Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

“La societat percep la fiscalia com una cosa llunyana i gairebé sacrosanta”

Per Alexander Salvador.
Traduït per Andreu Monfà.

Susana Gisbert és portaveu de la Fiscalia Provincial de València i fiscal de Violència de Gènere. Va arribar a la fiscalia l’any 1992, després de superar les oposicions, mentre que la seva carrera paral·lela davant els mitjans va començar fa més de sis anys com a portaveu de la Fiscalia Provincial de València.

Comencem pel més senzill… Quina és la seva funció com a portaveu de la Fiscalia Provincial de València?

No tan senzill… En essència, m’ocupo de les relacions amb els mitjans de comunicació, tant en la faceta d’emetre comunicats o notes de premsa com en la de donar resposta a preguntes per assumptes en què estimem necessari fixar o aclarir la posició de la Fiscalia Provincial. Però, com que la Fiscalia manca de gabinet de comunicació —al contrari del que passa amb els jutges—, s’actua també com a gabinet de comunicació, concertant entrevistes, convocant rodes de premsa i proporcionant una atenció continuada als periodistes que així ho sol·liciten, tant personal com per telèfon o correu electrònic. El meu despatx està sempre obert als professionals dels mitjans de comunicació. Tret de, és clar, quan sóc jo qui ha d’assistir a un judici o al Jutjat de Guàrdia.

Susana Gisbert

Com són les relacions amb els periodistes?

En general són bones, tot i que hi ha una mica de tot. He trobat grans amics entre els periodistes amb qui treballo a diari, i també n’he trobat alguns que no ho són tant, encara que això últim és l’excepció i no la regla. En qualsevol cas, i excepte algun incident puntual, treballem en un ambient de respecte mutu, professionalitat i inclús companyonia.

I són reticents, els fiscals, a relacionar-se amb els mitjans?

Tot i que hi ha de tot, n’hi ha molts que sí que ho són. Encara hi ha molta temor al que surt publicat, i més encara si apareix la imatge o el nom del fiscal que actua en cada cas concret. Si bé admeto que des que vaig assumir aquesta funció he tractat de normalitzar aquestes relacions, i ja hi ha alguns companys que han superat les seves reticències a sortir als mitjans. Sempre tracto d’explicar que si el periodista ho vol, la notícia sortirà igualment, així que més val que donem la nostra versió que vagin a buscar-la a altres fonts, no sempre tant objectives com seria desitjable.

Per què és així?

Crec que partim d’una espècie de temor ancestral a la premsa. Els mitjans de comunicació tenen el poder de transmetre la nostra feina al ciutadà, el seu destinatari final, i no sempre ens satisfan els resultats. Alguns companys han tingut experiències negatives, pròpies o alienes, i s’han sentit malament per com s’ha publicat un assumpte en què han intervingut. I malgrat que això és cert, crec que es parteix de l’error de generalitzar, i hi ha qui tanca les seves portes a tota la premsa per culpa del que ha publicat un mitjà o un periodista concret. Penso que cal insistir en això, igual que cal insistir en un canvi de mentalitat: estem en la societat de la comunicació i la nostra feina es troba en un aparador permanent. Per això aposto per saber usar aquest poder dels mitjans de què parlava, el de transmetre a l’opinió pública la nostra feina per fer arribar totes les coses bones que s’estan fent i, de pas, per comprendre quina és la nostra funció i fins i tot els nostres límits. No som legisladors ni tenim el poder de fer tot el que, des del desconeixement, ens exigeixen a vegades, i crec que és necessari fer-ho veure així al ciutadà a qui ens devem.

Creu que canvia gaire quan ens trobem amb casos mediàtics com el de Bárcenas o Pujol?

En teoria no canvia res i res no ha de canviar. Tots som iguals davant la llei. I, tot i que és evident que és feina nostra vetllar perquè això sigui així, no podem evitar sentir-nos aclaparats o angustiats quan la porta d’un jutjat o una sala on estem a punt de fer la nostra feina està plena de càmeres, micròfons i gravadores. Però una cosa és sentir-se aclaparat i una altra, molt diferent, pressionat. Som professionals i és part de la nostra professió no cedir davant aquest tipus de pressions. Quan a un fiscal li correspon dur un assumpte d’aquest tipus, sap per endavant que això passarà, i ho assumeix i actua en conseqüència. No pot ni ha de ser d’una altra manera.

