Reivindicatiu. L’abriga una jupa verda que li escau, esperança. M’espera a la seu d’Enginyers Sense Fronteres una tarda de vent. En Lluc m’obre la porta i ens acompanyarà una estona durant el col·loqui en una sala de reunions, amb una pissarra escrita i quatre fotografies en vertical a la mateixa paret. Ens ocupa un tema anguniós amb els límits ètics absolutament esborrats i temes jurídics qüestionables. Es preocupa per la societat i teixeix una xarxa d’empatia i conscienciació per fer arribar a la gent de peu una visió verídica de la realitat i l’ajuda a treure’s la bena dels ulls. Crític i rigorós és capaç d’impregnar-se de coneixements de tots els àmbits malgrat estar fet un enginyer de cap a peus. Un home volàtil i de paraula lleugera que aconsegueix explicar de forma planera el gran entramat de la privatització d’Aigües Ter Llobregat i, l’aprovada, societat mixta que es podria ocupar de la gestió de l’aigua a l’àrea metropolitana. Tot sota sospita.
Quina és la tasca d’Enginyers Sense Fronteres?
Nosaltres som una entitat que, des de l’àmbit de la cooperació internacional, promou un espai de sensibilització i té incidència en polítiques públiques. La campanya més històrica és d’aigua, de fet, en els últims anys hem apostat, amb altres entitats, per crear una plataforma ciutadana: Aigua és vida des d’on hem fet el seguiment de què passava a Catalunya en les polítiques d’aigua, sobretot, en el què anomenem processos de mercantilització – quan l’aigua passa de ser un bé comú o un dret humà i s’assimila més com una mercaderia. Així hem topat amb Aigües Ter Llobregat (ATLL) i el tema d’aigües de l’àrea metropolitana de BCN.
Tot plegat arrenca amb la Llei Òmnibus, que estableix que totes les infraestructures ATLL passaran a la Generalitat i preveu la dissolució de l’entitat. Així, en virtut d’aquesta Llei, l’agost del 2012 la mesura es comença a fer efectiva i s’obre el procés de licitació en el qual es presenten dues empreses i es resol el 6 de novembre favorablement a Acciona.
Correcte. Aleshores, Agbar ho denuncia a l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals a Catalunya (OARCC) perquè creu que hi ha un tracte de favor vers Acciona. L’OARCC va ser creat per la Generalitat el 2011 com un òrgan adjunt a presidència i format per una única persona; gaudeix d’independència però la designació d’aquest component membre depèn de la presidència.
I quina és, exactament, la denúncia que interposa Agbar?
Agbar denuncia la resolució a aquest òrgan perquè argumenta que en un procés de licitació s’hi estableixen unes condicions amb l’objectiu d’aconseguir els millors resultats i assegura que Acciona les ha alterades.
Això se sap del cert?
Sabem que en alguns apartats ha obtingut una puntuació zero; Agbar creu que per haver-les alterat no mereixen un 0, mereixen l’expulsió del concurs directament. Per contra, també hi ha qui diu que la proposta d’Agbar altera aquesta mateixa clàusula.
Joc brut… quina és el posicionament de l’OARCC al respecte?
L’OARCC dóna la raó a Agbar. Aquest òrgan és executiu i malgrat que la Generalitat ja havia cobrat part de l’establert al contracte amb Acciona, l’OARCC cancel·la tot el que s’havia produït al novembre.
Un òrgan adjunt a presidència contra la Generalitat… Què podria suposar això per al Govern de Catalunya?
Amb la cancel·lació dels actes esdevinguts fins al moment, la Generalitat no compliria el dèficit, de manera que, per ressituar-ho, interposa un contenciós-administratiu de mesures cautelars d’urgència contra aquest òrgan. Així, la Generalitat es denuncia a ella mateixa davant els tribunals per invalidar la resolució que havia pres a favor d’Agbar.
Quina és la situació actual, doncs?
Aquest contenciós-administratiu s’ha de resoldre en dues, tres setmanes màxim i en la resolució hi intervindran molts factors, hi ha molts matisos: de qui depèn aquest òrgan, Agbar demana veure la proposta d’Acciona – la Generalitat diu que no-, Agbar per la seva banda interposa un contenciós-administratiu a la Generalitat perquè creu que se li ha de facilitar la informació… Període de contenciosos i acusació de criminals com pilotes de tennis.
Com en un ball de bastons, més d’un dit perilla constantment… Continuem. És cert que la privatització es tanca dos, tres dies abans d’acabar l’any com una estratègia de la Generalitat per complir l’objectiu de dèficit?
Això sembla, però hi ha qui diu que no es pot comptabilitzar. La Generalitat ha de tancar el 2012 en un nivell de dèficit i computa els 1000 milions d’aquesta privatització però, en realitat, només en cobra 300 en efectiu i els altres 700 són a 50 anys.
Per tant, si comptabilitzen els 1000 MEUR, n’hi ha 700 que no hi són…
Sí, hem intuït que pot ser per aconseguir una d’aquestes dues estratègies: com que era un deute, es computa el de la Generalitat i el de les empreses públiques (ATLL tenia 700 milions de deute, de manera que aquest deute, així, es passa a la concessionària) i passa a ser deute privat. L’altra opció és que si en la concessió a 50 anys està regulat que es cobraran 1000MEUR la Generalitat declara que els té i ja els anirà cobrant com si fos un préstec. És pura economia virtual o enginyeria financera, no està clar si ho poden fer però sí que els han comptabilitzat.
Déu n’hi do. Quines són les conseqüències d’aquesta privatització?
Tot plegat comença ja abans de la privatització. Al juliol augmenta un 70% el preu de la tarifa d’ATLL.
Una empresa a punt de desaparèixer augmenta la tarifa?
Es veu clarament que s’està buscant facilitar la privatització. Part de la pujada respon a un servei deficitari i una altra respon a la incorporació d’elements lucratius: Acciona ha de guanyar 1600MEUR en 50 anys, l’impost de societats de l’1 ara és d’un 9… Per tot això, hi ha elements de la tarifa que considerem que són immorals.
No és per pagar l’aigua sinó per pagar l’empresa…
Sí, sí: diners. A més, aquests 300 MEUR que ja ha donat, també els haurà de recuperar, de manera que el deute ha augmentat. També cal tenir en compte que ara Acciona té el control i domina gran part de la informació. Per exemple, l’aigua més barata és la del Ter, amb això, oblidem-nos de retornar l’aigua al Ter. Optimitzaran els beneficis agafant aigua d’aquest riu.
En definitiva…
Estem introduint un element que distorsiona la política hidràulica d’aquest país.
Quina és la reacció d’Aigua és vida vers aquesta situació?
Nosaltres vam moure una moció que denunciava tot això, s’hi van sumar 35 municipis i dos, Vilafranca i Vilanova, van anar més enllà: part de les infraestructures per connectar-se en alta1 es van pagar amb pressupostos municipals i de la Generalitat (finançament mixt), de manera que, com que ara s’ha atorgat a un concessionari, s’ha produït una expropiació. Si és el cas, cal indemnitzar els municipis perquè, de no fer-ho, es tractaria d’una expropiació indeguda i podria ser inconstitucional.
Sembla que té poc de positiu…
Poc, és més, un altre element és que no formava part de cap programa electoral; ara, la tarifa augmentarà, el medi ambient en sortirà perjudicat i, el servei es deteriorarà: l’usuari passa de tenir un ens amb finalitat pública a estar en mans d’una junta d’accionistes que vol maximitzar el benefici.
Com poden aconseguir maximitzar el benefici?
Pujant la tarifa i a través del mercat d’imput secundaris. És a dir, si cal fer una reparació, Acciona ho sol·licitarà a una de les empreses amb les quals estigui associada.
El negoci queda a casa.
Exacte, a més, es redueixen les despeses amb polítiques laborals: fent fora la gent, no fent manteniment ni inversions.
En resum…
Ara començarem a viure, des d’una empresa exemplar que el 2010 guanya el premi a segona millor empresa pública del món en temes d’aigua, a un deteriorament forçat d’aquest servei.
El control és totalment privat? La Generalitat ha perdut tot tipus de competència?
Sí, Acciona té un 39% de les accions, el Banc brasiler un altre 39% i la resta, està en mans d’altres inversors (empreses catalanes).
Es justifica com un tipus de retallada necessària en context de crisi?
La Generalitat es justifica dient que primer ho privatitzava perquè el sector privat és més eficient però això és totalment fals (premi 2010). El segon argument és que s’ha de fer front al deute (l’empresa té un deute de 700 milions) – ara la Generalitat en té 300 i no ha anat pas a eixugar el deute, té altres prioritats -, si l’empresa segueix essent viable amb una pujada de tarifa no té perquè eixugar-lo en els pròxims anys. Tercer argument: per fer front al dèficit – ja has demanat 9000 MEUR al fons de liquiditat espanyol, perquè no 9300?-.
Fins a quin punt aquestes pràctiques ens salven de la crisi econòmica?
En cap cas. L’aigua en cap cas hauria de ser un actiu financer, no pot ser que a través del rebut de l’aigua comencem a pagar els desfalcs… cal valorar fins a quin punt és lícit que, quan pagues l’aigua, també estiguis pagant el TGV, perquè això es podria donar.
També és important analitzar d’on ve el dèficit d’aquestes empreses públiques, oi?
Sí, perquè ATLL era rentable. Amb la sequera, però, la Generalitat li va encarregar unes obres que no li va pressupostar. Pensem que ha estat orquestrat: hi ha una empresa viable, se la carrega de deute i, quan econòmicament, està totalment afectada, s’obre la porta a la privatització.
No hi ha un pam de net…
A més, l’interès d’Agbar per quedar-se amb ATLL és perquè Aigües de Barcelona ja controla més del 80% dels municipis en baixa. Així, s’estaria oferint l’aigua a ella mateixa en el 80% dels casos. El majorista seria minorista. Això també atempta contra les lleis de competència per un abús de mercat, per situació monopolística… fins i tot la UE ho ha regulat en matèria d’energia i aigua, per exemple Suez, que és Agbar, ja ha rebut sentències per abús de mercat.
Així pot ser que la resolució pendent surti negativa…
Exacte, de fet, que l’OARCC doni la raó a Agbar no implica que aquesta hagi de ser qui es quedi amb l’empresa, sinó que s’hauria d’obrir un altre concurs. Si passés això nosaltres trauríem tota la maquinària: això és una empresa pública, avui en dia és viable i a veure qui té pebrots d’obrir un altre procés de licitació havent-se acabat tirant els tribunals pel cap.
Heu rebut suport dels diversos grups parlamentaris?
Sí, sobretot des d’ICV i CUP. ERC ha mostrat molt suport a la zona del Ter però menys a l’àrea metropolitana i, recentment, Ciutadans també s’ha apropat. El PSC fa un treball a mitges i; per part de CiU i PP no hi ha disposició a parlar-ne.
Es pot desfer aquesta privatització?
És complicat però sí. Ara Acciona ja diu que si s’ha de desfer ja n’ha pagat 300 i que n’hi hem de tornar 400. Si anul·les el contracte et claven la vida, no apel·len a la justícia regular del país sinó que se’n van a tribunals internacionals: al CIADI (Centre Internacional d’Arreglament de Deficiències relatives a Inversions), que penja del Banc Mundial i preserva l’interès comercial, és un tribunal que regula contractes d’aquests tipus: entre empreses privades i estats.
Passi el que passi, a partir d’ara, perdrem tots els ciutadans.
Passem ara a la gestió de l’aigua de l’àrea metropolitana. Quin és l’origen de la controvèrsia?
El 2010 hi ha una sentència judicial que evidencia que no hi havia gestió de l’aigua a l’àrea metropolitana de BCN: un usuari rep una factura totalment desproporcionada perquè té una fuita, no la paga. Quan això arriba als 4000, 5000 euros li tallen l’aigua, de manera que ell reclama que no ha consumit el cost d’aigua que li reclamaven.
El que havia de ser un tràmit acaba destapant un merder…
El jutge, per resoldre el cas demana a l’Ajuntament i al Govern de BCN el contracte i de quina manera es fixa la tarifa però no ho rep. El jutge diu que davant aquesta situació pot afirmar que no hi ha una regulació a BCN, després es veu que s’estén a l’àrea metropolitana i que ens trobem en una situació il·legítima i se’ns cobra una tarifa il·legal (es cobra l’IVA).
Clar, però aquesta qüestió no és objecte de judici…
Exacte, l’impacte és greu però no és el que hem de tractar, de manera que el jutge absol l’usuari però en el desenvolupament de la sentència hi apareix el desvetllament d’una situació totalment descomunal.
Com respon l’administració?
Es prepara una estratègia, però és com una fugida endavant, decideix que es crearà una empresa mixta amb un 15% de capital públic (prové de l’empresa pública de sanejament EMSA) i el 85% privat (Agbar). Així, Agbar, de facto, ja feia aquesta gestió i, s’entén que és l’únic concessionari que pot fer un servei d’aquestes magnituds.
Però hi hauria d’haver hagut un concurs?
Sí, l’adjudicació va ser directa, sense licitació pública. De fet, hi ha interposats tres contenciosos-administratius per part de la competència (Acciona, Aquàlia i Aigües de València, S.A.) perquè això va contra la llei de lliure concurrència. A més, pagarem 190 milions per valoració d’actius que no té cap peritatge extern i s’envaeixen competències de la Generalitat, que també hi va interposar un altre contenciós-administratiu de suspensió cautelar.
Així…
L’empresa no s’ha constituït, malgrat ja hi ha l’acord, però encara no perquè té 5 contenciosos. El cinquè és d’un anònim que denuncia la pujada de tarifes que suposaria aquesta situació.
Com es justifica l’àrea metropolitana?
S’empara en què l’adjudicació a dit és possible en cas que es sigui impossible que una altra empresa pugui fer front a l’operació -això és absolutament fals perquè hi ha altres operadors com Aquàlia que a nivell estatal té la mateixa força que Agbar a Barcelona o Acciona-. Per això, nosaltres creiem que es trobem amb indicis de prevaricació de l’administració pública sabent que faltava un contracte i d’apropiació indeguda per part de l’empresa privada.
Teniu pensada alguna acció?
Ens estem plantejant fer una denúncia. Tot plegat està parat pels contenciosos, però això ens dóna força. A més, és una qüestió que sorprèn perquè amb ATLL era Generalitat contra Generalitat, ara és: Mas contra Trias.
1 Hi ha dos tipus de gestió de l’aigua: gestió en alta (des de la fonts del recurs fins al dipòsit) i gestió en baixa (del dipòsit a les cases)