Tot i l’existència de la Ciutat de la Justícia, l’Audiència Provincial de Barcelona és una de les poques jurisdiccions que s’ha resistit a abandonar la seva actual seu, al Palau de la Justícia, situat al Passeig Lluís Companys número 10. Al capdamunt de l’imponent entrada, un Moisés de pedra, sostenint els deu manaments gravats en dues tauletes, vigila les entrades i sortides de la gent, amb l’ajuda de gàrgoles i estàtues de personatges il·lustres de la cultura jurídica. Dins l’edifici, les escalinates, les grans columnes de marbre i els vitralls es converteixen en una distracció perillosa que pot fer perdre a qui no es conegui l’edifici. Tota aquesta majestuositat palauenca, afirma Santiago Vidal (Sant Sadurní d’Anoia, 1956), fa que es perdi la funcionalitat i l’eficiència. I és cert. Als passadissos del Palau, en altres temps segurament més amples, es veuen reduïts per la immensa quantitat d’armaris i arxivadors que s’amunteguen a cada costat.
Quan arribo a la zona de la Secció 10ª, Santiago Vidal és dins, fent una vista. Davant la porta de la Sala de Vistes, un grup d’uns sis o set Mossos espera. Quan una oficial de l’Audiència surt de la Sala, puc observar a Santiago Vidal, presidit el tribunal, camisa blanca, corbata negra i la corresponent toga judicial. Amb un posat seriós, ajuntant les puntes dels dits, escolta amb atenció el que li està dient l’advocat de la defensa. Quan acaba la vista, el grups de Mossos que esperava a fora entra i s’emporta a l’acusat, un noi jove que va emmanillat i que s’acomiada de la família i de la xicota, que fins llavors ocupava els seients del públic. Santiago Vidal surt per la porta lateral, i quan es reuneix amb mi, la seva vestimenta, abans seriosa i institucional, ha canviat per una de més blavosa però igualment elegant. “Només em vesteixo així a les vistes. Quan acabo torno a posar-me la roba de ciutadà”. Inevitablement, durant l’entrevista surt el debat de la toga, del qual en parla en el seu darrer llibre “Els set pecats capitals de la justícia”, editorial ARA llibres. Tot i ser reticent a tractar “de tu” a un Magistrat de l’Audiència encara que siguem fora de la Sala, Santiago Vidal insisteix amb un somriure.
Comences el llibre amb el pecat de la supèrbia i amb un protagonista principal: Baltasar Garzón. Afirmes que Baltasar Garzón és l’exemple del millor i pitjor que pot arribar a fer un jutge. No obstant, sembla que per un cantó avalis el protagonisme de Garzón als mitjans, i per l’altre, critiquis aquest afany de convertir-se en Jutge Estrella.
Jo no trobo que sigui un antítesi, perquè, per mi, que Baltasar aconseguís traslladar a l’opinió publica la feina que feia ell, la feina que fan els jutges, va ser molt important. Efectivament, va trencar aquella endogàmia corporativa de la justícia. Sempre he pensat que la l’Administració de Justícia necessita portes i finestres obertes. Una mica d’aire fresc. Això Baltasar Garzón ho va fer molt bé durant els seus primers anys, però va arribar un moment, sobretot després de passar per la política, en que es va equivocar. Aquí va cometre un error gravíssim, i va perdre aquesta funció pedagògica, empès per aquest ego personal que dissortadament té. Va deixar de voler comunicar el que feia bé i malament la Justícia, a comunicar allò que ell, personalment, feia bé. El personatge es va menjar al jutge, i des del meu punt de vista, es va començar a desprestigiar a sí mateix, cavant la seva fossa i creant els seus propis enemics, tant dins del poder judicial com en el món polític i financer. I finalment, quan va cometre l’error greu de punxar les famoses escoltes telefòniques del cas Gurtel, ell mateix va servir el seu cap en safata de plata.
“El pastis no és un càrrec de jutge de primera instància sinó un càrrec al Consell General del Poder Judicial, al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional”.
Llegint l’apartat de la gula en el seu darrer llibre “Els set pecats capitals de la justícia”, sorprèn que hi hagi aquesta fam de poder entre els jutges. Per comptes d’haver-hi aquesta desitjada germanor entre companys, trobem certs jutges amb un petit Frank Underwood a dins, amb un afany de trepitjar a qui sigui per tal d’assolir posicions de poder.
És així totalment. És una situació paradoxal. A la carrera judicial ens inculquen molt que ens hem de protegir els uns altres, saps? Amagar la porqueria sota l’estora perquè avui és per aquest company però demà pot ser per tu. Però, això conviu amb una situació de punyalada trapera, de que si vols arribar a una posició determinada, com pots fer entrebancar als teus oponents, quins contactes he d’anar treballant, quins errors els puc induir a cometre. Per això, la gula, un terme gastronòmic, és el pastis de la justícia. I evidentment el pastis no és un càrrec de jutge de primera instància, sinó per un càrrec al Consell General del Poder Judicial, al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional.
¿Però és per una qüestió de diners?
No, no. Fins no fa massa, era per prestigi. Arribar a la cúpula de la judicatura. Ara parlar de prestigi amb el Tribunal Constitucional, no és precisament el que està més de moda. I si bé el sou és elevat, és una qüestió de poder. Pensem que l’última paraula en qüestions judicials la tenen el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.
Què n’opines del cas de Gabriel Perez, un noi cec que vol estudiar per ser jutge i a qui el CGPJ ha donat el vistiplau per a exercir-hi un cop passi les oposicions?
Sé que hi ha advocats cecs, però no em consta que n’hi hagi, de jutges. Però jo crec, sincerament, que no ho hauria de ser. L’experiència professional m’ha demostrat que la psicologia gestual, és a dir, veure en un acte de judici com declara la gent, quina cara fa, això és molt important. Ja sé que això pot semblar discriminatori davant del principi d’igualtat de la llei, que ha de potenciar que determinades persones amb discapacitat. No dubto que a un nivell tècnic i intel·lectual aquest noi sigui bo, però tindrà aquest handicap. A més, ara, amb les noves tecnologies, el que fem molts jutges es tornar a veure la gravació del judici, i això ell no ho podria fer ¿Un intèrpret? No, no te’n pots fiar d’un tercer. El principi d’immediació és bàsic. No sé si amb les noves tecnologies es podrà solucionar, però ho veig difícil…
A tot això, se li ha de sumar el procés de selecció de jutges, totalment anacrònic i excessivament memorístic.
El sistema que jo proposo es basa en tres proves: la primera és una prova d’edat. Que com a mínim es tinguin 30 anys, és a dir, que estiguem segurs que aquella persona té un recorregut vital, unes experiències que el facin precisament això: persona. No té sentit que algú de 23 anys, acabada la carrera, se’n passi 5 o 6 tancat a casa, memoritzant. Que treballi en algun camp que l’obligui a estar amb la gent: advocat, criminòleg, treballador social… La segona prova, que seria un bon filtre, seria un test psicotècnic. Hem de veure si aquella persona té empatia, té resposta davant de determinats problemes. I la tercera prova, la més tècnica, una prova de coneixements. Però res de memòria. Seria: miri, aquí té un cas civil, un cas penal, un cas laboral i un cas contenciós-administratiu. I aquí un ordinador amb tota la legislació i la jurisprudència. Té quatre hores per resoldre’ls i donar una resposta jurídica.
Afirmes que la majoria de jutges dediquen entre vuit i deu hores cada dia a la funció jurisdiccional, i tot i així, la justícia va lenta. ¿Què hem de fer per què això deixi de passar i la justícia comenci a rutllar correctament?
S’han d’optimitzar els recursos. Mira, una cosa concreta en la que nosaltres perdem cada dia una hora del matí: imprimir les sentències perquè vinguin els procuradors a buscar-les, que alhora les hauran de portar als advocats. Seria molt més fàcil venir aquí amb un llapis USB, donar-li a una auxiliar administrativa i dir-li: “Aquí hi ha les sentències que vaig resoldre ahir”, i que l’auxiliar enviés per correu electrònic la sentència als advocats i als ciutadans.
