Quan arribo a la Ciutat de la Justícia a dos quarts de tres del migdia, amb prou feines queda rastre de l’activitat frenètica a què està habituada a primera hora del matí. Un procurador que corre a presentar un escrit, guàrdies de seguretat que es passegen tranquil·lament i un advocat, encara amb la toga posada, telèfon enganxat a l’orella, que diu que arribarà tard a dinar perquè el judici s’ha allargat massa. A la quarta planta de l’Edifici I, on s’ubiquen els Jutjats de Violència sobre la Dona, ja no queda ningú, excepte els pocs oficials que acaben de segellar i enviar escrits. Jorge Vergara Aranda (Saragossa, 1967) arriba puntual a la cita, després d’acabar una reunió. El primer que se’n percep és l’exquisidesa de les maneres i el to de la veu, amable i calmat, de cavaller anglès. El despatx de Sa Senyoria està tallat pel mateix patró que la majoria: un mobiliari funcional, una taula per a petites reunions de quatre persones, una bandera estatal i una bandera autonòmica i el cap de l’Estat retratat, que ens mira amb severitat assajada. A la taula i damunt del moble en què reposen alguns expedients, hi ha manualitats dels seus dos fills, a part d’alguna fotografia familiar. Ressalta, entre tot, una taronja sobre una petita base de fusta amb la inscripció Premi Taronja 2013, una distinció que el Grup d’Advocats Joves de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona concedeix, segons els vots, al millor jutge i al millor jutjat de la temporada. L’han guanyat tant ell com el jutjat. “Estic molt content”, em comenta, “no deixa de ser un reconeixement a la feina ben feta”. Segons Jorge Vergara, el tracte i el respecte, tant als professionals com als ciutadans que van al jutjat, és fonamental.
Com arriba vostè al Jutjat de Violència sobre la Dona número 5 de Barcelona?
Entro a la carrera judicial l’any 99, quan l’escola judicial ja estava instal·lada a Barcelona. Érem la tercera promoció. Per qüestions familiars i com que assistia a l’escola judicial aquí, fixo la residència a Barcelona i entro en un jutjat mixt de Mollet del Vallès. Un jutjat que porta penal i civil, a més dels assumptes del Registre. A partir del segon any, em converteixo en degà. Per qüestions familiars i administratives, el cas és que renuncio a un primer ascens, i per aquest motiu estic sis anys allà. Quan sorgeix la segona oportunitat, en el marc dels jutjats nous que es creen, apareix el Jutjat de Violència sobre la Dona de l’Hospitalet de Llobregat. És dels primers municipis que no és capital de província que té un jutjat d’aquest tipus. La raó és òbvia: és la segona ciutat més poblada de Catalunya. En aquell moment, em va semblar que era un bon salt després de sis anys en un jutjat mixt amb tasques al Registre. Encara que suposés centrar i delimitar molt la funció judicial, em va semblar que podia anar bé centrar una mica la matèria, especialitzar-se, evitar tenir sempre un ventall tan vast de qüestions jurídiques. A més, em permetia compaginar molt millor la vida familiar. Arribo a estar tres anys en aquest jutjat, i quan es trasllada aquí, a la Ciutat de la Justícia, començo a tenir contacte amb els col·legues de Barcelona. M’assabento que es crearà el cinquè Jutjat de Violència sobre la Dona a Barcelona, on passo a treballar, per tal de mantenir la línia d’especialització i la compatibilitat amb la vida familiar, ja que són jutjats que no estan especialment saturats, tret dels casos de les guàrdies.
Per a qui no ho sàpiga: com s’arriba a ser jutge? Se sap que cal fer oposicions, però, com són aquestes oposicions?
Requereixen, en primer lloc, estar llicenciat en Dret. Després l’opositor té un nombre de temes que comprenen les matèries bàsiques del dret: constitucional, laboral, administratiu i sobretot processal, civil i penal. És un sistema criticat perquè és excessivament memorístic. Ara ha canviat una mica, el sistema. En aquell moment, quan jo vaig fer oposicions, hi havia dos exàmens orals. I calia demostrar un coneixement suficient de les matèries. Després passem per l’Escola Judicial, amb aprenentatge pràctic. Però em va semblar que el més important, una vegada tens la base teòrica, és el pas pel jutjat, quan passes a ser jutge adjunt (ara es parla de tutories). Quan comences a treballar amb un company, amb un jutge amb una carrera professional, colze a colze, quan ets ja al jutjat, resolent assumptes, celebrant judicis…, en aquests casos és quan finalitza l’aprenentatge. I em va semblar que, una vegada acabada l’oposició, queda el més pràctic, més encara que l’Escola, que és mig teòric mig pràctic, però jo crec que fins que no et veus als jutjats, en el dia a dia, aplicant tot el que saps, no t’adones de com d’important és tenir aquest bagatge, amb aquests coneixements memoritzats.
