Jesús M. de Alfonso Olivé, ha exercit com advocat des de 1969 i des de Gener de 1990 ha estat soci internacional de BAKER & MCKENZIE ocupació de la qual es troba retirat en l’actualitat. Des de l’any 2008 ocupa el càrrec de president del Tribunal Arbitral de Barcelona, càrrec en el qual va ser reelegit de nou l’any 2012.
Recentment es compleixen 6 anys al capdavant del Tribunal Arbitral de Barcelona (TAB). Podríem dir que ha aconseguit potenciar la labor del TAB com a organisme capdavanter no solament en nombre d’assumptes sinó en transparència i prestigi?
Sempre és difícil jutjar la feina d’un mateix, però, si que puc dir que s’ha fet molta feina durant el meu mandat i que, per exemple, s’ha pogut cristal·litzar en coses tan importants com la reforma legislativa 11/2011; Vam treballar amb tots els grups parlamentaris, assessorant-los en una matèria tant específica i desconeguda com és el món de l’arbitratge. Paral·lelament, hem ampliat molt el foment de l’arbitratge en la formació que s’imparteix a les Facultats de Dret. Hem renovat procediments interns i s’ha optat l’anglès com a llengua oficial, facilitant així que l’ús d’aquesta llengua no suposi cap cost addicional i tothom es pugui adreçar amb català, castellà o anglès. Finalment, hem posat en marxa novetats com l’àrbitre d’emergència o el fast track, el qual hem posat en marxa recentment de cara a aquells procediment de quanties petites que no necessiten la quantitat d’escrits i/o de temps que precisen els arbitratges normalment.
Com a president del TAB, quin creu que és la imatge que projecta la seva institució?
En tots els congressos, conferencies o reunions tant nacionals com internacionals en les que assistim, recullo l’idea de que és transmet una imatge de molta professionalitat; Les institucions d’arbitratge tenim l’obligació de generar confiança, això és degut a que els ciutadans pressuposen una confiança als tribunals de justícia, però, nosaltres ens l’hem de guanyar. Això implica una necessitat de ser totalment transparents, de treballar sota estàndards d’excel·lència i establir controls de qualitat, per exemple, a base de revisar formalment el contingut dels laudes de cara a evitar mancances o contradiccions. I això genera que actualment tinguem una ràtio molt baixa d’anulació de laudes, la qual es mou al voltant del 2%. En el món de l’arbitratge sense professionalitat és impossible guanyar-se la confiança del ciutadà.
I d’altra banda, en relació a l’arbitratge creu que la cultura del mateix està veritablement arrelada a Espanya?
Crec que encara queda molt camí per recorre. Això és un fet que neix en gran part des de les Facultats de Dret, per això, des del Tribunal Arbitral de Barcelona hem signat convenis amb Universitats, entre d’altres, la Pompeu Fabra, ESADE o la UOC per promoure que s’inclogui l’ensenyament de l’arbitratge i d’altres ADR dins dels plans formatius. És necessària aquesta formació, donat que el dia de demà els nostres futurs advocats s’hauran d’enfrontar amb contractes internacionals que contemplaran clàusules d’arbitratge, que després no sabran com desplegar. I en aquest sentit, s’ha de formar als futurs advocats en què no es poden comportar igual front un arbitratge que en una actuació front els tribunals de justícia.
Creu que la cultura del litigi segueix imposant-se en les Facultats de Dret de manera massa en comparació a la formació en mètodes de resolució alternativa de conflicte?
Crec que si, actualment les Facultats de Dret estan propiciant una formació massa basada en l’actuació front els tribunals de justícia en detriment de les vies de resolució alternativa de conflictes. Moltes hores lectives de procediment civil, però, molt poques d’ADR. Jo crec que hi ha un desequilibri entre la formació processal i l’ADR, el qual he manifestat a molts degans de les Facultats de Dret. Per altre banda, està clar que som hereus d’uns plans educatius on vam estudiar quasi exclusivament jurisdicció civil; Jo mateix, per exemple, no vaig estudiar res sobre arbitratge i va ser quelcom que vaig haver d’aprendre per mi mateix. I això explica que moltes vegades el professional quan ha d’afrontar un conflicte pensi, automàticament, en els tribunals. No obstant això, hem de intentar canviar aquesta mentalitat, ja que aquell que és dedica a l’arbitratge no necessita les mateixes habilitats que per anar als tribunals de justícia.
En quin sentit?
