Per Carlota Macià
Departament de Fiscalitat Internacional de Crowe Horwath
Una de les sentències amb més ressò –o directament, la que més- en matèria d’operacions intragrup d’abast internacional durant el present exercici ha estat la referida al Cas Amazon, en relació a les operacions sobre intangibles dutes a terme entre la matriu americana i la holding europea situada a Luxemburg.
En la mateixa es poden observar importants anàlisis sobre qüestions plasmades en les BEPS de l’OCDE (en concret, de la Action 8 a la 10) que ajuden a determinar l’abast i la posada en pràctica de les mateixes en aquesta nova era de la fiscalitat internacional. No obstant això i com a contrapartida, s’acredita, novament, la llibertat de la qual disposen els tribunals per interpretar amb criteris actuals assumptes d’anys precedents duts a terme en un moment en el qual no es podia raonar sobre la base de les BEPS donat que les mateixes encara no eren ni un projecte.
En aquest sentit, em pregunto si l’assessor fiscal en matèria de preus de transferència es converteix en una ‘titella professional’ perquè res assegura que el seu treball tingui una base sòlida o sigui irrefutable en un futur proper –per molt tècnic que pugui arribar a ser- o és un ‘covard’ per acceptar i assumir un context d’inseguretat jurídica que pot desvirtuar la qualitat del seu treball així com la seva reputació enfront del client i, si escau, al mercat.
Un exemple d’això són el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, [1] els quals des de l’exercici 2015 –quan les BEPS encara no estaven publicades en el seu format definitiu sinó que encara estaven en procés de debat públic- ja van tenir la gran iniciativa de resoldre casos que arribaven a remuntar-se a l’any 2000 amb interpretacions que van ser publicades el 5 d’octubre de 2015. És això normal? No des del meu punt de vista i, a més, resulta injust tant per als contribuents com per als professionals.
Injust no només perquè no s’està atenent a la racionalitat d’haver-se pogut considerar una interpretació al moment de la seva execució (com puc estar obligat a l’adopció d’un criteri que no existeix?) sinó perquè els nostres tribunals estan validant i legitimant la inseguretat jurídica en un àrea de pràctica on les magnituds econòmiques en joc són rellevants i les sancions aparellades són de les més severes (econòmicament) del nostre ordenament.
D’altra banda, resulta sorprenent que sent Espanya el tercer país de la Unió Europea a presentar un major dèficit en matèria de transposició de les Directives publicades en 2016 (en concret, del 30%) quan es tracta d’eines que permetin ‘cruixir’ a les empreses resulta ser pionera, avançant-se a la pròpia publicació per part de l’OCDE.
I és que el Soft Law disposa de certa llibertat interpretativa en el sentit que pot utilitzar-se com a guia o pauta de conducta, però, això no significa que qualsevol pugui interpretar-ho quan i com li vagi bé. Existeix igualment una data de publicació o vigència a la qual s’ha d’atendre i en relació a les BEPS i des d’un plànol espanyol, és amb l’exposició de motius de la Llei 27/2014 de l’Impost de societats que se li dóna entrada a l’ordenament jurídic espanyol.
En aquest sentit i per tot el que antecedeix, vull animar –o directament suplicar- als professionals que posin en dubte els criteris dels tribunals, ressaltant la necessitat de dotar de seguretat jurídica a les nostres empreses.
[1] Exemple d’això serien les Sentències del Tribunal Suprem de 9 i 12 de febrer de 2015 i les de l’Audiència Nacional de 8 de juny i de 16 de juliol de 2015, entre d’altres.
