“No és justícia, és política lluny de la democràcia”

Per Núria Orriols i Xènia Serrat.

Entrevista a Èric Bertran

Èric Bertran durant l'entrevista.
Èric Bertran durant l’entrevista.

“Estem davant el repte més important dels últims 300 anys” així va començar la conversa amb l’Èric, el nen que es va enfrontar amb la justícia espanyola per l’etiquetatge en català quan només tenia catorze anys. L’adolescent que inundava la xarxa a través de Fènix1123 parla ara des de la lògica convergent, una evolució política interessant: de la radicalitat independentista a la moderació sobiranista, un gir que a molts ha encuriosit. El diàleg és llarg, comencem mirant endavant i acabem al punt d’inici. Molts moments viscuts per una persona que no arriba als trenta anys. Descobrim ara què se n’ha fet d’aquell petit que va commoure el país amb la seva voluntat i determinació.

Què n’és ara de “l’Èric Bertran”?
Ara sóc secretari d’immigració de CDC i presideixo el grup Nouscatalans.joves, el grup juvenil en l’àmbit d’immigració del partit. Ens dediquem a fer treballs d’integració social per cohesionar al màxim el nostre país; hem de tenir en compte que un 17% de la població ha vingut de fora en els últims anys, i la tasca a fer és molt important si volem que els nouvinguts es sentint part de la nostra societat.

Com es concreta aquesta feina “d’integració social”?
Fem cursos de llengua, donem a conèixer el país, la nostra història, les nostres arrels (…) i ara sobretot també ens dediquem a explicar-los el procés sobiranista que hem emprès. Des de la fundació, intentem transmetre als que acaben d’arribar a Catalunya que aquest camí cap a l’estat propi és una via per poder viure millor tots, sobretot per a les generacions futures. Volem que s’impliquin, votin, i participin en el procés, volem que siguin part del nou país que volem construir, un país millor per tothom qui visqui i treballi a Catalunya.

En un dels referèndums celebrats al Quebec, el Canadà va concedir la nacionalitat a molts immigrants poques setmanes abans de la consulta; hi ha veus que apunten que va ser una de les estratègies del Govern federal per augmentar el suport del “No” a la consulta. Des de la vostra fundació, intenteu que aquest element no es reprodueixi a Catalunya? Treballeu perquè el factor “immigració” jugui a favor de l’estat propi?
Sí, evidentment el problema no és la nacionalització dels immigrants, sinó que el Quebec mai no havia treballat amb aquesta nova ciutadania.

Creus que Espanya també intentarà ampliar el cens?
Sí, actualment a grosso modo hi ha 300 000 immigrants que poden votar a Espanya, el ministre Gallardón ja ha dit que tots els que estan a tràmit es nacionalitzaran de cop a principis d’any. Penso que intencionadament volen incrementar el cens i intentar que això jugui en contra del “Sí” a l’estat propi en un hipotètic referèndum. Catalunya no pot caure en el mateix error quebequès, hem de ser una societat oberta i cohesionada i per això hem de fer pedagogia a aquesta nova immigració, tothom ha de trobar el seu lloc en aquest nou projecte de país.

I quan els expliqueu la “causa catalana”, quina és la seva reacció?
Al principi són escèptics però quan els expliquem quina és la situació, la recepció és altament positiva. Parlem de gent molt valenta, són persones que han estat capaces de deixar el seu país d’origen per buscar un futur millor, entenen el risc, no els fa por el procés d’independència.

I per què fer aquesta tasca des de CDC? En són moltes les persones que s’han sorprès de la teva evolució política, aquest partit fins fa relativament poc treballava per l’encaix Catalunya-Espanya a través de l’autonomisme i tu sempre has estat declaradament independentista.
Bé, vaig veure que aquest seria el partit que portaria Catalunya a la independència, i el temps m’està donant la raó, no? (riu).

