Per A. Salvador i Sonia Sarroca.
Barcelona.
En el marc del Dia Internacional de la Dona, entrevistem a Mercè Claramunt, diputada de la Junta de Govern i responsable del Torn d’Ofici de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, qui, conjuntament, amb altres companyes de la Comissió de Dones Advocades de l’ICAB, entre d’altres reivindicacions, ha demanat al Govern i al Parlament fer efectiva la igualtat entre homes i dones tal com estableix el preàmbul de la Llei 17/2015.
Perquè a dia d’avui la lluita contra la violència de gènere continua sent una assignatura pendent?
El “I Congrés de Violència Masclista” que varem organitzar a l’ICAB es titulava “Una Assignatura pendent. Reptes de Futur”, doncs, efectivament, perquè considerem que és una assignatura pendent a la ciutadania, i també, dins de l’Advocacia. És una assignatura pendent donat que la violència masclista encara és la principal xacra que patim les dones a la nostre societat; i seguirà sent una assignatura pendent fins que no aconseguim una relació igualitària entre homes i dones.
(…) Des de l’Advocacia hem de donar passes importants per tal de fer el màxim possible per ajudar a les víctimes de violència de gènere un cop hagin presentat la denúncia, fins i tot abans de denunciar. En el moment que decideixen explicar el seu cas i demanar assessorament jurídic, hem de procurar acompanyar-les el millor possible en tot el camí que tenen per davant.
Una dada que em va estranyar en el marc del I Congrés de Violència Masclista és que la majoria d’ordres de protecció sol·licitades a Catalunya, i en especial a Barcelona, són denegades.
La veritat és que tenim unes dades molt esfereïdores. Si li donem un cop d’ull a les dades del CGPJ que publica el Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género, podem observar com trimestre a trimestre i any rere any es repeteixen xifres semblants. La mitjana d’ordres concedides a Espanya és del 57%, en contraposició a Catalunya aquest trimestre es pot considerar una mica millor, però, la mitjana és troba en el 37%; és a dir, 20 punts per sota de la mitjana d’Espanya.
En el marc del congrés van sorgir dades més específiques que apunten a què la mitjana d’ordres de protecció concedides a Barcelona es situa pels voltants del 15%. Aquest fet no ha d’obeir a dades objectives donat que a Catalunya, com tampoc a Barcelona, es demanen més ordres de protecció ni percentualment hi ha més denuncies. Tot així, a Catalunya ens situem propers a la mitjana de denuncies per cada deu mil dones, aproximadament unes dotze per cada deu mil dones.
Perquè? La potestat de concedir una ordre de protecció és del jutge. Potser arreu de Catalunya tenen un altre punt de vista col·lectivament, he de dir que ho desconec, no obstant les dades s’han de tenir en compte.
Quina és la situació actual dels Jutjats de Violència sobre la Dona?
Crec que els jutjats resulten insuficients. Considero que tots els operadors jurídics, no només els jutges, sinó tots aquells que intervenen en la cadena després de la denúncia en violència masclista haurien de rebre formació continuada. Aquesta és una matèria molt sensible, per això és necessària formació continuada per entendre les dinàmiques i les raons que mouen a les dones quan presenten una denúncia i, també, quan de vegades la retiren.
(…) A Catalunya tenim diversos records i des del meu punt de vista negatius. Un d’aquests records és respecte els judicis ràpids, els quals són els que més triguen respecte a tota Espanya; mentre que a Espanya pel que fa als judicis ràpids, estem parlant d’un parell o tres de setmanes, a vegades d’uns dies, a Catalunya sempre parlem d’uns vuit o nou mesos. És cert que es va anunciar al congrés que es reforçarien els jutjats i que aquestes dades baixarien, però, a dia d’avui aquesta és la realitat.
És un tema de mitjans a la Justícia?
Aquí hi ha dues causes, per una banda, la falta de mitjans i, per l’altra, afegiria que la falta d’implicació o de sensibilització.
Quina és la situació actual del torn d’ofici en matèria de violència masclista?
La primera qüestió que hem de posar de relleu és que no s’arriba a l’1% de dones que declaren en comissaria i que criden a un advocat per a què les assessori en aquella seu. Els advocats anem, normalment, al dia següent al jutjat a entrevistar-nos amb el client en condicions nefastes. Aquest qualificatiu és correcte; ens entrevistem en una habitació on hi ha altres persones que també estan esperant els seus advocats, les declaracions es fan a l’oficina judicial sense cap intimitat, sense uns mínims mitjans…
Què més hi pot aportar l’ICAB?
Justament m’heu enganxat en una reunió amb la comissió mixta que formem amb Mossos d’Esquadra on estem intentant arribar a un acord on ells informin el més aviat possible a les denunciants de la conveniència, no de la possibilitat, de la conveniència de comptar amb assistència lletrada. Per la nostra part l’ICAB es compromet a què aquesta assistència lletrada es faci en un termini molt breu, d’una hora. Abans d’una hora ens comprometem a arribar a la comissaria per prestar assessorament a les denunciants.
Parlem del paper de la dona dins el món de l’advocacia. Quina és la situació de la dona advocada?
La situació de la dona advocada és la mateixa que la de la dona en qualsevol altra professió. Recau sobre elles mateixes conciliar la vida familiar amb la professional; moltes dones advocades ens veiem, a més, en diferents fases de la vida amb la necessitat de la cuidar dels fills o dels nostres familiars més grans.
Pel que fa a la vida professional, és cert que l’advocacia és una professió bastant atomitzada, hi ha molts professionals que treballen individualment o en petits despatxos. No obstant, pel que fa als grans despatxos col·lectius, crec que encara ens resulta més difícil arribar a les dones a posicions de més responsabilitat.
Hi ha un sostre de vidre?
Evidentment, crec que efectivament hi ha un sostre de vidre; encara són poques les dones advocades conegudes i reconegudes. Hi ha dones, jurídicament parlant, de molta qualitat, que en els bufets més grans, com a qualsevol gran empresa, es topen amb un sostre de vidre.
Com es pot trencar aquest sostre de vidre?
Crec que és un tema educatiu; s’ha començar per baix, propiciant que els valors de la igualtat es vagin filtrant adequadament en nosaltres des de la infància. També amb mesures positives; al contrari del que part de l’opinió publica defensa, jo sóc partidària de mesures positives que afavoreixin l’entrada de les dones en posicions de direcció. Les dones partim d’un punt de sortida molt més endarrerit i aquestes mesures serveixen per pal·liar-ho.