T’ho explicaré amb un exemple molt entenedor que sempre empro amb els estudiants de Dret; És com aquell que juga a futbol i després vol jugar a rugby. Els que juguen a futbol no són necessariament bons jugadors de rugby; Per exemple, precisament no veig a en Messi jugant a Rugby. Poso aquest exemple perquè tots dos esports tenen la pilota com element essencial, guanyar com a objectiu, un conflicte on dos equips s’enfronten entre si i on qui té més punts en acabar és qui guanya. És un exemple que ens ve molt bé per veure que encara que són molt semblants, en realitat és necessiten habilitats i capacitats diferents per jugar en un o l’altre.
Parlant de l’arrelatge de l’arbitratge a la societat, com afecta un cas com el de les preferents a la concepció de l’arbitratge a Espanya?
Personalment, el cas de les preferents el construeixo com un efecte positiu per a l’arbitratge perquè ha exemplificat com l’Estat en el moment que ha necessitat d’una resolució ràpida d’un conflicte ha optat per posar l’arbitratge al servei dels ciutadans afectats. Sense dubte, em suggereix que l’arbitratge continua sent una eina per resoldre conflictes de manera ràpida i eficaç.
Parlem una mica del Reglament de l’àrbitre d’emergència. Quin ha estat la principal finalitat que ha motivat la seva aprovació?
L’arbitratge d’emergència és una institució que ja va aparèixer a la Cambra de Comerç de Paris perquè ens trobàvem en el món de l’arbitratge en una situació bastant contradictòria. L’efecte essencial de l’arbitratge és excloure als tribunals de justícia de la resolució d’aquest conflicte. No obstant, front les peticions de mesures cautelars per part de les parts ens trobàvem en situacions on l’àrbitre encara no havia sigut designat; Durant aquest lapse de temps on l’àrbitre encara no havia sigut designat evidentment el món continua girant i ens podíem trobar front situacions on davant la necessitat de demanar mesures cautelars les parts no tenien cap altre opció que acudir als tribunals de justícia. Encara que aquesta petició als tribunals de justícia no impliqui la renuncia al procediment arbitral, provocava en el ciutadà una situació agredolça en veure’s obligat a acudir als tribunals de justícia per demanar mesures cautelars i després tornar cap a l’arbitratge. Així, l’àrbitre d’emergència dona des del primer minut de la fase prearbitral, on es designa l’àrbitre i aquesta accepta, la possibilitat de que és puguin acordar aquestes mesures cautelars. En poques paraules, l’àrbitre d’emergència dona resposta a les necessitats de les parts davant el buit decisori en la fase prearbitral del procediment arbitral.
No obstant això, s’ha tardat fins a dos anys en implantar-se en el Tribunal Arbitral de Barcelona des del seu establiment a la Cambra de Comerç de Paris. A què s’ha degut aquest fet?
Senzillament a la dificultat que implica implementar aquesta figura. La llei estipula que l’únic que pot prendre decisions és l’àrbitre, el qual replica els poders del jutge, per tant sense l’àrbitre que és qui pot establir les mesures cautelars, com procedim a instaurar-les? Accelerant el procés de designació? Això té els seus temps. Aleshores, si el que necessitem és un àrbitre, però, aquest encara no ha pogut ser designat, hem de crear una altre figura; L’àrbitre d’emergència. Donada aquesta situació, vam decidir que els membres de la Junta de Govern del Tribunal Arbitral de Barcelona podien esdevenir àrbitres d’emergència per poder garantir que els ciutadans no tinguessin d’acudir al tribunals en aquesta fase prearbitral on es donava un buit decisori.
Donat el reduït nombre de candidats a exercir d’àrbitres, és a dir, els membres de la Junta de Govern del TAB, no corren el risc que pugui existir una major probabilitat de donar-se motius d’abstenció i recusació? Encara que en cas d’impossibilitat, la Junta de Govern pot designar un jurista de reconegut prestigi per majoria qualificada de dues terceres parts dels presents o representats, no estaríem en el mateix supòsit de necessitat d’acceptació de l’àrbitre, i per tant de buit decisori?
La pregunta és molt interessant i és quelcom que ens vam plantejar. Els membres de la Junta de Govern del Tribunal Arbitral de Barcelona, dins d’un esquema de voluntarietat, per rigorós ordre rotari són designats àrbitres d’emergència. Tenim membres notaris, registradors, advocats de mitjans i grans despatxos, de Barcelona i de fora de Barcelona… Essent així, em puc aventurar a dir que comptem amb un petit univers de membres prou heterogeni per poder evitar un règim de incompatibilitat que afecti a la totalitat dels membres.
Per acabar l’entrevista, em podria avançar alguna matèria on creu que l’arbitratge d’emergència tindrà més èxit?
Per descomptat. En una de les matèries on preveiem que pot arribar a tenir més èxit és en temes societaris, precisament en suspensions d’acords adoptats per la junta.
