Entrevista a Pedro Martín Molina, Soci Fundador de “Legal i Econòmic, Economistes, Advocats i Auditors”.
Recentment el Consell General del Poder Judicial informava que el nombre de concursos presentats va disminuir un 28,3 % en el segon trimestre de l’any. Creu que hem viscut una bombolla del Dret Concursal que ara comença a desinflar-se?
És correcte la dada que m’indica respecte a la reducció de declaració de nombres de concursos, la qual cosa no suposa que aquesta segueixi disminuint. El Dret Concursal és una eina idònia perquè una empresa que està en funcionament, amb una activitat mercantil productiva i que requereix una reestructuració de la seva situació econòmica i financera, utilitzi el concurs de creditors per la via del conveni com a mecanisme per refinançar el seu deute, obtenir liquiditat, reestructurar els recursos materials i humans de la seva companyia i seguir en funcionament. La millor mostra és mirar a la Unió Europea (Alemanya, França, entre altres països) on el procediment concursal és una altra eina més que la seva legislació permet reestructurar i refinanciar les empreses.
Per això, el Dret Concursal ha de convertir-se en un mecanisme útil de “supervivència” de l’empresa de “continuïtat” d’empresa en funcionament i no en una sortida a el “caos”, a la “liquidació” de la mateixa.
En definitiva, les bondats d’un concurs de creditors iniciat “a temps”, es converteixen en la taula de salvació de moltes empreses. Però no sempre és així, a Espanya segueix viu l’estigma del “concursat”, motiu pel qual l’empresari retarda tot lo possible iniciar el concurs de creditors. Encara no ha arribat la cultura que les companyies en una etapa de crisi, amb dificultats de liquiditat, impagaments i restriccions creditícies, han de fer front a la seva realitat a través del procediment concursal per a la renegociació global i planificada dels seus deutes.
Sobre les últimes reformes concursals, a principis de setembre vam observar una nova modificació de la Llei Concursal, però a la fi del mateix es va presentar al Congrés dels Diputats un projecte de Llei de mesures urgents en matèria concursal. A què es deu aquesta constant actualització del Dret Concursal? Massa al seu parer?
La nostra nova Llei Concursal (denominada anteriorment “de suspensió de pagaments i fallides”) neix l’any 2003 i en un període de deu anys ha sofert importants modificacions en el seu contingut; Modificacions que responen, en principi, a la realitat de crisi econòmica que pateix el país, i que la norma ha d’adaptar-se a aquests canvis.
Les reformes importants es van produir l’any 2009, en el 2011, una més en el 2013, i en aquest any tres més; a més de petits retocs que en aquest període de deu anys s’han publicat. Al meu entendre, massa canvis que generen inseguretat jurídica.
No obstant això, si entenem que les bondats del concurs de creditors declarat a temps són indubtables (s’evita acumular no només major deute, sinó també espatllar les relacions comercials i financeres, per aconseguir al final més punts per aconseguir un conveni que permeti a l’empresa seguir funcionant), el legislador no ho ha entès així.
És cert que s’han produït múltiples reformes que, al meu entendre, han afavorit els interessos de les entitats de crèdit i d’algun que un altre deutor. Han entrat en vigor dos Reial decret de forma consecutiva, que ha portat a la redacció d’un Text Consolidat de la Llei Concursal, que torni a allunyar-se de la realitat. El que en origen anava a ser una “eina” de treball útil i beneficiosa per a l’empresa, s’ha convertit en un “paquet de normes” complicades d’entendre i portar a la realitat actual.
Totes aquestes normes han oblidat la “essència” del procediment concursal, tan ben descrita en la seva Exposició de Motius, com és el pagament de forma ordenada dels creditors gràcies a aconseguir la viabilitat de l’empresa concursada a través del conveni. I qui són els perjudicats realment? Les pimes i els autònoms que representen el veritable teixit industrial espanyol; i, com no, les persones físiques.
I quins són les principals deficiències que encara segueixen perseguint a la Llei Concursal?
Aconseguir tenir un cos normatiu que combini aspectes positius i restrictius.
Seguidament, que es recolzi al deutor que sol·liciti el concurs en el termini legal, aixecant l’estigma que recau sobre aquests processos, ja que les empreses que entren en concurs saben, estadísticament, on acabaran, en la seva liquidació; Que es prenguin mesurades d’agilitació i reducció de costos processals i facilitats financeres i administratives. El termini és una peça clau. No s’entén que una societat es declari en concurs i, solament per això, ja es trobi en inferioritat de condicions, doncs no pot contractar amb el sector públic, el seu finançament es complica, no se li dota de liquiditat per al bon funcionament de la seva activitat, es deteriora el seu actiu i, sobretot, el temps que hi estarà així. En aquest sentit, considero que una empresa declarada en concurs ha d’aconseguir una solució en un termini no superior a sis mesos, i si no ho fa, es porta a liquidació. El que no pot succeir és que les empreses considerin el concurs com “un cementiri d’elefants” i per tant arribin al concurs en “estat de coma”.
I d’altra banda, que es culpabilitzi al deutor que retardi la presentació del concurs provocant un agreujament de la insolvència, ja que a Espanya és molt freqüent que es presenti el concurs trigui i malament.
Una altra deficiència de la Llei és el tracte que rep el concurs de la “persona física”. Les nombroses reformes que hem assenyalat, no donen una solució real a aquest procés concursal tan especial i de tant impacte social. Entenc que s’ha de redactar una Llei Concursal específica que reguli el procés concursal del “consumidor”, donat que el que hi ha ara no funciona. No té sentit que la seva insolvència es tracti de la mateixa forma que la d’una empresa.
A dia d’avui, molts es plantegen si és adequat el terme ‘Llei Concursal’ o seria més adequat utilitzar el terme ‘reestructuracions empresarials’.
Per donar resposta a aquesta última qüestió, hem de considerar que aquests termes no són incompatibles. És a dir, es pot reestructurar una empresa fora de l’àmbit concursal, mitjançant la renegociació del seu deute i uns plans de viabilitat i de negoci que permetin a la companyia seguir en funcionament.
D’altra banda, la Llei Concursal, gràcies al Reial decret 4/2014 de Reestructuració i Refinançament del Deute Empresarial, va assegurar la possibilitat de reestructurar una companyia, sense declarar-la en concurs, però sota l’empara de la Llei Concursal; i, si en el cas que aquest procés de reestructuració no donés els fruits esperats, acudir al concurs de creditors. Aquest supòsit es converteix en un mecanisme independent que permet a les companyies aconseguir un canvi significatiu en el seu finançament, sense que això suposi ni una amenaça per al negoci, ni un desprestigi del posicionament de l’empresa en el sector. I és beneficiós tant per a l’empresa deutora com per als “finançadors” que són, principalment les entitats financeres, la AEAT i la TGSS. No obstant això, mentre les entitats bancàries se sotmeten a unes quites del seu deute i un “arrossegament” dels altres creditors, ni Hisenda Pública ni Seguretat Social se sumen a aquesta quita. Què significa? Que no obstant que es pugui refinançar i reestructurar els deutes financers i comercials d’una companyia, amb quites i esperes, la negativa de les Administracions Públiques a recolzar-ho porta al fet que aquesta solució es quedi sense contingut, doncs són aquestes Institucions Públiques les causants que la societat hagi de declarar el seu concurs amb la idea de la liquidació.
Aquestes Entitats Públiques han d’entendre que aprovar aquestes quites no els suposa un cost, sinó que realment és una inversió, perquè si amb això l’empresa no es liquida, a l’Administració li revertirà després amb els impostos d’una empresa.