A priori, per la teva experiència semblaria que hauries d’haver evolucionat cap a posicions més radicals. Per què arribes a una formació política de tradició pactista?
Arriba un moment que t’adones que les coses s’han de fer bé i que la majoria social sobiranista s’havia de construir des d’una formació política capaç de convergir diversos electorats, i això és CDC. Havia de ser un procés gradual (com ha estat), acompanyant la societat catalana.

Quin és el punt d’inflexió que viu el partit?
La Sentència del Tribunal Constitucional, clarament. La retallada de l’estatut et marca el sostre constitucional, ens limita com a país, ens imposen fins a on podem arribar amb el nostre autogovern.

Així doncs, vas veure en CDC l’eina per aconseguir la independència?
Sí, hi vaig veure una opció seriosa que podia tirar endavant el procés sobiranista, una via fiable i segura per assolir la independència. Crec que CDC és un partit madur i coneixedor de com les gasten a Madrid.

I la maduresa diuen que s’assoleix a cops de bastó i l’Èric en va rebre un de molt fort, i per sorpresa, una nit de setembre de 2004 quan 30 agents de la brigada antiterrorista es van presentar a casa seva, tallant els carrers de la urbanització…
Vénen i diuen que he comès un delicte de terrorisme. No ens especifiquen ni quin ni què, perquè amb la llei antiterrorista tampoc tenen perquè fer-ho, i llavors rastregen la casa, s’emporten els ordinadors… i tot el que volen. No se m’emporten detingut però el dia següent em fan anar a declarar a la comissaria de Blanes, amb ells mateixos, la brigada antiterrorista, perquè es queden allà.

L’endemà quan aneu a declarar a la comissaria de Blanes t’expliquen la causa de la detenció, i després què passa?
Quan passen uns dies de la declaració la mateixa guàrdia civil filtra l’operació que havien fet: un gran èxit la detenció d’un terrorista informàtic molt perillós…

Al diari de Girona, no?
Exacte, llavors és quan nosaltres sortim per desmentir-ho i dir que és absurd, però sense fer-ne molta sang perquè teníem l’esperança que ho arxivessin; però vèiem que passaven dies, setmanes, mesos… i cada vegada ens feia més mala espina. Aquí és quan comença l’angoixa i, després, un dia, per casualitat, ens assabentem que he d’anar a declarar a l’Audiència Nacional de Madrid.

Per casualitat?
Per casualitat, sí, al cap de tres mesos; quan el nostre advocat trucava a Madrid per demanar que ens tornessin els ordinadors – cada tres dies o cada setmana – li diuen d’acord us podeu endur l’ordinador del germà, la setmana vinent quan vingueu aquí a declarar. I clar, l’advocat va quedar perplex.

Però sense cap notificació oficial?
No hi va haver cap notificació oficial, això és una altra mostra de la brutícia i poca claredat de tot el procés. El nostre advocat ens va dir si no havíem rebut cap notificació podíem no anar a declarar, però potser era el que pretenien, per després venir-me a buscar i dir que “había desacatado”. Vam decidir anar-hi.

Així doncs, consideres que hi ha un problema polític o jurídic?
Clarament, el meu cas és un problema polític. Tot i així també crec que hi ha un problema jurídic en la pròpia llei antiterrorista: no hi ha presumpció d’innocència, no han de justificar absolutament res i per l’Estat tot val. És una llei molt complicada.

Potser les comissions antiterroristes estan molt centrades en les seves tasques i acaben entrant en un cercle viciós imparable, a més, es tracta d’un desplegament brutal que val molts i molts diners. Podria ser que acabessin obviant el tema polític i tot fos fruit d’una obsessió per combatre el terrorisme?
Hi ha una part d’això segur, però clar, el procediment va anar com he explicat. A més, un cop arxivat, tenim accés a l’expedient i es dedueix que és polític. L’expedient és molt estrany i ple d’irregularitats.

Quines?
Al final, a més del nostre advocat, August Gil Matamala també va portar el cas – el primer advocat que va guanyar una sentència contra Espanya a Estrasburg – mirant-se l’expedient, va veure que no s’aguantava per enlloc, perquè, ja en l’ordre d’escorcoll hi va haver irregularitats: la firma Fernando Andreu, un jutge de majors d’edat i resulta que abans de venir a casa meva ja sabien que jo tenia 14 anys i què era l’Exèrcit del Fènix perquè ja ho havien investigat. Una altra cosa estranya és que la Guàrdia Civil va començar a investigar sense cap denúncia, cosa que ens porta a pensar que algú de Dia coneixia a un Guàrdia Civil i li ho comentà, de manera que aquesta es va posar a investigar pel seu compte i quan van saber que tenia 14 anys i què era l’Exèrcit del Fènix, van tornar a parlar amb Dia, i llavors va ser quan Dia va presentar la denúncia sobre aquest correu. Això clar, és un procediment molt estrany perquè no tenen accés a aquest correu electrònic.

No heu anat a Estrasburg?
Hem fet moltes denúncies però a Estrasburg no hi podem anar perquè abans s’han d’esgotar totes les vies estatals i un procediment no el vam fer per equivocació. Per tant, no es pot anar a Europa; on crèiem que era una qüestió relativament fàcil de plantejar, en canvi aquí, denuncies tot el sistema, la fiscal, el ministeri d’interior…

És clar, no hi ha cap garantia jurídica, som a dalt de tot…
Aquest és el problema, a més, a nivell judicial, tot ha estat “xauxa” i hi ha coses que es limiten a ser la meva paraula contra la de la fiscal.

És que ella et diu: digues que ets espanyol o et tanco…
Jo vaig estar parlant amb ella i el dia següent, vaig estar parlant amb una psicòloga de l’Audiència perquè havien de fer un informe psicològic. La resolució d’aquest informe, segellat per l’Audiència Nacional, determina que a mi se’m recomana un curs per controlar la violència perquè sóc perillós ja que a casa parlem català i mirem TV3. Això està per escrit i segellat.

Això és molt greu, Èric…
A mi és el que més em preocupa de tot el cas, perquè potser la fiscal ha actuat com és ella, però després veus que ningú diu res, per tant, tothom ho acata.

Ha de ser molt dur que t’etiquetin de terrorista als catorze anys i en un país tan castigat per ell.
Hi va haver un moment que el país només parlava d’aquest tema, i jo no havia pogut explicar encara la meva versió. Tothom em posava en dubte, tothom parla del que jo havia escrit i del que jo havia fet, donant per descomptat que jo havia fet alguna cosa. Necessitava explicar la meva versió, jugar les meves cartes; però en un primer moment els meus pares temien que explicar la meva història als mitjans de comunicació se’m girés en contra.

Sents empatia amb Artur Mas? Recentment ha estat acusat de tenir comptes suïssos per un informe d’origen incert. Hi ha qui ha dubtat d’ell. Creus que és víctima dels reductes de l’Estat?
Sí evidentment. També m’hi sento identificat des del punt de vista personal, sé què signifiquen aquestes acusacions. Mira, aquesta és una qüestió que ens hem de plantejar com a país, la gent d’entrada vol creure que hi ha justícia, creu o vol creure en el sistema, és el que necessitem com a éssers humans per sentir-nos segurs; però ara haurem d’entendre que aquest estat no està a favor nostra, estem parlant d’un Poder Judicial que actua des de motivacions polítiques (com va ser el meu cas). O algú creu que Mas hagués estat acusat sinó hagués intentat liderar el procés independentista? Ja dic jo que no.

(…)
La desconfiança de la teva pròpia gent, és un fet molt trist. Ens ho hem de platejar com a país. Ara mateix, estem en un procés històric i Espanya no jugarà net, els catalans hem d’estar units i previnguts perquè intentaran fer perdre prestigi i credibilitat social a qui destaqui. No podem dubtar de nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *