Avui, Ariel Dulitzky ens rep al teatre Goya de Madrid, on ha acudit per participar com a ponent en un congrés sobre la jurisdicció Universal organitzada per la fundació Baltasar Garzón.
Ariel Dulitzky és el president-relator del Grup de Treball de Desaparicions Forçades de l’ONU que durant el mes de setembre de l’any 2013 va visitar Espanya per examinar les polítiques empreses sobre qüestions relatives a les desaparicions forçades. A part del càrrec que ocupa actualment, el Sr. Dulitzky compta amb una llarga carrera des que es va graduar amb honors a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires. Ha estat director del programa llatinoamericà del Grup de Dret Internacional dels Drets Humans i ha dirigit més de 100 casos davant de la Comissió i davant del Tribunal Interamericà de Drets Humans. Entre altres distincions, va rebre el 2007 el premi Gary Bellow al servei públic atorgat per la Facultat de Dret de la Universitat de Harvard.
Com es coordina el Grup de Treball de Desaparicions Forçades amb el Comitè contra les Desaparicions Forçades?
El Grup de Treball i el Comitè contra les Desaparicions Forçades es reuneixen normalment una vegada a l’any per discutir sobre temes on ambdós organismes intervenim. En aquest sentit, intentem estar coordinats en el treballs importants als països que ambdós hem d’avaluar. Normalment, nosaltres decidim si intervenim o no en països que estan sent examinats pel Comitè; preguntem a les famílies de les víctimes de desaparicions forçades si volen que el Grup de Treball també intervingui, o per contra, només ho faci el Comitè.
Per exemple, quan vam visitar Espanya el setembre de 2013, un cop llegit l’informe, es va presentar al Comitè de Desaparicions Forçades aquest procediment que estava duent a terme al país però, com que sabíem les preguntes que el Comitè s’estava plantejant, preguntàvem en funció d’aquestes. El Comitè, després, va llegir les nostres observacions preliminars i les va considerar de cara al seu diàleg posterior amb l’estat espanyol. En aquest aspecte, busquem evitar contradiccions.
I com es coordinen amb els altres grups de treball?
La coordinació també és semblant, per exemple, en el cas d’Espanya. Després de la nostra visita, vam estar en contacte amb Pablo del Greiif, que és el relator especial de l’ONU per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, per evitar també l’existència de contradiccions.
Es poden fer visites conjuntes a un país amb altres grups de treball?
En general, no fem visites conjuntament amb altres procediments, no perquè no sigui possible, sinó perquè no s’han donat les circumstàncies. Tanmateix, és millor fer-les separades perquè ens permet emfatitzar més sobre una temàtica concreta, encara que, també és veritat, que si s’ajunten dos o tres mandats que es complementin es pot aconseguir una informació més àmplia sobre un fenomen en concret.
Després de la seva visita a Espanya, van redactar unes observacions preliminars en les quals Espanya no va sortir gaire ben parada. Vostès van criticar especialment l’actual interpretació que s’ha donat de la Llei d’Amnistia de 1977 considerant-la un obstacle per dur a terme investigacions sobre les desaparicions forçades i per a la protecció dels familiars.
Nosaltres creiem que, actualment, la interpretació donada a la Llei d’Amnistia pressuposa un dels factors que impedeix les investigacions sobre desaparicions forçades. Entenem que hi ha altres maneres d’interpretar la llei d’amnistia per tal que Espanya pugui complir amb la declaració sobre la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades de 1992 i amb les seves obligacions internacionals.
Com a Xile?
Una possible interpretació és l’exemple xilè, que també té una Llei d’Amnistia, però, la Llei xilena, en considerar el delicte de desaparició forçada com un delicte continu i que, per tant, els seus afectes encara persisteixen avui en dia, permet que es pugui realitzar una investigació. Per això, a Xile hi ha 800 militars a la presó.
Una altra interpretació possible seria la següent: per determinar si aquest fet que jo tinc denunciat està cobert o no per la Llei d’Amnistia, primer l’he d’investigar per saber qui van ser les víctimes i qui van ser els responsables i, una vegada feta tota aquesta investigació, és possible determinar si els fets estan coberts o no per la Llei d’Amnistia. Però mai no s’hauria d’impedir la investigació des d’un principi.
