una actuació més eficient per a, d’aquesta manera, evitar el “contagi” a altres entitats i el col·lapse del sistema financer en el seu conjunt. Així, davant la insolvència d’un banc i les experiències prèvies es van acordar una sèrie de punts per no tornar a cometre els errors del passat: en primer lloc, s’havia d’evitar el lent procediment concursal ordinari amb l’excepció de les entitats més petites (com va succeir amb el Banc Madrid). Per a això, tant la Llei 11/2015 com el Reglament (UE) 806/2014, han basat el seu mecanisme en un procediment especial més ràpid i expeditiu denominat “resolució” que, en lloc de ser gestionat per un jutge, és gestionat per una autoritat administrativa especialitzada (en cas d’Espanya, es tracta del FROB).
En segon lloc, les experiències anteriors han fet que s’hagi de replantejar qui ha de carregar amb els efectes de la insolvència d’una entitat de crèdit. D’aquesta manera, en contraposició a l’anterior pràctica mitjançant la qual els Estats, amb la finalitat d’evitar el contagi i el pànic financer, brindaven ajuda financera a l’entitat insolvent, exigint únicament que sofrissin perdudes els accionistes (mitjançant una “operació acordió”, és a dir, una reducció del capital a zero, i immediatament posterior ampliació del mateix), permetent que sortissin indemnes tots els seus creditors i beneficiar-se d’un “rescat” o bail-out, el nou sistema estableix com a pedra angular del seu funcionament la necessitat que absorbeixin pèrdues no solament els seus accionistes, sinó també, els seus creditors (a través de “quites” o conversió dels seus crèdits en accions), amb l’objecte de minimitzar la necessitat d’injectar fons públics en l’entitat.
Finalment, perquè un banc pugui ser de fàcil “resolució” o, dit d’una altra manera, pugui ser objecte d’una fàcil liquidació administrativa, és necessari que, a més de tenir suficient capital ordinari, tingui suficients passius susceptibles de reducció (o instruments híbrids, com els Cocos i les accions preferents).[1]
En aquest ordre de coses, la normativa europea ha determinat que sigui la legislació de cada país la que estableixi l’ordre de prelació dels creditors en cas d’insolvència d’un banc. En aquest sentit, malgrat que en diversos països s’ha exclòs del procés de bail-in a tots els dipòsits, qualsevol que sigui la seva quantia, Espanya, a més dels dipòsits garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits (import no superior a 100.000 euros), ha reconegut el caràcter privilegiat als altres dipòsits, amb independència de la seva quantia, quan el seu titular sigui persona física, microempresa o pime (Disposició Addicional 14ª Llei 11/2015).
La “resolució” del Banc Popular, segons va justificar el BCE, va venir motivada per la seva “falta de liquiditat” per atendre el pagament de les seves obligacions exigibles i no per la seva insuficiència de capital. No obstant això, tenint en compte que el propi FROB va decidir la reducció a zero del capital bàsic de l’entitat, això és, accions i Cocos, és molt probable que tant la Junta Única de Resolució (JUR) com el FROB, així com el del consultor independent encarregat de fer l’informe de valoració -Deloitte-, sostinguin que, a més, existia també un problema de solvència, probablement, com diu Manuel Conthe en el seu article titulat “El MUR i la supervisió i liquiditat del BCE” en Expansión, per entendre que el Popular seguia mantenint sobrevalorats molts dels seus actius.
Essent això així, malgrat els múltiples avantatges que aquest nou mecanisme pot tenir com són el fet d’obligar als bancs a ser especialment diligents a l’hora d’efectuar les provisions per mantenir els seus balanços el més realistes possibles i obliga a les entitats supervisores a extremar el seu control i minimitzar la seva “tolerància” sobre aquest tipus d’entitats, la realitat és que no tot és positiu amb el nou mecanisme. Els perdedors d’aquesta crisi són els accionistes, que han perdut tota la seva inversió. Ells sabien que, al cap i a la fi, encara que de vegades se’ns oblidi, estaven invertint en renda variable i, per tant, era una decisió que comportava un risc. De vegades es guanya i de vegades es perd, i aquestes són les regles del mercat, sempre que aquestes decisions es prenguin de manera informada i es basin en una informació fidel a la realitat. Però si això no fos així, els inversors estarien en tot el seu dret de reclamar la pèrdua de la seva inversió. I, és que, com diu el Dr. Zunzunegui en Hay Derecho, “la transparència també forma part de les regles del mercat”.
D’un altre costat, ens queden dubtes de com s’aplicarà aquest mecanisme en cada situació concreta. D’entrada ja hem pogut comprovar que no es farà en tots els casos amb el mateix criteri. Únicament cal fixar la vista en la nostra veïna Itàlia i els rescats que han tingut lloc aquesta mateixa setmana passada de Veneto Banca i Banc Popolare di Vicenza amb més de 17 bilions de diners públics. Un rescat que, a diferència del cas del Popular, ha mostrat un clar reflex de tot el que s’ha vingut fent malament en els passats anys de crisis.
[1] Abreviatura de bo convertible contingent. Són bons o obligacions híbrids entre deute i capital on es paga un interès a l’inversor i, addicionalment, existeix l’opció de convertir aquests bons en accions de l’empresa o banc que els ha emès. A diferència dels bons convertibles normals que solen deixar el poder de conversió en mans de l’inversor, en els bons convertibles contingents, aquesta conversió de bons en accions se subjecta a unes condicions establertes al moment de la seva emissió i, per tant, se li remou als inversors el dret o no de convertir.