Però així ens carreguem la figura del procurador…
Ja ho sé. Però els procuradors de tribunals els hem d’equiparar als auxiliars del sistema anglosaxó. Que es dediquin a fer requeriments, citacions. Allò que surt a les pel·lícules. També podrien fer embargaments, subhastes… tot això ho podrien fer professionals jurídics, com els procuradors. Cobrant els respectius aranzels, evidentment, com fins ara. Però és que la figura del procurador, avui en dia, no té cap mena de sentit. No existeix en molts sistemes jurídics occidentals ¿No seria tot més fàcil que des del propi Jutjat et donessin trasllat de la sentència, dels escrits…? Avui en dia, amb les noves tecnologies, tot això seria possible.
“No donem a l’abast perquè tenim molt poc interioritzats els mecanismes alternatius de resolució de conflictes: mediació, arbitratges i concil·liació”.
Amb tot, a més, els jutges i magistrats no doneu a l’abast, amb tanta feina.
Correcte. No donem a l’abast perquè tenim molt poc interioritzada, tant per la ciutadania com pel propi sistema jurídic, els mecanismes alternatius de resolució de conflictes: mediació, arbitratges i concil·liació. A Bèlgica, Holanda, he estat a aquests països, i sempre m’agrada saber com funcionen els altres jutjats. Doncs bé, entre un 35 i un 40% dels casos que arriben als despatxos dels advocats es solucionen per aquestes vies. Aquí, en canvi, els acords extrajudicials ronden entre un 5 i un 7%. I moltes vegades, aquests acords es duen a terme quan ja s’ha posat la demanda i s’ha començat a moure l’engranatge jurídic. A altres països no; és requisit indispensable haver provat de solucionar el conflicte per altres vies abans de reclamar als tribunals. I ho faria amb tot, jo. Fins i tot amb lo penal. Excepte delictes greus, evidentment, com un homicidi o una violació. Però un furt… per què no? Donar-li la oportunitat a l’autor de que, en la mediació, reconegui la seva culpabilitat i ofereixi una compensació a la víctima.
Però ja existeix el judici ràpid…
Que ja no és precisament ràpid. Les dates de judici es donen a 7 mesos vista, o més. En el seu moment, va ser una bona idea. Ara ja no, s’ha desvirtuat. És com el procés del sumari i el procediment abreujat, que ja no en té res, d’abreujat.
Dediques un capítol sencer del llibre a la ira. Afirmes que davant de determinats crims execrables, és fàcil deixar-se endur pels sentiments i confondre justícia amb venjança. Sovint és aquest el punt on topem els juristes amb la gent del carrer, que no entén que a determinats subjectes se’ls hi reconeguin el dret a la defensa, el dret a no confessar contra si mateixos… ¿Com podem combatre aquesta fam de venjança que massa sovint té la ciutadania?
És necessari fer pedagogia. Una cosa és la justícia i una altra de molt diferent la venjança. És un sentiment molt legítim, com a emoció característica de l’ésser humà. Puc entendre perfectament a la gent que vol venjança. Però la justícia és racional, tot i que no ha de perdre un determinant component efectiu, evidentment. Per mi no és el mateix fer un judici d’un tràfic de drogues que fer-ne un d’una violació sexual. Però la justícia ha de diferenciar molt clarament les causes, és a dir, per què ha passat això que estem jutjant? La venjança no necessita causa. Ha fet això? Doncs que ho pagui d’aquesta manera. És la reacció natural com a éssers animals que som. En canvi, la raó ens diferencia de la resposta institintiva i ens permet trobar les causes del que ha passat. Però no ho hem de confondre amb una voluntat de justificar el delicte sinó d’explicar perquè ha passat això i, en conseqüència, assignar-li de manera proporcional la seva responsabilitat. A vegades l’opinió pública diu que s’han d’augmentar les penes. Però és que no serveix per res. Està demostrat empíricament que és així.
Al llibre parles del cas de Mª Carmen García, una dona mare de València que l’any 2010 va matar el violador de la seva filla menor d’edat ruixant-lo amb benzina. Sorprèn que, en aquest cas, la gent aplaudí el delicte que va perpetrar.
