Sorprenent sentència sobre objecció bancària

Per José Manuel Raya Sánchez
Palma.

 

La darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb data 18/6/2013 dóna la raó a un aturat que reclamava el seu dret a percebre la prestació per l’atur en efectiu i no mitjançant transferència bancària. Aquesta situació és nova i crida l’atenció la fonamentació jurídica de la sentència, que s’aproxima un cop més a la realitat social que es viu al carrer.

El desocupat sol·licitava no haver d’obrir un compte bancari perquè anava en contra dels seus ideals anticapitalistes, al·legant fins i tot vulneració de drets fonamentals. El jutjat, en una primera instància, va denegar la seva pretensió, però, en recurs, el Tribunal Superior va acabar estimant la demanda, si bé evita la declaració de vulneració de drets respecte a la llibertat ideològica o qüestions de discriminació. El tribunal, en definitiva, el que fa és trobar una sortida legal i justificada en la norma al que sembla una evidència del ciutadà.

La pregunta que s’acaba fent la sala del Tribunal és la següent:

És legal que l’Estat obligui a un ciutadà, que cobra una prestació, a que formalitzi un contracte de compte corrent amb un banc que li cobrarà comissions i que per tant li suposarà una càrrega sobre la prestació a la qual té dret?

trampa2

La resposta, original i, des del meu modest punt de vista, encertada i justa és que NO.

El veritablement original i just que m’ha cridat tant l’atenció de la sentència és com els magistrats d’aquesta Sala realment s’esforcen i troben l’amparament legal, gens clar inicialment, per donar resposta positiva a una petició tan simple i evident com la plantejada pel ciutadà, que no vol tenir relació amb un banc per cobrar la prestació.

La sentència arriba a afirmar expressament :

“La qüestió rau a dilucidar, des d’aquesta òptica, si està justificat que l’interessat opti per la percepció en efectiu adduint que ni té ni vol tenir un compte corrent amb una entitat financera , tenint en compte que ens trobem davant la imposició d’una obligació l’administrat que troba la seva finalitat a “simplificar, aclarir, aproximar als ciutadans, racionalitzar i agilitar els procediments”. Des d’aquesta interpretació teleològica, que constitueix el criteri fonamental de l’aplicació de la norma (art. 3 CC ), no pot exigir al ciutadà que concerti un contracte de compte corrent, amb el cost que això comporta, ja que el precepte pot interpretar en el sentit teleològic i lògic que l’abonament en compte es realitzarà quan el ciutadà sigui ja titular d’una, però no se li pot exigir que, a sol efecte de percebre la prestació d’atur, concerti un contracte de compte corrent, ja que això suposa imposar una càrrega no prevista per la llei i que mal casaria amb les finalitats predicades per la mateixa norma reglamentària que, com és lògic, estableix en el seu art. 26.2 que “La realització del pagament no comportarà despesa ni per a l’entitat gestora ni per al perceptor”. És obvi que contractar un compte corrent comporta sempre les despeses inherents a les comissions que els són pròpies, pel que la interpretació realitzada pel SPEE i per la sentència recorreguda no pot ser compartida per la Sala.”

“Atès que el contracte de compte corrent, excepte prova en contra, és un contracte onerós i, per tant, esdevingui comissions per al ciutadà, la veritat és que la seva contractació -quan no s’és titular de compte alguna- als efectes de percebre la prestació o el subsidi, suposa un cost per al ciutadà i, només per això, estaria justificat la petició de pagament en efectiu a través de l’entitat financera col·laboradora, sense que el SPEE hagi adduït que això comporti un trastorn en la tramitació, o uns problemes de gestió que fessin raonable imposar al ciutadà la concertació d’un contracte en contra de la seva voluntat.”

Aquesta sentència pot donar peu a moltes peticions de pagament en efectiu de prestacions d’atur, evitant el cost, cada vegada més elevat de comissions bancàries per comptes de persones que decideixin per qüestió ideològica o econòmica no suportar aquestes despeses.

CONCLUSIÓ

Una altra sentència més que apropa la justícia a les inquietuds socials, de forma original i treballada, qüestió que, independentment del dret que comporti, em plau enormement, en entendre que els òrgans de Justícia són part fonamental de la nostra societat i que com a tals han d’estar propers a ella… o potser els magistrats estaven patint en la seva persona les pujades de comissions i despeses bancàries i han estat especialment susceptibles amb aquest tema…

Jose Manuel Raya Sánchez

Llicenciat en Dret i Diplomat en Relacions Laborals. Especialitzat en Dret Laboral i de Seguretat Social exercint des de 1996, any en què es va incorporar al despatx. Des de 1999, codirigeix ​​com a soci al despatx i gestiona l’àrea Jurídic Laboral i de Seguretat Social, estant especialitzat en l’àmbit de l’assessorament empresarial i en la representació i assistència davant el Tribunal d’Arbitratge i Mediació i els Jutjats del Social.

http://blog.consultingdms.com

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.