L’habitatge constitueix un dels elements més essencials per a la vida de l’ésser humà. Juntament amb l’alimentació i el vestit conformen allò indispensable per al desenvolupament individual i social de la persona així com de la seva família. Aquest marc espacial permet a l’individu -i la seva família- satisfer necessitats biològiques (alberg, inclemències del temps …), necessitats personals (seguretat, benestar, intimitat…) i necessitats socials (establir relacions de convivència, de veïnatge…).
És aquesta pluralitat de fins en la qual s’emmarquen les vicissituds de l’habitatg , així com la seva dimensió social, el que ha fet que la protecció i garantia d’aquest dret a un habitatge digne i adequat quedi plasmat, reconegut i sancionat en la nostra Constitució (CE), la inspiració en aquesta matèria ve de molt lluny. El seu primer antecedent va ser la Constitució de Weimar de 1918, que va fer el primer esment a la funció social de l’habitatge. Però l’any 1978, i en els mesos pre-constitucionals, les influències van venir concretament de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans (en endavant DUDH) de 1948 (ratificat per Espanya) i que disposa:
“Tota persona té el dret a un nivell de vida que asseguri , així com a la seva família [ … ] l’habitatge”
I també van venir de l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (del qual Espanya n’és part) que va recollir, de manera gairebé idèntica a la de l’art. 25 de la DUDH el dret a l’habitatge.
Això com va quedar plasmat en la nostra Carta Magna de 1978?
Molt es va discutir sobre on havia de quedar situat aquest dret; si havia de ser reconegut com a dret fonamental, com a dret civil o si havia de ser un principi rector de la política social i econòmica que informi als poders públics. Un altre debat va ser el contingut d’aquest dret; si havia de ser un dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat únicament o si també la ciutadania havia de participar en les plusvàlues (beneficis) que es derivessin de l’acció urbanística.
Finalment es va decidir aprovar la Constitució amb un article 47 que resava que: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat“. Això ja dibuixa els primers conceptes indeterminats, a saber, què entenem per digne i adequat?. L’article segueix disposant que “Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret“. Com es pot deduir d’aquesta segona frase el subjecte actiu, el qual ha d’autoimposar-se deures per garantir el compliment efectiu d’aquest dret, són els poders públics (Govern i les diferents administracions) que han d’establir el marc normatiu adequat per a l’eficaç reconeixement. El garant del dret són els poders públics. A més segueix dient l’article que els poders públics han de regular “la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació“. A un a aquestes alçades gairebé li causa vergonya llegir com acaba aquest primer paràgraf d’aquest precepte normatiu. A algú no se li escapa el flagrant incompliment d’aquest dret?
A més per acabar de filar encara més prim l’article acaba amb una solemne proclama :
“La comunitat participa en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics“
És aquí on hem de recordar que molts dels projectes urbanístics que s’han vingut realitzant en aquest país han gaudit amb la col·laboració dels ens públics, i és notori que la comunitat ha participat poc, en tot cas escassament, en aquestes plusvàlues de les que havia dit aquest important precepte.
A més l’article 33 de la CE disposa que el dret a la propietat privada quedarà delimitat per la seva funció social. Això ha indignat, i amb raó, a certs col·lectius socials. El més conegut ha estat la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que ha vingut reclamant, de manera vehement, que es reconegui el dret a l’habitatge, ja que això està reconegut en l’article que hem analitzat en el paràgraf anterior. No els falta raó ja que en termes jurídics, econòmics, socials i ètics aquella efectivitat de tan essencial element per a la vida humana no hauria de quedar als capricis dels poders públics de torn (que poden respondre a interessos espuris) i del lliure mercat com ha passat en els últims temps. I amb el consegüent endeutament de les famílies que això ha suposat. I n’hi ha prou en citar aquí, l’important precedent que ha marcat la Resolució del Tribunal de Justícia de la UE amb seu a Estrasburg, paralitzant el desnonament del bloc de Salt (propietat de la SAREB o ‘banc dolent’ ).
Però el dret a l’habitatge no va ser introduït en el capítol dedicat als principis rectors que han d’informar la política social i econòmica dels poders públics de manera casual. La situació d’aquest dret en el text constitucional implica que no és un dret individual, que pugui reclamar el ciutadà davant dels tribunals (com sí ho és el dret a la llibertat d’expressió, o el dret a la inviolabilitat del domicili , etc . ), no és un dret fonamental, i recordem, doncs convé fer-ho, en aquest país tan sols és un dret individual. És un article, el 47, que habilita als poders públics perquè promoguin les condicions necessàries per a l’efectivitat del dret a l’habitatge. Aquestes condicions són de molt variada índole, des de la protecció de la propietat privada, la regulació dels elements arquitectònics, el respecte pel medi ambient en la seva construcció, l’accés a l’habitatge de les gents més desfavorides, etc. És a dir, els poders públics són els garants que la qualitat d’aquest dret (això és la seva garantia) sigui congruent amb el que disposa aquest article.
Això, torno a repetir , no s’ha complert i els exemples que ho il·lustren són quantiosos. Els poders públics no han fomentat les condicions genèriques i específiques perquè tots els ciutadans puguin gaudir d’un habitatge digne i adequat. Ans el contrari, s’han dedicat a fer el joc, en pos a uns ingressos fiscals conjunturals que ajudaven a viure de manera artificialment folgada, a aquests àvids promotors immobiliaris que s’han dedicat, ells sí, a especular amb un bé la finalitat del qual hauria de ser la de donar un cau a l’ individu. Han deixat el reconeixement d’aquest dret a la seva expressió més privada i individualista. Ho han supeditat a les regles del mercat. És per això que s’ha de prendre consciència que el dret a l’habitatge no és un dret fonamental. Es podria debatre si l’idoni seria que ho fos, o que consistís en un dret individual més protegit i amb possibilitat de reclamar-lo davant dels tribunals en comptes de quedar subjecte a la bona voluntat dels gestors de la cosa pública. Actualment aquest dret només informa, no vincula. I allò que no vincula es té la temptació de no complir-lo.