M’alegra que hagi tret el tema de la memorització. Tinc alguns amics ja llicenciats que estan fent oposicions. I literalment han desaparegut del mapa. L’altre dia vaig parlar amb un d’ells, i em va dir que ell no es tanca a estudiar, sinó que es tanca a memoritzar.
Com un lloro. Et trobes com un lloro que ha de recitar un tema en quinze minuts. Et passes el dia amb un cronòmetre a la mà, practicant… Sí, és molt memorístic. Però després, quan desenvolupes la funció jurisdiccional, és important tenir un ancoratge també a la vida. Conèixer una mica quins són els problemes de les persones. I no caure en el formalisme pur i dur d’aplicar la llei, sinó aplicar la interpretació hermenèutica amb la realitat social existent. És veritat que desapareixes de la vida, i que potser sigui tot massa memorístic. Però quan jo vaig començar els preparadors em van dir que era l’única forma efectiva per arribar a aquell moment crucial en què has de demostrar els teus coneixements, sense haver d’aturar-te a racionalitzar, perquè, literalment, no tens temps. Suma-hi la competència que hi ha de per si en unes oposicions a la judicatura i la fiscalia (poques places per a tants candidats). El millor era saber-s’ho com el parenostre, les taules de multiplicar, els reis gots, els rius d’Espanya… com sempre s’han après les coses en aquest sentit. Que no és la situació ideal? Potser. Però tenim aquest sistema perquè ens garanteix que els que arriben a aprovar tenen un bon coneixement del dret.
Comentava amb aquest amic que era molt curiós que els jutges i els fiscals fossin els únics funcionaris que per accedir al lloc de feina no han de passar un test psicotècnic. I aquest amic em va respondre que difícilment algú que hagi acabat recentment unes oposicions de jutge és capaç de passar un test psicotècnic.
(Riu) Sí, això demostra que probablement calgui canviar el sistema. A altres països n’hi ha, potser són millors. Podríem introduir entrevistes amb l’opositor, per tal de demostrar el coneixement de la realitat social. Encara que crec que són menors aquelles resolucions judicials discordants amb la realitat social esmentada. Són singulars. Però, bé, sí, sempre és bo tenir en ment que el sistema és perfeccionable.
Passant a una altra qüestió, aquest jutjat és a l’edifici d’instrucció, on són tots els jutjats d’instrucció de Barcelona. En què es diferencia aquest jutjat de la resta, què fa que no facin els altres?
Quan es debat sobre l’instrument legal per solucionar el problema, es plantegen determinats béns jurídics que cal protegir: violència de gènere o violència domèstica. Fins i tot actualment hi ha una confusió sobre una cosa i l’altra. L’especialització suposa crear uns jutjats que han de conèixer el problema de la violència esmentada, abordat, això sí, des del punt de vista de la legalitat de qualsevol jutjat.
No som oficines administratives d’atenció a la dona maltractada, que ja n’hi ha, sinó que som jutjats que aborden el problema sempre des del punt de vista judicial, amb la imparcialitat cap a qualsevol de les parts i amb la presumpció d’innocència sempre present. I això ho saben tant els advocats com les parts que vénen aquí. No deixem de ser jutges. Com en un jutjat d’instrucció, requerirem qualsevol activitat processal encaminada a demanar dades que ens permetin després celebrar un judici. D’aquesta manera, moltes vegades poden passar pels Jutjats de Violència sobre la Dona casos que comporten un arxivament o una sentència absolutòria, i després ens diuen que no hem cregut les dones. I no és això, sinó que ens trobem davant d’un cas en què no s’ha provat alguna cosa. “No és que jo no me la cregui, senyora”, els dic, “sinó que hem d’intentar recollir totes les dades que puguem per demostrar això que ens està dient”. És a dir, ens calen testimonis, comunicats mèdics, informes psicològics que ens duguin a provar aquest indici que s’està produint aquest comportament delictiu.