I la premsa truca a la porta de la fiscalia buscant opinions polítiques?

Per descomptat. La seva feina consisteix a trobar la notícia i truca a la porta buscant qualsevol qüestió que pugui interessar. Però contra el vici de demanar hi ha la virtut de no donar. Tots som conscients que, com a fiscals, no podem donar opinions polítiques. Una altra cosa és com s’interpreti el terme “polítiques”.

En aquest sentit, segurament deu saber alguna cosa de l’expedient que va obrir Torres-Dulce a Martín Rodríguez Sol per les seves declaracions sobre el futur polític de Catalunya. Sobre què i sobre què no es pot expressar un fiscal?

Un fiscal no pot emetre, en l’exercici de la seva professió o en ocasió d’aquesta, opinions públiques, ni dirigir felicitacions o retrets als poders públics per la seva actuació. Això és el que diu el nostre Estatut Orgànic. Però el que és difícil en aquest i altres casos és la interpretació del que es consideren opinions polítiques. El que segons algú pot ser una opinió política segons un altre pot no ser-ho. I també entranya una enorme dificultat discernir quan es parla com a fiscal i quan com a ciutadà. Com a ciutadans, gaudim de la mateixa llibertat d’expressió que qualsevol altre, encara que no sempre és fàcil discriminar quan es parla en un o en l’altre concepte.

Parli’ns una mica sobre la percepció que creu que té la societat respecte a la seva institució.

Crec que la societat ens percep com una cosa llunyana i gairebé sacrosanta. Primer, perquè de vegades només veuen la punta de l’iceberg, assumptes mediàtics on tothom es creu amb dret a opinar sense saber, o actes solemnes, com el d’obertura de l’any judicial, la posada en escena de la qual els fa percebre la justícia com una cosa rància. No es coneix el dia a dia dels jutjats i fiscalies, la feina diària, la batalla contra la falta de mitjans personals i materials, els quilòmetres que fel amb la toga a sobre ni l’estrès de la nostra feina. Es té la idea que som uns privilegiats amb una feina còmoda i un sou enorme. I tot i que en certa manera sí que som uns privilegiats pel fet de tenir una feina, i que a més sigui una feina com aquesta, amb un component important de vocació, més d’un es queda bocabadat quan comprova les nostres condicions de treball o la suma de la nostra nòmina.

De totes maneres, crec que la nostra actitud en molts casos contribueix a alimentar aquesta concepció rància i amb olor de resclosit de la justícia. Som un servei públic i ens devem al ciutadà. Hauríem de canviar de mentalitat, adaptar-nos als temps en moltes coses i sortir a la palestra més sovint, en lloc d’atrinxerar-nos als nostres despatxos. I hauríem de “vendre’ns” millor, sense cap mena de dubte.

He llegit declaracions seves sobre la concepció americana de la fiscalia que té la societat…

La societat beu del que veu a les pantalles de la televisió, el cine o Internet. Passa amb nosaltres i passa amb els jutges. Com a anècdota, apunto que a dia d’avui tot el món dóna per fet que els jutges fan servir el martell quan aquest és un costum anglosaxó aliè a la tradició espanyola, que sempre havia utilitzat la campaneta o el timbre.

Quant als fiscals, tot el món té al cap les pel·lícules americanes, on el de fiscal és un lloc amb clares implicacions polítiques i té, entre les seves aspiracions, la de medrar en aquest aspecte —gairebé sempre arribar a governador de l’Estat—. D’aquí vénen moltes confusions sobre la nostra labor. Com també ve la de considerar el fiscal com un acusador públic, quan la nostra missió no és essencialment aquesta, sinó la de defensar la legalitat. En gran part dels casos acusem, però en altres no, a més de la importantíssima labor en altres matèries, com la protecció de menors i persones desvalgudes, de les víctimes de violència de gènere i d’altres delictes, i de la intervenció en altres matèries, com la social o contenciosa administrativa, gairebé desconegudes per complet.

Un altre clixé heretat de les pel·lícules americanes i no suficientment explicat és el de la posició de superioritat del jutge sobre el fiscal. Per exemple, veiem en aquelles pel·lícules que tothom s’aixeca quan el jutge entra a la sala. A la nostra justícia, els jutges i els fiscals som iguals per llei en càrrecs, honors i consideracions —i en el sou, per cert—. De fet, l’oposició per a ingressar és la mateixa. Tot i que a la pràctica no sempre ens sentim tractats de la mateixa manera, tot sigui dit.

