La desraó de l’ocupació il·legal d’habitatges

Per José María Torras Coll.

Professor Associat de Dret Processal de la UPF de Barcelona.

No hi ha dubte que un dels problemes apressants que actualment generen inquietud i pertorbació i fins i tot alarma en la població és el de l’ocupació il·legal d’habitatges. És evident que totes les persones tenen dret a un habitatge digne i adequat, però aquesta obligació és de l’Estat, de les Administracions Públiques, de cap manera dels ciutadans que no tenen perquè suportar amb les ocupacions il·legals de béns immobles que constitueix una constant habitual. La recuperació de l’habitatge usurpat es converteix en un autèntic calvari per als propietaris afectats.

La Llei 5/2018, d’11 de juny que es va publicitar, amb una certa dosi de grandiloqüència, com la panacea de la solució a l’ocupació il·legal d’habitatges no ha aconseguit els resultats perseguits quant a la consecució de la ràpida i immediata devolució de l’habitatge al seu legítim amo provocant una situació de punyent injustícia que causa enrogiment en un Estat de Dret.

Per algun sector de la doctrina, s’ha apostat per acudir a una interpretació del que constitueix l’estatge , com a immoble ocupat, la qual cosa ens resitua en l’art. 202 del C.Penal, en el delicte de violació de domicili, en lloc de l’art. 245.2 del C.Penal que regula el delicte d’usurpació il·legal de bé immoble sancionat com a delicte lleu amb pena de multa,sent que, acudint a aquesta opció, caldria aplicar la mesura cautelar de desallotjament de l’art. 13 de la L.E.Criminal. Aquest delicte, el de violació de domicili, protegeix la intimitat de la persona humana, salvaguarda la seva intimitat més benvolguda.

Per estatge es predica tant la residència d’ordinari habitada en la qual es desenvolupa la vida quotidiana com les segones residències. El concepte d’estatge, d’altra banda, no s’identifica amb la noció administrativa d’habitatge sent que el contingut material del dret a la inviolabilitat del domicili, proclamat en l’art. 18.2 de la CE no pot obtenir-se a partir d’una concepció topogràfica de l’espai en el qual es desenvolupen les funcions vitals. L’habitatge és el reducte últim de la intimitat personal i familiar.

Doncs bé, a l’efecte d’aplicar el delicte de robatori amb força en habitatge habitat, per la jurisprudència de manera rectilínia ,s’entén com a tal tot alberg que constitueixi habitada d’una o més persones, encara que accidentalment es trobin absents d’ella quan el robatori tingui lloc. És a dir, no sols es comet aquest delicte quan l’habitatge estigués habitat de continu, sinó també les segones residències o habitatges de temporada. No cal dir que l’estatge habitual o la temporal constitueix un reducte de la intimitat i privacitat.

Així les coses, no s’explica que, per contra, l’ocupació il·legal d’un bé immoble habitat o susceptible de ser-ho en qualsevol moment no tingui una resposta jurídica parella quan participa d’idèntica raó de tutela penal, no sols de la propietat, sinó del dret a la intimitat i privacitat i es dificulti en gran manera la recuperació del propi, eternitzant el desallotjament, quan es produeix una intrusió en l’estatge perquè, per diverses raons, absència forçada per ingrés hospitalari, per treball, per estudis, per gaudi de vacances, per visitar a familiars, per passar el confinament a casa dels fills, l’habitant no es troba en l’habitatge però en ella estan els seus mobles, pertinences, records, estris, etc.

La llei estableix per a cada delicte una primordial funció assignada a la pena que és el que en la doctrina es denomina el principi de prevenció general, això és, que la pena que marca la conducta tipificada té com a fi última dissuadir als individus que executin el comportament legalment prohibit, de manera que cada persona, sabent les conseqüències negatives que suposaria una determinada actitud, s’absté d’incomplir el que es disposa en l’ordenament jurídic.

No però, esdevé que en aquest cas, la pena de multa que s’imposa, no sols no dissuadeix als qui volen cometre aquest acte il·lícit sinó que, a més, suposa una clara invitació del nostre legislador a determinades persones perquè el cometin, sabent aquestes que la seva conducta a penes tindrà conseqüències i, en tot cas, els rèdits a treure del delicte superen amb escreix les possibles derivades d’aquest. Així, es donen suposats en els quals determinats grups organitzats, després de rebentar la porta d’accés a l’habitatge d’aliena pertinença i intrusar-se en ella, la cedeixen il·legalment a canvi d’uns mil euros a tercers i ,al seu torn, quan el propietari reclama la seva recuperació li exigeixen tres mil euros, és a dir, negoci rodó, guany de quatre mil euros. El legislador ha creat un modus vivendi emparat en el delicte que és perfectament utilitzat per organitzacions criminals l’objecte de les quals és precisament aquest, ocupar immobles i treure rèdits a aquesta ocupació.

Resulta intolerable i fins a escandalós que, fet i fet, a la víctima, se li carreguin i hagi de carregar amb factures de subministraments, aigua, llum i gas, generats pels ocupants, alguns d’ells proveïts de mòbils de mil euros, desplaçant-se amb vehicles de gamma mitjana o alta i fins i tot s’arriba al súmmum de la gosadia i descaradura, la instal·lació en l’habitatge ocupat de càmeres de seguretat per a protegir-se de “intrusos”, usualment xalets amb piscina, amb el que s’aconsegueix el paroxisme de la insolència o l’esperpèntic argument de tractar de demostrar la possessió de l’habitatge ocupat mitjançant un tiquet de compra en línia d’una pizza enviada a aquest habitatge amb la finalitat de generar una sort de domicili fictici.

El tractament dispensat als països del nostre entorn comunitari resulta diametralment oposat a la nostra inoperativa legislació en regular la recuperació àgil i ràpida de la possessió de l’immoble. Així, Holanda només exigeix una denúncia policial per a recuperar-la exhibint el títol de propietat i que els posseïdors no disposin de cap. A França la policia pot desallotjar a un ocupa il·legal durant les primeres 48 hores d’ocupació des del moment que té coneixement d’aquest fet. A Alemanya, també es recupera la possessió de les cases ocupades en un termini de 24 hores després de conèixer-se la seva ocupació il·legal amb el requisit que el propietari present una denúncia. Regne Unit també disposa d’un sistema policial urgent de recuperar la possessió després de la denúncia del titular i a Itàlia el jutjat dóna ordre immediata a la policia per a recuperar la possessió acreditada la propietat del bé i la inexistència de títol en l’ocupant.

És el que propícia la desraó de la nostra timorata i benefactora legislació que és aprofitada en molts casos per vividors i desaprensius que solen proveir-se de la logística adequada per a literalment rebentar les portes d’accés a tota mena d’habitatges i que actuen en la majoria dels casos de forma organitzada. Fins i tot segueixen una guia o manual de l’okupa.

Per a eradicar aquesta xacra, la Comissió de Normativa del ICAB ha preparat una proposta de modificació legislativa de la LECriminal, consistent en la incorporació d’un nou article en la LECrim, concretament el 544 sexies i la modificació de l’article 13 de la llei processal penal.

Es proposa la incorporació d’un article 544 sexies en la Llei d’Enjudiciament Criminal del tenor literal següent (traducció al català de l’editor):

En els casos en els quals conegui d’un delicte de l’article del 245 Codi Penal, el Jutge o Tribunal adoptarà motivadament la mesura de desallotjament en el termini màxim de 48 hores des de la petició cautelar, mentre, una vegada requerits els ocupants de l’immoble, no exhibeixin el títol jurídic que legitimi la permanència en l’immoble. Acordat el desallotjament podran donar compte als serveis socials municipals a l’efecte de facilitar el reallotjament atesa l’especial vulnerabilitat dels ocupants o a les altres circumstàncies del cas.

Es proposa, així mateix, la modificació de l’article 13 del mateix Text Legal (traducció al català de l’editor):

Es consideren com a primeres diligències la de consignar les proves del delicte que puguin desaparèixer, la de recollir i posar en custòdia quant condueixi a la seva comprovació i a la identificació del delinqüent, la de detenir, en el seu cas, als presumptes responsables del delicte, i la de protegir als ofesos o perjudicats per aquest, als seus familiars o a altres persones, podent acordar-se a aquest efecte les mesures cautelars a les quals es refereix l’article 544 bis, l’ordre de protecció prevista en l’article 544 ter o de l’article 544 sexies d’aquesta llei, així com aquelles altres que es considerin adequades i proporcionades a fi de protegir immediatament els drets de les víctimes.

En qualsevol cas, urgeix escometre una assenyada modificació legal, substantiva i processal, per a salvaguardar la convivència social i consolidar la seguretat jurídica.


1 d’agost de 2020.

Traducció en català de l’article publicat originalment al següent enllaç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.