No deixem de ser jutjats, encara que Jutjats de Violència sobre la Dona, cosa que comporta certa sensibilització sobre el problema. Conèixer aquestes conductes que es produeixen en l’àmbit íntim de la parella i que requereixen, en molts casos, l’adopció de mesures cautelars. O, per exemple, saber en quines denúncies i assumptes està involucrat el presumpte agressor. Un dels problemes que hi havia abans d’aquests jutjats era que hi havia jutjats que coneixien de diferents assumptes familiars dispersos. Ara, amb aquests jutjats, tots s’acumulen, amb la qual cosa podem esbrinar els antecedents familiars, examinar els procediments anteriors, saber quantes denúncies té aquesta persona. Això ajuda moltíssim.
S’ha publicat aquesta macroenquesta europea, en què s’ha constatat que una de cada tres dones a Europa ha patit violència de gènere, encara que calgui especificar que en aquesta enquesta el terme ‘violència de gènere’ s’aplica a la dona maltractada pel fet de ser dona. D’aquesta violència de gènere, el 22 % és a mans de la parella o l’exparella. Li sorprenen aquestes dades?
Ens han de sorprendre. No podem ser immunes a aquesta notícia. Jo crec que la llei multidisciplinària espanyola pretén abordar aquest problema no només des del punt de vista judicial sinó també des del punt de vista de la informació, de l’educació i de la sensibilització. En aquest sentit, en aquest país ens queda molt, molt de recorregut. És a dir, que no s’utilitzi més aquesta posició de subjugació a la dona que històricament ha ocupat l’home. Jo tinc fills petits, i sé que ja els informen en aquest sentit. Em va sorprendre l’altre dia la meva filla, que em va dir que ja els havien fet alguna classe o xerrada sobre el tema. Els deien que no s’ha d’insultar les dones, no se’ls ha de faltar al respecte. Tot això dins del marc que no es pot insultar ni vexar ningú, sens dubte, però ja insistint a evitar situacions que comportin una posició d’abús de l’home cap a la dona. Però aquesta posició d’abús encara abunda, també en el cas del jovent. Vénen nois joves de 18 o 20 anys, que sincerament, no sé quins patrons de vida han pres…
Precisament, aquesta macroenquesta incidia en el fet que els agressors i les víctimes són cada vegada més joves. No sé si podem parlar d’un retorn a vells patrons.
Crec que no. La Llei orgànica 1/2004 només fa 10 anys que es troba en vigor. Potser ens falta una mica de progressió. Potser des del punt de vista formatiu no hem pogut arribar a aquells que avui dia tenen 18 o 20 anys. No ho sé. Però és veritat que encara hi ha persones que tenen uns patrons molt bàsics. Tot i així, en aquests deu anys, la implementació de la llei ha estat bona.
Em comentava un company que els països on hi ha menys percentatge de violència de gènere (Espanya, Irlanda, Portugal, Itàlia, Polònia…) són països on, curiosament, hi ha una clara arrel i tradició catòlica. No sé si la religió té alguna cosa a veure amb això o si en aquests països hi ha una por més gran de denunciar.
Podem parlar de determinades persones que tenen por de denunciar, sí. Però es denuncia molt. Els cicles de denúncies, que pugen i baixen, no corresponen al fet que hi hagi més o menys casos de violència de gènere, sinó que en determinats moments, per un cúmul de circumstàncies, t’arriben menys assumptes. Però es denuncia. Una altra cosa és que s’arribi a, primer, provar-ho, i després a condemnar.
Lògicament, cal insistir-hi quan sabem que un percentatge alt de les dones que han mort en mans de la parella no va denunciar els fets. De vegades, les que no denuncien són les dones que pateixen aquesta xacra. Però no crec que a Espanya no es denunciï el maltractament. De deu anys ençà s’ha incrementat el nombre de denúncies, sobretot als primers estadis. I és bo denunciar. Moltes vegades, encara que no s’aconsegueixi l’obertura d’un judici o una sentència condemnatòria, la denúncia serveix per a aquells casos en els quals la relació s’ha degradat fins al punt que es cometen fets delictius; els ajuda a pensar, tant a l’agressor com a la víctima. Serveix perquè la situació esmentada no es degradi més. Jo crec que cal denunciar i, encara que no es pugui provar (perquè són fets que es produeixen en l’àmbit íntim), això serveix com un fre, com un avís. L’agressor veu que per aquest camí no pot seguir.
Passa de vegades que la dona utilitza la dispensa de declarar de l’article 416 de la Llei d’Enjudiciament Criminal. Val la pena arribar tan lluny, posar una denúncia, obrir un judici, per després trobar-nos amb una dona que no vol declarar?
En efecte, passa moltíssim. Però hi insisteixo: independentment d’aquesta qüestió processal (que es pot debatre molt, sens dubte, sobre si s’ha d’admetre aquesta dispensa per a tot el procés o només per a la instrucció …), cal entendre fins a cert punt una noia que no vol declarar contra la parella. Les parelles tenen molts aspectes: totes les coses bones i totes les dolentes. Però és molt complex. Saber que la declaració que fan pot comportar una condemna… fa que es facin enrere. Pensen: “si ha d’anar a la presó, no declaro. Però poso una denúncia per acabar amb aquesta situació”. Doncs com a mínim hem aconseguit això. En qualsevol cas, una dona que s’aculli a aquesta dispensa ha de saber que pot tornar a denunciar, que serem una altra vegada aquí, per atendre-la i escoltar-la, que no passa res perquè en un moment determinat es qüestioni fer aquest pas. I si el fet de no declarar es deriva de la por real, té a disposició les unitats psicològiques necessàries (com les d’Atenció a la Víctima) i la possibilitat de buscar-li una solució específica. És a dir, si li cal sortir del domicili, la podem portar a un lloc on estigui protegida. Tenim ajuts administratius per assistir les víctimes. Sabem que estaran assessorades per advocats, que tenen a disposició els serveis d’Atenció a la Víctima.
No he pogut evitar fixar-me que a la sala d’espera del Jutjat hi ha una taula més baixeta, amb cadiretes, per a nens. Dedueixo que la concurrència de menors en aquests jutjats és comuna.
Sí. Lògicament, en aquest tipus de procediments no és el mateix un nen de 12 o 13 anys que un de 4 o 5. De vegades vénen amb nens molt petits. En un moment donat, és preferible no fer-los passar-los pel jutjat de guàrdia. Preferim que passin per l’equip tècnic adequat, per tal de dur-los a terme una exploració, que facin una declaració. Els preservem de tot el que és l’ambient de la guàrdia. Els portem a una sala, amb uns psicòlegs, gravant-ho i garantint l’exercici correcte del dret de defensa. Intentem que siguin, si no una, les entrevistes mínimes per poder formular una acusació i després un judici. Tot i això, de vegades vénen amb nens no perquè hagin de declarar sobre assumptes en els quals hagin estat víctimes o testimonis directes, sinó perquè les mateixes mares no tenen on deixar-los! Mentre rebem la mare i li prenem declaració, els proporcionem colors, papers, llapis, perquè es puguin entretenir…
Una companya seva, la jutgessa Francisca Verdejo, va afirmar en una entrevista que en aquests casos de violència de gènere no hi ha, com sí que passa en altres tipus delictius, un perfil del delinqüent. Com si qualsevol persona, qualsevol home, pogués convertir-se en un agressor, independentment de l’edat, de l’extracte social.
La violència de gènere, tal com està definida en diferents tractats jurídics, comprèn tots aquells comportaments que porten a subjugar o dominar la dona. Però els tipus delictius del Codi penal no introdueixen elements subjectius, fet que ha portat a una jurisprudència molt variada a les audiències. I és veritat que qualsevol persona, en un moment d’enfrontament amb la parella, pot utilitzar mitjans violents per imposar-se, encara que no ho faci amb la finalitat de dominar o subjugar, sinó de resoldre el conflicte amb una actitud violenta. De vegades passa gent per aquí que, efectivament, no té un perfil de maltractador, perquè és un cas puntual en el qual s’ha utilitzat la violència per imposar-se. En aquests casos, el subjecte actiu pot ser qualsevol persona que s’hagi descontrolat en una discussió amb un acte violent. En el sentit de, amb això, tenir dominada la parella al llarg de la relació? No sempre. De vegades és el típic cas que és una persona encantadora, afectuosa però quan beu es posa violent… Dir que és un maltractador sempre… bé, potser ho porta dins, ho té subjacent a l’interior, i surt per la desinhibició de l’alcohol. En aquest sentit, sí, podem afirmar que qualsevol persona pot ser autora de maltractaments.
Els casos que veiem en aquests jutjats són d’una universalitat molt àmplia. No sempre són blanc o negre, i és difícil distingir si ens trobem amb un maltractador típic, que correspon a un perfil determinat. Moltes vegades ens trobem amb matisos de grisos, en què de vegades la violència és bidireccional, en què la parella s’ha acostumat a discutir a viva veu, per improperis entre totes dues parts, però que en un moment determinat tot acaba en un cop de puny, en una agressió física de l’home a la dona. És clar, podem pensar que no tenim un maltractador, en aquest cas. Fins i tot vénen en molts casos els veïns com a testimonis, i sentim com ens diuen que se sentien crits d’home, de dona, cops, que discutien molt, però que la sentien més a ella que a ell. Bé, això és un cas de violència bidireccional. El que passa és que quan imposes la força, sol ser la del gènere masculí sobre la de gènere femení.
Però de vegades ens vénen imputats tots dos perquè un no s’ha deixat dominar per l’altre. Normalment, quan el subjecte actiu no és el típic maltractador, estem davant d’un cas en què hi ha una relació de parella que des del principi ha funcionat bé, i és en el moment de la ruptura quan surten aquests aspectes violents. Per exemple, una parella jove, un noi i una noia, que viuen com viu el jovent, a impulsos, amb alts i baixos, ara estem a dalt, ara a baix… i potser, la relació ha anat bé i en el moment en què ella decideix acabar-la ell no ho accepta, li surt el masclisme i allò de “tu no em deixaràs a mi, tu no ets ningú per deixar-me a mi”… I comença la persecució, la fustigació, les coaccions. Doncs bé, aquest noi potser no corresponia als models d’agressor que coneixem, però en un moment concret no ha sabut assumir una ruptura.
Amb aquests temes tan durs que tracta vostè, com desconnecta un cop acaba la jornada al jutjat?
Ara els fills m’absorbeixen molt de temps. He d’estar per ells, preocupar-me que facin els deures; no tant per ajudar-los a fer-los, sinó per preocupar-me que es concentrin i els facin. Però bé, quant a aficions, sempre m’ha agradat molt el cinema, sobretot el cinema negre clàssic dels anys quaranta (Jacques Tourneur, Robert Siodmak i altres directors americans). Feien pel·lícules molt bones, amb una crítica a la societat molt forta.
Sóc aficionat als esports també. Al futbol, sí, encara que sempre he estat més de bàsquet. Als anys 80, quan era estudiant de Dret, recordo que em quedava a veure els partits de la NBA de matinada. He seguit tots els play-offs que he pogut de Pau Gasol durant l’etapa amb els Lakers, i em quedo a veure’ls de matinada si puc.
Pel que fa a la lectura, intento que no sigui gaire profunda: llibres de cinema. Precisament, vaig llegir no fa gaire un llibre del fiscal general, Eduardo Torres-Dulce, sobre John Ford. És un home molt cinèfil. Ara al cinema, quan hi he d’anar, he de veure totes les de Disney. Encara que al meu fill comencen a agradar-li les pel·lícules que no són de dibuixos animats. Fa poc vam anar a veure El hòbbit al cinema, hem començat a veure la trilogia d’El senyor dels anells, i els encanta. També els vaig posar, com correspon a un pare de la meva generació, les d’Star Wars. M’agrada veure-les amb ells, ensenyar-los i explicar-los la història. Les hi vaig posar en l’ordre correcte, és clar, és a dir: quatre, cinc, sis, un, dos i tres, sinó perden tot interès i allò de “Jo sóc el teu pare” no els emociona de la mateixa manera. Era molt de veure la cerimònia dels Oscars en directe. Després vaig passar a veure’n el resum i ara no tinc ni temps de veure’l.
Veig que vostè porta un d’aquests braçalets que s’han posat tant de moda entre els nens. Veig que és blaugrana, és culer vostè?
Me l’han fet els meus fills. Però no, no sóc del Barça. El meu fill sí que és culer. A mi m’atreu més el que és el joc i la vistositat que els colors en si mateixos. Tots aquests anys veure el Barça era una delícia. A més, sóc del joc i de les persones. I el Barça, durant aquests anys, ha aconseguit reunir jugadors que també eren persones. No eren divos, jugadors façana… sinó jugadors que serveixen d’exemples per als nens. Gent com Xavi o Iniesta m’imagino que el que projecten és normalitat. I és d’agrair, més en els temps que corren. No és que sigui culer, però durant molts anys, el joc del Barça ha estat una delícia. Encara que el Madrid també ha d’estar bé, sinó la Lliga seria de dos.