Una tercera possible interpretació podria desxifrar-se de la següent manera: l’objectiu de la Llei d’Amnistia de 1978 va ser afavorir la integració política de tots els sectors, principalment, alliberar els presos polítics. Però mai impedir la investigació dels crims de desaparició forçada. Per això, des del nostre punt de vista, evitem dir que la Llei d’Amnistia sigui un obstacle, sinó que el que s’ha de fer és privar-la dels efectes jurídics que impedeixen la investigació.
Una qüestió d’interpretació…
Creiem que un canvi d’interpretació és una de les mesures que podria dur-se a terme sense necessitat de derogar la llei. Per exemple, en relació amb la interpretació donada pel Tribunal Suprem en el cas Garzón, vam intentar explicar a les autoritats els efectes que va produir l’esmentada interpretació sobre la resta del poder judicial. El jutge va interpretar que no es podia continuar investigant i les decisions posteriors s’han basat en aquesta interpretació. La interpretació podria ser una altra.
Vostès també van criticar que a Espanya ni tan sols no hi havia un cens oficial sobre el nombre de víctimes de desaparició forçada i també van criticar la tipificació actual al Codi Penal espanyol del delicte de desaparició forçada, el qual no està considerat com a delicte autònom, a més del concepte jurídic actual de “víctima” que la nostra ordenació jurídica recull.
Sí, encara que en aquest aspecte som optimistes davant de la inclusió que es pugui realitzar en el Codi Penal espanyol del delicte de desaparició forçada com a delicte autònom. Hi ha possibilitats que l’esmentada tipificació s’inclogui mitjançant la reforma del Codi Penal que actualment Espanya està duent a terme.
Pel que fa a les víctimes, defensem que la Llei de Memòria Històrica va ser molt important però actualment està sense pressupost. Tanmateix, hi ha altres lleis, sobretot en matèria de víctimes del terrorisme, que reconeixen i atorguen més drets que a les víctimes incloses en la Llei de Memòria Històrica. Creiem que totes les víctimes haurien de tenir el mateix tractament amb el major reconeixement possible.
També van instar a iniciar un Pla Nacional de recerca…
El pla nacional de recerca és essencial. Actualment, a Espanya no hi ha un banc nacional de dades genètiques, ni un cens oficial de desapareguts, ni un nombre concret, ni un mapa de fosses actualitzat … Creiem que buscar és fonamental, però tot i això no estem dient que s’hagin d’exhumar totes les fosses, ja que això seria tècnicament impossible i, a més a més, hi ha familiars que tampoc no ho desitgen. En aquest sentit, l’exhumació no és l’única mesura. El que reclamem és el que per a nosaltres seria una investigació seriosa; l’obertura d’arxius, l’obligació de l’administració a cooperar, l’obligació que els jutges siguin presents quan s’exhumin fosses i l’obligació que investiguin si tenen indicis que es va cometre un delicte. Per a nosaltres, aquest seria un pla nacional de recerca seriós i raonable.
A Espanya, com diu, no hi ha dades oficials, tot i que hi ha xifres que parlen de més de 100 mil desapareguts. Dels països que vostè ha visitat per fer-hi una investigació, Espanya és un dels pitjors?
En desconeixem el nombre exacte; en les nostres observacions preliminars parlem d’una xifra entorn dels 114 mil, que són les xifres que el Jutjat d’Instrucció Penal n° 5 de l’Audiència Nacional va determinar, encara que aquesta investigació no va concloure. El nombre de desapareguts a Espanya és molt elevat; en el cas d’Argentina, per exemple, són 30 mil desapareguts en un període de 7 anys i, en canvi, aquí la gran majoria de desaparicions van ocórrer en un període molt breu, en una magnitud impressionant. Les xifres serveixen a l’hora d’avaluar el grau de magnitud de l’atac contra la població civil i, en base a aquest grau, seria suficient com per poder parlar de crim internacional.
América llatina ha sigut un exemple a l’hora de reparar als familiars dels desapareguts?
En alguns països sí, sobretot Argentina i Xile, i també Colòmbia, en certs aspectes, o Brasil … encara que, per exemple, al Salvador no hi hagi hagut cap avenç, en general sí que es pot parlar d’una millora. Per exemple, a Argentina s’han pagat més de 30 mil milions de dòlars en indemnitzacions a víctimes i Xile també hi ha invertit molt, donant mensualitats vitalícies a familiars de desapareguts. En tot això ha influït el Tribunal Interamericà de Drets Humans, el qual té una jurisprudència molt més oberta en aquest aspecte, a diferència de la jurisprudència del TEDH a Europa, que és molt més restrictiva.