Treballen en algun sentit perquè la societat comprengui millor quina és la realitat de la feina de la fiscalia?

En teoria no hi ha una manera millor de fer comprendre la nostra labor que amb la feina diària. Però hem d’assumir que no sempre és així, i ens queda un llarg camí per recórrer en matèria de comunicació. Comptem amb la Instrucció de la FGE 3/2005, que regula les relacions amb els mitjans de comunicació en uns termes molt amples i destinats a oferir una visió més real de la nostra feina. No hem d’oblidar que l’art. 4 del nostre Estatut Orgànic ens atribueix la funció d’”informar l’opinió pública”. Però aquesta faceta de la labor del fiscal a vegades sembla que estigui oblidada o menys desenvolupada del que seria desitjable al meu entendre, encara que la Instrucció és un bon mètode per portar-ho a terme.

Des de la Fiscalia Provincial de València intentem donar compliment a aquesta funció, tant amb una accessibilitat permanent als mitjans de comunicació que demanden alguna informació com emetent notes de premsa o convocant rodes de premsa quan estimem precís fer pública una informació o quina ha estat la labor de la fiscalia en un terreny determinat. Però com en tantes coses, els mitjans materials i personals no ens acompanyen i una bona dosi de voluntarisme és l’única manera de dur-ho a terme.

La setmana passada va sortir a la premsa que la Fiscalia de València va admetre que hi va haver errors en la investigació de suposats casos de nens robats. Com ho vau gestionar comunicativament?

En primer lloc, he d’aclarir que aquesta “admissió” és una transcripció esbiaixada del que es va dir. El que es va afirmar, com a part d’una roda de premsa al seu efecte, és que en alguns casos la investigació no havia estat completa perquè no se’ns havien traslladat totes les dades de què disposaven els denunciants, fet admès per ells mateixos. I, com no pot ser d’una altra manera, es va dir que en el moment que els aportessin s’incorporarien a les actuacions per reobrir l’assumpte en qüestió si procedia.

Pel que fa a la gestió d’aquest assumpte, a causa de la seva repercussió mediàtica i la sensibilitat de les dades, s’ha fet d’una manera acurada, tractant de compaginar la total transparència per la qual apostem amb el dret a la intimitat dels afectats. S’ha donat informació abundant de tots els avenços de la investigació mitjançant les notes de premsa oportunes, encara que ometent les dades que poguessin afectar la intimitat, com el moment i lloc concret en què s’estaven a punt de fer les exhumacions, per evitar que un moment tan íntim i delicat pugui convertir-se en un circ mediàtic. S’han emès, així mateix, notes de premsa per explicar i fixar l’actuació de la fiscalia davant les manifestacions parcials fetes per algunes parts. I, finalment, es va convocar una roda de premsa, a la qual es va convidar els representants de les associacions afectades, així com a les forces i cossos de seguretat que havien intervingut a la investigació, per explicar aquelles qüestions que fossin necessàries. Aquests representats van accedir-hi i, després d’una reunió prèvia, es va fer la roda de premsa conjunta que va acabar, al nostre entendre, amb resultats òptims. No només perquè tothom va poder conèixer la gran labor realitzada i la intenció, d’acord amb els afectats, de seguir realitzant-la si apareixen altres dades, sinó també per la clara aposta per la transparència des d’aquesta fiscalia.

I com creu que hauria d’actuar el portaveu de la Fiscalia davant de casos tan mediàtics com el de José Bretón o Marta del Castillo?

Exactament com en qualsevol cas, informant amb professionalitat, objectivitat i transparència. Per descomptat, amb tota la cura que requereixen assumptes tan sensibles, més encara quan el tema està relacionat amb menors d’edat, la intimitat i la pròpia imatge dels quals s’ha de protegir a ultrança. La labor del portaveu és, essencialment, informar. Una altra cosa és que, com a fiscal, pugui donar trasllat al fiscal a qui correspongui actuar per protegir els drets d’aquell menor, si n’aprecia la vulneració en el tractament d’algun mitjà de l’assumpte.