Parlem una mica de la figura del professional que es dedica a aquesta branca del Dret. Com es llaura un bon nom un advocat i/o economista dedicat al Dret Concursal?
L’any 2003 va aparèixer la primera promoció de Jutges i Magistrats especialistes en matèria mercantil; això és, es crea l’especialització en el cos de judicatura a la qual s’accedeix a través d’una nova oposició. D’aquesta manera, s’aconsegueixen Jutges i Magistrats experts en matèria mercantil i concursal, que permetrien una millor aplicació de la Llei Concursal i garantirien un millor coneixement del funcionament de l’empresa en tots els seus aspectes, jurídics i econòmics. Arran de la Llei Concursal es disposa que el Jutge podrà nomenar a uns experts independents (advocats, economistes, auditors, titulats mercantils) en matèria concursal en qualitat dels seus auxiliars (administradors concursals).
És per això que entenc que ser administrador concursal és una veritable professió amb un alt grau de responsabilitat i amb uns excel·lents coneixements jurídics i econòmics en matèria concursal i de gestió d’empresa. Per garantir aquesta formació íntegra defenso que l’accés a aquesta professió hauria de passar per un doble examen (en matèria legal i d’administració i direcció d’empreses), igual que s’han sotmès els Jutges que han aconseguit capacitació de ser especialistes en matèria concursal. A més, els professionals que superessin aquest examen, haurien de realitzar cursos anuals de perfeccionament i actualització de la matèria concursal amb acreditació d’haver cursat un estudi de màster homologat pel Ministeri de Justícia.
Sorgiria el “cos d’administradors concursals” reconegut pel Ministeri de Justícia. A partir d’aquest moment per exercir el càrrec, s’elaboraria una única llista d’administradors concursals, organitzada per un organisme supervisor integrat en el Ministeri de Justícia, al com, d’una forma periòdica l’administrador concursal hauria d’informar sobre el seu treball. En conseqüència, es disposaria de professionals qualificats, independents i que exercissin la seva feina amb transparència i eficàcia.
I a tot això, un dels treballs més cobejats de vegades és el d’Administrador Concursal. Per què? Té alguna cosa que veure amb el seu règim de retribució?
És cert que hem viscut uns anys de crisi econòmica molt profunda on la branca jurídica que més treball generava era el Dret Concursal, causa per la qual molts professionals van preferir dedicar-se a ella, en detriment d’altres matèries legals que eren menys demandades.
Una altra causa ha pogut ser el règim de retribució, ja que els aranzels vigents i la preferència en el cobrament de l’administrador concursal feien que els professionals optessin per aquesta matèria.
No obstant això, l’exercici d’una bona administració concursal requeria d’uns recursos humans i materials que suposaven per als despatxos que s’especialitzaven en el Dret Concursal uns costos directes i indirectes elevats. Si tenim en compte que moltes companyies concursades mancaven de liquiditat, per la qual cosa no es podia cobrar; en altres empreses deutores es retardava enormement el cobrament; i en molt poques es cobrava dintre del termini i en la forma escaient; i a totes elles calia imputar-los les despeses de personal i materials necessaris, resultava poc rendible el procediment. I no oblidem la durada del procés concursal, llarg i tediós, que suposava despeses mensuals fins que s’aconseguia rendir comptes.
Per finalitzar quin creu què és la millor tipus d’estructura organitzativa per dedicar-se al Dret Concursal? Despatxos multidisciplinaris o boutiques especialitzades?
Al meu entendre, la figura idònia per realitzar aquest treball són els despatxos multidisciplinaris, en el qual els responsables de l’àrea de Dret Concursal sigui una persona amb la suficient capacitació per organitzar equips de treball en les diferents branques jurídiques que apareixen en el procediment concursal i els diferents aspectes econòmics de l’empresa. El Dret Concursal ha de ser un àrea més d’un bufet, al costat d’altres àrees o departaments (tributari, civil, penal, bancari, comptable, financer…).