Exacte. És un altre cas on demostra com de necessària és aquesta pedagogia. Jo la començaria des de petit. Jutges, advocats, fiscals… hauríem d’anar molt més a les escoles i, sobretot, als instituts. Explicar la diferència de la venjança – reacció instintiva – i de la justícia – reacció racional proporcional –. I a la ciutadania se l’hauria de formar a través de programes de televisió que, evidentment, res tindrien a veure amb aquests programes escombraries, que només busquen el morbo i l’escarni públic. Això fa molt de mal. I el millor antídot, t’ho confesso, és formar part d’un jurat popular. Quan el ciutadà estàndard, aquests ciutadà que busca la venjança, forma part d’un jurat popular, una vegada ha estat una setmana veient un cas real, amb persones de carn i óssos, analitzant les causes i les conseqüències d’aquell crim… t’asseguro que canvia radicalment d’opinió. Mesura molt més la seva resposta. Molts cops amb un veredicte de culpabilitat, però tenint en compte els pertinents matisos. Jo estic molt content amb els jurats populars. Sempre comencen els judicis amb una mica de por. Clar, és un món que no dominen que no en saben res. En canvi, deu dies després, fan una reflexió que et demostra que aquella persona ha viscut una lliçó de vida. El jurat popular és una lliçó de vida.
El llibre, seguint els exemples dels advocats, arquitectes, metges, policies, advoques per la creació d’un codi ètic o deontològic per a jutges i fiscals ¿En què consistiria?
Ja hi ha un codi ètic a nivell europeu, vingut del Tribunal Europeu de Drets Humans. I jo crec que s’hauria de traslladar no només a la classe judicial espanyola sinó també a la italiana, la francesa… Bàsicament consisteix en tenir molt clar que, a més de ser un poder de l’Estat, som un servei públic al servei del ciutadà. Això es trasllada en coses molt concretes que a vegades poden semblar insignificants, però no ho són, com per exemple el to de veu i l’amabilitat amb la que et dirigeixes al ciutadà o al testimoni. Hi ha molts col·legues meus que ho fan en un to de superioritat i de supèrbia. O el mateix fet de deixar escollir en quin idioma vol que es faci la declaració. O si es vol declarar de peu o assegut. La mateixa Llei d’Enjudiciament Criminal diu que les declaracions s’han de fer de peu. Clar! És una llei del segle XIX! I l’hem d’interpretar, tal i com marca l’article 3 del Codi civil, d’acord amb la realitat social del temps on vivim. Una altra qüestió és el lloc que ha d’ocupar l’acusat a la sala de vistes ¿Per què ha de seure a un banc? Tot això ho estem canviant, ara. I permetem que l’acusat segui al costat del seu advocat, a fi de que pugui parlar amb ell. L’advocat no és res més que l’assessor tècnic. Qui sap realment què ha passat i com, és l’acusat. No podem negar-li el dret a que parli amb el seu advocat durant el judici. L’advocat, al cap i a la fi, com es recollia antigament, no deixa de ser el vocero de la ley, el portaveu amb coneixements jurídics. Doncs totes aquestes coses que, a primer cop d’ull poden semblar insignificants, a llarg termini demostren la qualitat de la justícia.
I en cas d’incomplir aquest codi ètic, hi hauria conseqüències.
Clar que sí. Un codi deontològic sense conseqüències legals no deixa de ser una declaració de principis.
Com a fet curiós, crítiques tot això de les togues, les punyetes, les medalles i el llenguatge falsament erudit, i afirmes que hauríem de deixar que cada protagonista del teatre jurídic vagi vestit com vulgui, sempre que sigui d’una manera digna. Les togues i altres elements de la vestimenta i de la Sala (com el retrat del Rei, les banderes…) no són útils a l’hora de generar respecte vers els jutges, fiscals, advocats i procuradors?
Irradiem superioritat al ciutadà normal. Jo tinc la sensació que, després de tants anys, això no genera respecte. Genera temor. Paradoxalment, a la jurisdicció de menors, els jutges, fiscals i advocats no es posen toga. Potser seria l’única jurisdicció on el principi d’autoritat s’hauria de visualitzar a través de la indumentària. No pas a la jurisdicció d’adults. L’adult ja sap qui és el jutge, qui l’advocat i qui el fiscal. Evidentment s’ha d’anar amb un vestuari adequat. Però la toga, les punyetes, l’escenografia aquesta de les banderes, el retrat del Rei… per mi tot això és innecessari. Molta parafernàlia. I després, mires rere les bambolines, i tot és bastant cutre. Molt paper, molt retard, molta burocràcia. Hauríem de ser molt més àgils, molt més tecnològics… tot més modern.
