Antoni Mansilla.
Barcelona
Em reuneixo amb Felipe Daza en una cafeteria de Ciutat Vella, abans d’entrar en un acte organitzat per l’associació a la qual pertany: Defender a Quien Defiende. La trajectòria vital i professional de Felip Daza impressiona per la seva intensitat i el seu tenaç activisme. Daza va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i s’ha especialitzat en relacions internacionals, construcció de pau i resolució de conflictes. Ha realitzat estudis sobre la guerra dels Balcans i conflictes africans, i ha viscut durant dos anys a Palestina, on va treballar i participar activament en moviments de resistència popular no-violenta. Ha desenvolupat la seva carrera professional també a Síria i a l’Iraq, col·laborant amb col·lectius d’intel·lectuals per a lluitar contra les dictadures d’aquests països. Actualment és codirector de NOVACT, Institut Internacional per a l’Acció No Violenta (www.novact.org), on es desenvolupa aquest tipus d’acció com a eina per a la transformació social. També és membre de la plataforma Defender a Quien Defiende (www.defenderaquiendefiende.org), una coalició formada per persones defensores de drets humans, periodistes, expertes legals, instituts universitaris i organitzacions que té com a objectiu incidir política, social i jurídicament en la protecció efectiva els drets civils i polítics en l’Estat espanyol.
Com va sorgir la iniciativa “Defender a Quien Defiende “(DQD)”?
A través de la meva experiència professional, he pogut constatar com funciona, a nivell internacional, la repressió i el control social. Hem vist Estats on s’aplicaven lleis d’excepció de manera continuada, i hem vist també com els moviments no-violents s’han organitzat per resistir contra això. Mitjançant d’un estudi dels moviments de resistència a Palestina, a l’institut NOVACT hem desenvolupat les eines i metodologies per lluitar contra la repressió. Són precisament aquest tipus d’eines les que hem volgut aplicar a Espanya. A partir dels anys 2013-2014, en vistes de la deriva repressiva que ha pres l’Estat espanyol – reforma del Codi Penal, Llei de Seguretat Ciutadana o “Llei Mordassa”, Llei de Seguretat Privada – vam creure convenient aplicar metodologies d’estats que violen drets humans a l’Estat espanyol.
Va ser aquesta deriva repressiva, llavors, el que us va impulsar a crear la plataforma DQD.
Efectivament. No es pot comparar, òbviament, el context d’Espanya amb el de Palestina. Per començar, Espanya ha ratificat tractats internacionals i també a nivell europeu que estableixen una sèrie de garanties legals que reforcen la tasca de Defender a Quien Defiende i altres organitzacions de drets humans. Per a la creació d’aquesta plataforma, ens vam posar en contacte amb organitzacions antirepressives ja existents a l’Estat espanyol. La nostra organització té la seu principal a Barcelona, però tenim també seus a Madrid, Brussel·les i Rabat, entre d’altres, cosa que ens permet estar en contacte amb els col·lectius de cada ciutat. Vam veure que la deriva repressiva de l’Estat afectava per igual a diferents territoris però que faltava coordinació. Llavors va ser quan vam plantejar el projecte a diferents àmbits: el primer objectiu era crear una coalició geogràfica – repartida per diferents llocs de Catalunya – i multidisciplinar: comunicadores, juristes, activistes i també treballadores psicosocials. D’aquesta manera, el nostre projecte es basa en crear un espai segur on els moviments socials puguin exercir els seus drets civils i polítics, com les llibertats de manifestació i reunió, i per poder continuar amb el procés de transformació social sorgit de la crisi de l’Estat de Dret i democràtic.
Per això l’enfocament multidisciplinari.
Correcte.
Des de Defender a Quien Defiende heu creat un “Sistema d’Alerta i Resposta davant violacions de drets humans”. En què consisteix exactament aquest sistema?
Aquesta és precisament la metodologia que apliquem a Palestina, que a la vegada s’ha aplicat per l’ONU en molts altres contextos internacionals. El funcionament es planteja, en un inici, com un sistema d’alerta: tenir un espai on documentar les violacions de drets humans en contextos de protesta social. Es crea llavors un Observatori per documentar aquests casos, cal una xarxa d’alertadors: persones que ja participen en col·lectius defensors de drets humans i que s’encarreguen de documentar aquests casos, no només des d’un punt de vista comunicatiu, sinó també jurídic. De fet, recentment hem creat un formulari que hem distribuït entre els alertadors de la nostra coalició perquè tinguin en compte dades com la identitat de l’agressor, els fets, la situació de la víctima, el lloc dels fets… Un cop els alertadors han fet la seva feina, aquesta informació es sistematitza. Fem una diferenciació entre dos tipus de casos. Aquestes situacions poden requerir una resposta jurídica: en aquest cas, plantegem litigis estratègics, com els casos específics d’agressions policials durant els successos de Can Vies, però poden també combinar-se amb una campanya comunicativa. D’aquí la coalició: ens cal la unió de la resposta jurídica i la comunicativa. A més, des de la nostra plataforma oferim també un suport psicosocial per a les víctimes d’aquestes vulneracions de drets humans.
Quin tractament doneu la informació sobre casos que us arriben?
Tota aquesta informació recopilada sobre els casos ens permet fer també una altra tasca més a llarg termini, que consisteix en la investigació sobre les estratègies de la repressió i el control social per part de l’Estat. A partir d’aquí, des de Defender a Quien Defiende fem un informe, una anàlisi exhaustiva i multidisciplinar sobre el fenomen de la repressió, que ens permet identificar els patrons repressius i incidir en la transformació social i política. Ara que vénen eleccions generals, aquests informes són una eina imprescindible per a posar aquests temes en l’agenda política.
Parlem ara del finançament del projecte. ¿Com es finança Defender a Quien Defiende?
Aquest projecte es finança amb fons europeus, en concret els EEA Grants, provinents de Noruega. El nostre projecte va ser genuí, provinent de la societat civil i sorgit de l’experiència de NOVACT en moviments antirepressius.
Quan una organització rep finançament extern, de vegades pot resultar difícil mantenir la seva independència. Com salveu aquest problema?
Aquest finançament inicial del EEA Grants va ser la llavor per iniciar l’organització, però ara ens plantegem diversificar els fons. Per exemple, estem treballant amb el col·lectiu IRIDIA (www.iridia.cat), nascut recentment per a la defensa dels Drets humans, amb el que hem aconseguit un petit suport de l’Ajuntament de Barcelona. Demanem també donacions individuals, i volem intentar aconseguir finançament també del Consell d’Europa. No obstant això, els fons que rebem mai superen a les despeses, de manera que realitzem un treball important en forma de voluntariat i no remunerat.
Quines són les principals dificultats que us trobeu per dur a terme la vostra tasca?
La coordinació planteja un repte important, amb els pocs recursos que tenim, estem vinculats amb altres organitzacions i hem de donar resposta a una demanda de ciutadans que s’han vist afectats per vulneracions de drets humans i que no es poden permetre pagar serveis de determinats professionals, com advocats i psicòlegs. Hi ha una gran necessitat de coordinació per donar una resposta local, i hem de treballar per crear eines estatals per portar accions conjuntes. Sense anar més lluny, això ens permetrà properament portar la Llei de Seguretat Ciutadana davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, sota el supòsit de la “víctima potencial”, una persona que pot cometre un delicte o una infracció pel simple fet d’exercir els seus drets i llibertats fonamentals garantits pel dret internacional.
Quin missatge us agradaria transmetre a la comunitat jurídica des Defender a Quien Defiende?
Ens agradaria transmetre un missatge doble. En primer lloc, és molt important poder plantejar els casos relacionats amb vulneracions de drets humans en un llenguatge que la majoria de la població pugui entendre, de manera que s’entengui cadascun dels supòsits. Això és fonamental perquè els ciutadans entenguin que aquests casos afecten directament els seus drets civils i polítics. Quan es produeix una d’aquestes vulneracions, la víctima pateix la solitud d’enfrontar tota sola a la denúncia o la sanció corresponent, i fins i tot a comparèixer sols davant un tribunal acusats de terrorisme (com està passant recentment amb el “Cas Pandora”). La comunitat jurídica ha de fer l’esforç d’argumentar la incidència de cada cas concret en què es vulneren drets humans, plantejant-lo com una amenaça a l’Estat de dret en comptes de com un cas aïllat. D’altra banda, és vital que els juristes defensors de drets humans s’articulin en una coalició més àmplia. Les lleis canvien ràpidament, i tot i que ja hi ha gent amb molta experiència en aquest àmbit, necessiten més suport per donar respostes més efectives i sistematitzades davant violacions de drets humans que es poden perjudicar a l’exercici de la vida democràtica. Alhora, aquestes organitzacions compten amb aquests professionals per actuar davant casos de vulneracions de drets, articulant així una molt resposta més efectiva davant de casos de brutalitat policial, impunitat… D’aquí la importància que la comunitat jurídica s’articuli i construeixi arguments per difondre l’impacte d’aquests casos de vulneració de drets humans a nivell social.