Per una altra banda, l’experiència m’ha ensenyat que sol ser més efectiu fer un pas endavant i informar a tots els mitjans de l’estat processal o d’alguna part important de l’assumpte de què es tracti, si és especialment “mediàtic”, que esperar que vagin sortint coses d’aquí i d’allà i haver de sortir després a donar explicacions. Sempre, per descomptat, dins dels límits que ens marca el secret del sumari i la reserva de les actuacions encara que no s’hagin declarat secretes, en pro de preservar els drets de tots i no frustrar les investigacions, com bé reflecteix la instrucció a la qual m’he referit. Aquesta decisió de fer un pas endavant evita l’assetjament periodístic en molts casos, sol atallar la publicació de diferents versions basades en rumors, opinions —interessades o no— i filtracions, i ens confereix un dret a reclamar rectificacions o aclariments en el cas que el que s’ha publicat no respongui a la informació que haguem proporcionat.

Parlant de la gestió de la comunicació a la Fiscalia, com li sembla que hauria d’actuar el portaveu de la Fiscalia davant un cas com el que va passar a finals d’estiu on Dignitat i Justícia (DiJ) va demanar al fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, la dimissió “immediata” del fiscal superior del País Basc, Juan Calparsoro, pels seus “continus coquetejos amb el món d’ETA i el seu entorn”?

Sense cap necessitat d’entrar en el cas concret, qualsevol fiscal que se senti ofès o menyspreat en la seva funció com a tal pot demanar l’empara davant l’òrgan de la fiscalia corresponent, com passa amb els jutges. En aquests casos el portaveu no pot més que actuar com a vehicle si el mateix vol respondre o la fiscalia vol emetre algun comunicat de suport o d’aclariment. Per descomptat, en el cas que per la Fiscalia General o el Consell Fiscal s’hagués emès algun comunicat atorgant l’empara, seria funció del portaveu transmetre-la immediatament a tots els mitjans de comunicació.

Però en molts casos hi ha un problema afegit. Segons disposa la Instrucció, el portaveu de cada fiscalia és el cap respectiu o persona en qui ell delegui. Si s’uneixen en una mateixa persona les funcions de portaveu i fiscal en cap, la qüestió, si es tracta de l’ofès, es torna més encara més complicada. En la meva opinió particular i personal, seria desitjable el desdoblament d’ambdues funcions i no la seva assumpció per part d’una sola persona.

Hi ha coordinació comunicativa entre la Fiscalia General de l’Estat i les fiscalies provincials?

Al meu judici, n’hi ha molta menys del que seria desitjable. Crec que, com he dit, tenim un llarg camí per recórrer en aquesta matèria. Tot i que sí que hi ha comunicació entre la fiscal en cap i la Fiscalia General de l’Estat en assumptes de transcendència mediàtica “nacional”, no hi ha cap via de comunicació directa amb els portaveus, ni tampoc comunicació en assumptes de menys transcendència, per més que concentren l’atenció dels mitjans de comunicació locals i inclús nacionals un dia rere l’altre. Encara que sembli mentida, no disposo ni tan sols d’un llistat amb noms, telèfons o adreces de correu de portaveus d’altres fiscalies, ni informació sobre d’on és portaveu el propi cap i on hi ha un portaveu diferent.

A diferència del que passa amb la majoria de seccions de la Fiscalia, no hi ha reunions periòdiques de portaveus —ni n’hi ha hagut cap des que jo vaig assumir el càrrec, fa més de 6 anys—. Tampoc no hi ha directrius conjuntes ni cursos de formació i, els que hi ha, estan destinats a fiscals en cap sense que es prevegi que hi pugui acudir qui ostenti la condició de portaveu i no una direcció. En el meu cas, i exceptuant un taller d’un dia on vaig acudir una única vegada —destinat a portaveus de tot tipus, fins i tot d’associacions professionals, que no em consta que s’hagi repetit—, em va ser enormement útil, sóc totalment autodidacta, com imagino que ho són tots els meus companys.

I ja que en tinc l’oportunitat, aprofitaré per fer veure la carència absoluta de mitjans o previsió al respecte en aquesta matèria. Tan sols un mòbil —sense Internet— i un compte de correu electrònic. No hi ha ningú que em substitueixi quan estic en un judici o al jutjat de guàrdia, o quan agafo vacances o estic de curs, no hi ha cap previsió d’atenció fora de l’horari de feina més enllà del voluntarisme del portaveu corresponent, ni de reconeixement al respecte. I, com tots sabem, l’actualitat no respecta horaris ni festius i, o s’atén al telèfon, o es dóna una imatge d’inaccessibilitat que no ens afavoreix en absolut. Com he dit, ens queda molt camí. I la bona voluntat, que hi és, no pot solucionar-ho tot.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *