“Sense diversitat la unitat no és possible”

Per Xènia Serrat.
Barcelona.

Em confonc de Cafè Pagès; ens havíem de trobar al del Carrer Llibertat, allà on va néixer; Llibertat amb Fraternitat.

La Germana Teresa Forcades m’espera llegint a una taula al fons del local, a la llum d’una petita bombeta encarada cap al sostre i al so de Ho Hey de The Lumineers. Em disculpo pel mal entès i comencem, precipitadament i amb ganes de recuperar el temps perdut, la conversa. Helena Martí, qui l’ajuda a organitzar la seva agenda, ens acompanya, prenent una infusió, al llarg de tot el col·loqui.

Forcades té el do d’encantar hom que l’escolta, amb veu suau i dolça i discurs entenedor cedeix a explicar-me tot el que li demano en l’estructura que li proposo; parlarem de l’Església, la dona, la sanitat i els mitjans de comunicació, la independència i el boom: el procés constituent.

ESGLÉSIA

Com s’entén que Teresa Forcades, essent tan progressista, sigui monja, perquè podria sembla que una cosa no quadra gaire amb l’altra…

Aquí el comentari més important a fer és la part visible a nivell mediàtic de l’Església i la majoria de gent d’Església, no tinc estadístiques a la mà perquè crec que no hi són en aquesta profunditat, però a nivell mundial i també català, a nivell espanyol no t’ho sé dir, la majoria de persones catòliques crec que hi són per la majoria de la justícia social. Així, en aquest sentit, no crec que sigui tan una excepció sinó que resulta excepcional que aquesta perspectiva meva surti a la premsa perquè, en general, surt l’altra.

Acceptaries que els capellans es poguessin casar?

Això del poder-se casar és un tema molt interessant perquè té a veure amb la manera com l’estructura de la comunitat cristiana es fa més al voltant d’una persona o es fa més al voltant de la comunitat sencera, o sigui, quan tu tens una persona dedicada en cos i ànima doncs pot tenir conflictes amb la pròpia família perquè si a mitja nit ha d’estar atenent una persona que està trista o una altra que està en procés de mort doncs semblaria que hi ha una incompatibilitat. El celibat hauria de seguir quedant com una opció perquè és un testimoni que les persones ens podem realitzar per nosaltres mateixes no amb parella necessàriament, som taronges senceres; però en canvi, com a cristians, si que ens realitzem en comunitat. Cal tenir en compte que per a la vida d’un sacerdot o de qualsevol persona és dur viure sol, en canvi, la que jo faig, comunitària, sí que la trobo rica emocionalment, no la de solitud, que a més és imposada.

Has rebut pressions des de l’Església? Des d’aquesta part més jeràrquica que dèiem abans i més diferenciada del posicionament que defenses? O des de fora de la institució?

Per part de l’Església no, mai m’han demanat que calli; des de fora sí, amb el tema de la grip A, Marina Geli, aleshores consellera de Salut, va trucar l’abat de Montserrat per dir-li a veure si podia fer que callés, l’abat va trucar l’abadessa, l’abadessa em va trucar a mi i em va explicar la cadena de transmissió. Jo li vaig dir “però què vol que faci senyora abadessa? No voldràs que calli per pressions polítiques?” I ella: no, no. Com que vaig dir que no… no va passar d’aquí. I l’altra cosa va ser quan les farmacèutiques van vetar la meva participació en un congrés de medicina preventiva, estava convidada i el que van fer va ser retirar el finançament quan van saber que jo hi anava i van amenaçar a no donar-lo l’any següent si em tornaven a convidar.

DONA

Dins la pròpia Església hi ha diferències entre homes i dones, l’evidència és clara, no es pot accedir ni a ser capellà, ni bisbe, ni papa… com ho valores?

Jo crec que això és la misogínia estructural i que és una de les coses que ens hauríem de treure de sobre com més ràpid millor. Perquè no té cap justificació teològica.

Jo ara m’estic llegint la Bíblia per entendre d’on vénen moltes coses perquè, per exemple, la submissió de la dona ja ve una mica de la Bíblia, no…?

Tindríem sort si vingués de la Bíblia perquè vindria de molt enrere i de molts llocs. En l’estudi que vaig fer de la teologia feminista en la història, em va xocar molt com a l’entorn budista, un entorn culturalment diferent, ja hi ha aquesta anècdota. Quan buda va estar il·luminat i va passar la seva saviesa als monjos, la seva tieta, la dona que l’havia criat, va veure que tot allò era molt interessant i va dir: “les dones també venim a fer un monestir”, i buda va dir-li que de cap manera. Aleshores, hi va haver un deixeble de buda que va fer d’intermediari i al final buda: “d’acord, les dones també, però llavors endarreriran 1000 anys la il·luminació”.

Per això, a mi m’ha interessat l’anàlisi del què jo anomeno els factors transculurals, la misogínia o el patriarcat. Crec que el patriarcat és construït i transcultural i que hi ha una part que té a veure amb la subjectivació infantil, que fa que la figura materna sigui el teu referent quan ets petit, tan si ets nen com si ets nena; i que fa que, si tu a la vida adulta segueixes tenint la figura materna de referent, si ets dona et dediquis a fer de cuidadores i si ets home a deixar-te cuidar, dit molt simple.

I a més del factor transcultural, podríem parlar d’una condició determinada per la pròpia biologia?

Aquesta és la tesi d’Engels, que ha quedat establerta en el socialisme feminista i està basada en els mitjans de producció. Això és pel fet que existeix la necessitat de l’home d’assegurar que té algú a qui passar-li l’herència; per això controla la dona, perquè és la manera de tenir controlat a qui passarà l’herència i així es lliga amb la propietat privada però per a mi no és suficient perquè: “per què, si hi ha una dona que es queda embarassada i ha de cuidar els fills, això s’hauria de convertir en un diferencial de poder? No, es pot dir tu fas això, jo una altra cosa, però no es pot entendre el diferencial de poder”.

Per entendre aquest diferencial he d’anar a les por intrepsíquiques, aquesta por dels homes immadurs a què la dona se’ls torni a menjar i a tornar a tenir dependència perquè de petits han estat en dependència d’una dona. En totes les cultures o la majoria hi ha hagut una necessitat per part dels homes que hi hagi un espai on les dones no puguin entrar, per reafirmar-se que així són homes.

SANITAT

Per a Teresa Forcades el sistema sanitari català és un dels sistemes amb més corrupció, ens ho podries explicar?

Exacte, de fet, a Artur Mas: On són els meus diners? d’Albano Dante i Marta Sibina s’hi expliquen tots els casos. Per a mi el problema és la manca de transparència, res més que això, es tracta d’un sistema mixt, amb això vull dir que hi ha uns diners públics destinats a una entitat concertada, en si mateix, no tindria perquè ser dolent però…

Això és el que va succeir el 1984 quan la Generalitat va assolir les competències en sanitat per les quals es van transformar els centres privats en públics…

Sí i en el moment en què es va fer el traspassament de competències en educació i sanitat, la Generalitat va veure que això ja s’estava fent a través d’escoles privades o religioses o centres sociosanitaris religiosos o de consorcis municipals… de manera que va semblar que era millor opció establir concert amb aquesta xarxa que ja funcionava, enlloc de crear-ne una de nova per competir-hi. Així doncs, la Generalitat aportava els diners i aquesta xarxa el servei. Aquí hi ha dos problemes: un s’esdevé quan aquestes entitats mitjanceres són amb ànim de lucre, per tant, diners públics van a la butxaca d’ algú i no caldria perquè són diners públics. “No, gràcies”. Ja hi ha gent que ho faria sense ànim de lucre, cobrint despeses però sense generar riquesa privada.

Perquè clar, això vol dir que ja són funcionaris i cobren com a tals, per tant, encara, a part, hi ha un ingrés extra en benefici privat…

Exacte, per exemple, un cas és el del transport sanitari col·lectiu. Fa uns anys, aquí Catalunya, si eres un malalt de diàlisi i havies d’anar-hi, la seguretat social et pagava el taxi, hi havia un concert amb els taxistes. Es tractava d’un sistema que estava bé i funcionava, però ho van desmantellar per implantar l’anomena’t transport sanitari col·lectiu, furgonetes que fan ruta i van recollint els malalts. Això per un malalt no és broma, no és gens còmode tenir mal d’esquena i haver-se de passar dues hores dins el bus, o estar marejat per algun tractament i haver d’anar voltant allà dins.

Si realment això fos per estalviar diners i acabéssim tenint més recursos per operar a la població, podríem considerar-ho, però no, això ho han privatitzat. Per què introdueixes un intermediari entre mig quan a totes les estadístiques del món els sistemes gestionats públicament funcionen molt millor? Es tracta d’una estratègia neoliberal d’esfondrament d’allò públic per fer negoci i amb la sanitat no s’ha de fer negoci perquè és un servei que honora un dret. “Vagi-se’n a fer neveres vostè”, si vol fer negoci però no ho faci amb les malalties de la gent.

Aquest és el primer gran problema…

Sí, el segon és que no hi ha transparència. O sigui, no ho sabem. No sabem quants diners s’està embutxacant la part privada, perquè si ho sabéssim, ja ho hauríem desmantellat. Precisament, perquè seria absurd que la majoria de la població volgués que el 80% dels seus diners se n’anessin a mans privades i només quedés el 20 per a fer la feina. Llavors, no sabem quants diners són de benefici privat per a les empreses concertades i quants diners són per a servei real.

Això no deixa però que el sistema sanitari català sigui un dels més admirats a nivell europeu…

Correcte, però això ara també ha començat a desmantellar-se. Ho era perquè l’any 2000, Espanya estava al nº 7 a nivell mundial i els EUA al 34, Alemanya al 35… Espanya vol dir tota Espanya, però Barcelona i Catalunya eren el punt més important.

Com valores la situació actual de retallades?

Absolutament injustes i injustificades. El que no pot permetre un Govern és que hi hagi frau fiscal i que no es redueixi la despesa militar però es retalli en sanitat. És absurd.

S’entén que el President del Govern és conscient d’aquesta part privada de la Sanitat…

Clar, jo no tinc cap necessitat de posar el dit a l’ull de ningú, però sí, és el responsable polític de totes aquestes decisions i és correcte que se li demanin responsabilitats. Pot dimitir si vol, és una cosa digna.

Quina crítica faries a la sanitat com a sistema, deixant de banda la part institucional? Sales d’espera plenes, pocs llits d’hospital…

Ara amb tot plegat s’ha desestructurat, però això s’havia exagerat durant un temps; aquesta era la meva percepció. Tothom tenia molt clar que si tenies una cosa greu anaves a la sanitat pública i et feien esperar però… I fa uns anys tampoc passava que algú morís o perdés un membre a causa de les llistes d’espera perquè es treballava partint de la base que les persones eren el primer. Hi havia “enxufats” però no hi havia una situació de caos, malgrat la corrupció, que com he dit, inventant-me els percentatges, el 80% se n’anava cap allò privat i amb el 20 fèiem aquesta meravella, doncs no hauríem ni de tenir llistes d’espera.

També criticaria l’excessiva mecanització de la medicina, veure la persona humana amb els seus efectes més mecànics i que es perdi l’art de la medicina, la part més bonica, única, humana i més satisfactòria per al metge.

Què en penses de la introducció de disciplines no convencionals com la xinesa o l’homeopatia i destinar un major temps al pacient?

Completament d’acord, és més, crec que per a una primera visita s’hi ha de destinar una hora i mitja i mitja hora per a les visites rutinàries de seguiment. Jo no puc avaluar una persona ben avaluada, me la puc treure de sobre i fer medicina defensiva, però a una persona a qui no has vist mai li has de fer una exploració ben feta i comunicar-li correctament què li has trobat. Es podria fer amb tres quarts d’hora, però per què no en una hora i mitja si tenim aquest excedent que algú s’està posant a la butxaca? Això és un ritme humà. De fet és el temps que destinen al pacient les medicines alternatives. S’ha de fer medicina integrista, la mecànica, per exemple, per a les malalties cròniques és un fracàs, perquè la gent només fa que acumular efectes secundaris sense resoldre el problema de fons quan pots trobar una altra solució terapèutica que te’l resolgui.

Hi ha alternatives…

Exacte, i cal, ara, vigilar amb les línies verdes de les farmacèutiques, que tenen com a objectiu transformar aquestes medicines alternatives per introduir-les de nou al cicle comercial. Per exemple, s’intenta desaconsellar el consum de la soja natural i es presenta l’ús d’unes pastilletes de soja transgènica… Per altra banda, també s’ha prohibit als herbolaris que venguin com ho han fet sempre, i es deriva a les farmacèutiques, de manera que és tres vegades més car i es tracta l’herba com si fos un principi actiu i una herba no ho és, és una combinació que fa l’efecte juntament amb una altra o li ha tocat el sol… i està en forma d’infusió. No és cap tonteria, s’ha de valorar la part energètica.

Què podria fer el ciutadà de peu per reclamar una sanitat “com Déu mana”?

El primer que hem de reclamar és una democràcia “com Déu mana”, perquè sinó topem amb la mateixa paret. Si tenim una bona democràcia, aleshores és molt fàcil perquè es poden organitzar consells de ciutadans on parlar entre tots què fer amb els nostres diners. No es tracta de la cosa utòpica, en sentit negatiu, de voler-ho tot, sinó de decidir com administrar-ne 10, si són els que tenim, perquè jo no vull que cap d’aquests 10 vagin cap a un interès privat.

Quines són les principals crítiques del negoci de les farmacèutiques que fas?

Pack de vacunes sense estudis científiques que demostrin els efectes positius d’això, no hi ha res que demostri que un nen vacunat té millor salut o menys malalties que un que no ho estigui perquè s’ha disparat la diabetis entre els nens, les al·lèrgies, els problemes digestius…  Us recomano: International Medical Council on Vaccination, The throuth vaccines de Richard Halvorsen.

Quin posicionament tens respecte els mitjans de comunicació a Catalunya?

Tinc constatat que no tenen la llibertat que haurien de tenir; els privats no diguem, perquè serveixen uns interessos; però a Catalunya hi ha professionals excel·lents que treballen als mitjans públics que tenen molt clar que una cosa és ser públic i l’altra és ser oficial. Aquesta és una distinció que s’ha de tenir molt clara i que me la va fer la Sílvia Copulo després de parlar al seu programa sobre la Grip A perquè a ella la van cridar des de sanitat per demanar-li explicacions per haver anat en contra de la campanya oficial. “Nosaltres som una ràdio pública no pas oficial”, va dir ella.

Fa falta un periodisme més especialitzat i crític?

Jo crec que sí, la professió de periodista és apassionant, però ho és si tens la possibilitat d’exercir-la i guanyar-te la vida fent-ho sense que ningú et pressioni. Ara per ara està molt limitat i la gent es juga el càrrec si diuen segons què.

INDEPENDÈNCIA

Ets optimista pel que fa a la independència del país?

Crec que en cas que a Catalunya no hi hagi una majoria social necessària a favor de la independència, estem molt a prop de tenir-la. Passa que aquesta amb aquesta majoria del 50+1 no n’hi ha prou perquè la independència és una cosa que ens hauria de portar, al menys aquest és el meu desig, cap a una societat millor on es visqui més bé.

Ara ens toca saber quin nacionalisme volem, si és un nacionalisme excloent no anem bé; per contra, jo aposto per creure en una independència que parla  de projecte de futur inclusiu i que és capaç de generar entusiasme entre la gent.

De fet, només es viu amb il·lusió, el passat 11 de setembre només es respirava esperança…

Exacte, aquí crec hi ha una tradició de consciència nacional oberta que té, sobretot, la voluntat de poder decidir i fer-ho des d’una democràcia que és de les pioneres d’Europa i que ara està patint perquè hi ha un dèficit de capacitat de decisió.

Sembla que hi ha hagut un boom independentista a causa de la crisi econòmica, però independència, a part de la crisis econòmica, per què?

Per a mi la part més important de la independència és la visió del món que sense diversitat, la unitat no és possible. Això ho explico fent referència a la narrativa de la Torre de Babel, de l’Antic Testament on tens tota la humanitat unida en un sol projecte, tens tota la humanitat parlant una sola llengua – això és el que diu el Gènesis – però a Déu no li agrada perquè es diu imperialisme, globalització o pensament únic; i segons la narrativa bíblica és l’Altíssim qui diu que la solució és la divisió, i per fer-ho, atorga llengües diferents als pobles perquè així només seria possible la unitat si es respecta la diversitat: el Pentecosta. Per tant, crec que és una responsabilitat per a les persones que hem heretat aquesta llengua, una llengua particular i única, fer-la tirar endavant i cuidar-la.

PROCÉS CONSTITUENT

Passem al darrer bloc, ens toca abordar ara la qüestió “boom” que va disparar l’audiència de Singulars un dimecres 10 d’abril al vespre: el Procés Constituent.

Quins són el sistema i la finalitat del Procés Constituent?

Aquesta proposta només pot funcionar a partir d’assemblees locals que, encara no existeixen. De fet, des d’ara fins al proper 11 de setembre estem a l’espera de veure si això qualla o no qualla,  per ara tenim més de 33.000 signatures, que n’haurien de ser moltes més, i també s’haurien de convertir en assemblees arreu del territori.

I què vol dir que qualli?

Doncs voldrà dir que hi haurà gent organitzada a les diverses poblacions que treballarà perquè cada punt del manifest es converteixi cada vegada més en una realitat: parlar sobre com es podria fer, sobre què volem per al nostre país… és a dir, crear un  imaginari col·lectiu que ens permeti posar títol i entendre que aquest procés avança. És el que anomenem procés pre-constituent.

L’altra objectiu clar del manifest és la candidatura, en el moment en què es convoquin eleccions – no sabem quan -, aquesta iniciativa té la voluntat de fer unes primàries amb la gent de les assemblees de base d’on surti una llista amb uns candidats a una candidatura – rostres nous -, per poder, en cas de tenir la legitimitat democràtica, declara unilateralment la independència, i iniciar el procés constituent.

Quin paper juguen Arcadi Oliveres i Teresa Forcades?

Nosaltres només fem d’impulsors, no anirem a la candidatura per evitar que això sembli “aquí vénen els salvadors”. Nosaltres ens hi posem i entreguem la nostra credibilitat al servei del país, però han de ser les assemblees locals les que diguin que ho volen, ho creuen i treballen per això.

I per què els contactes que ja hi ha hagut amb certs grups parlamentaris?

Aquests contactes són contactes amb els quals seria interessant poder implicar el màxim de gent possible, des de baix, al Procés Constituent. I nosaltres ens reunim amb qui vulgui reunir-se per dir-los “no trobeu que ha arribat el moment de dir prou?” i si hi estan d’acord, això és el que diu el manifest, així que si s’hi volen afegir…

Quines serien les propostes per acabar aconseguint els objectius que proposa el manifest?

Aconseguir que la gent s’aixequi del sofà! Convé que la gent s’activi.

Com valores la passivitat que marca el compàs de la nostra societat?

Penso que és una alienació, existencial, política i intel·lectual. És la sensació de tenir davant un gegant amb un poder immens, però, de nou una cita bíblica, és un gegant amb peus de fang.

El fetitxisme…?

Exacte, aquesta realitat que hem construït entre tots i davant la qual ens agenollem fent sacrificis humans, perquè hi ha gent que està morint – pels desnonaments -. Per a mi, el més important és la reapropiació de la pròpia realitat, fent-ho amb tota la pau del món però amb tota la contundència. Aquí els que decidim som nosaltres, perquè sinó, no en podem dir democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *