Jordi Camó és llicenciat en Dret per la Facultat de Dret d’ESADE i des de l’any 2004 és advocat a la firma Grau & Angulo, de la qual és soci des del 2013. Entre les seves àrees d’activitat destaca la protecció penal de marques, àrea de la qual parlarem durant aquesta entrevista.
Disculpi’m aquesta primera petita tafaneria, però, quan i com descobreix que és vol dedicar a una vessant del Dret com la protecció penal de marques.
Una mica per casualitat. Vaig començar treballant en temes de propietat intel·lectual i industrial que, precisament, eren procediments que ja estaven dins de la jurisdicció penal. Així poc a poc, em vaig començar a interessar més i més en el Dret processal penal i em va agradar molt. I finalment vaig decidir enfocar la meva carrera en lo referent a la protecció penal de marques, paral·lelament a temes de propietat industrial.
Alguna anècdota per la qual pugui dir… ‘Aquest precís moment em va fer plantejar-me a què em volia especialitzar’.
Crec que cap en concret; Durant la facultat em va agradar molt el Dret penal i el Dret processal penal, però, vaig començar a exercir en un altre despatx més generalista, on portava temes més mercantils. No obstant, poc a poc vaig anar portant temes de propietat industrial que es trobaven en la via penal. I va ser així, arrel de la pràctica en aquesta branca del Dret, vaig adonar-me que m’hi volia dedicar de ple.
I com a advocat penalista que es dedica al món de la propietat industrial, fins a quin punt creu que és necessari que l’advocat sigui multidisciplinari?
Crec que la especialització és una necessitat de la practica jurídica del dia a dia, però, abans de ser-ho, tot advocat necessita tenir una visió general d’altres branques del dret; Sobretot del Dret mercantil o civil.
Últimament està molt de moda el concepte Fashion Law. Creu que té tanta entitat com per dedicar-li una especialització sectorial?
Totalment. Les empreses de moda o de fashion, adoptant aquesta terminologia anglosaxona, generen una particularitat d’assumptes molt concrets; A part dels temes de protecció de marca, hi han altres aspectes més mercantils com contractes de distribució, franquícia o els referents a la utilització de marca en la via comercial. Més enllà de l’assessorament en aquests aspectes, el Fashion law també pot englobar tot allò on nosaltres actuem, és a dir la protecció d’aquests drets quan són infringits.
Parlem una mica de falsificacions. Creu que la lentitud de la justícia i la globalització afavoreixen les falsificacions?
Evidentment. El mal funcionament de la Justícia fa que la falsificació no generi la consciencia ciutadana de que aquest tipus de delictes són punibles. Per una banda, la lentitud de la Justícia fa que el ciutadà percebi que la Justícia no funcioni, donat que provoca que el ciutadà pensi que els tribunals actuen tard. Per altre banda, també hi ha qüestions jurídiques com les prescripcions, que en temes actuals de Dret Penal econòmic, on per una instrucció massa llarga de la causa o una paralització d’aquesta, donat el col·lapse dels jutjats, aquesta conducta no pugui ser finalment castigada.
I al seu parer perquè la justícia és lenta?
No és per culpa dels jutges o funcionaris, sinó, per una greu falta de mitjans. L’administració no proporciona a la Justícia els mitjans necessaris per poder treballar amb celeritat. I per altre banda, si entrem en les particularitats dels procediments penals, encara funcionem amb lleis del segle passat i això comporta que actuem d’una manera pròpia de fa un segle.
I respecte als falsificadors, seguiu la mateixa estratègia en els casos de petits delinqüents (top manta) que amb els grans delinqüents?
En els casos en que acostumo a assessorar es focalitza la lluita contra els grans fabricants i distribuïdors de producte fals. Pel que fa als top manta, és tracten de incautacions que es fan d’ofici per la policia. Però, amb la recent reforma del Codi Penal, la seva conducta s’ha constituït en una infracció penal. No es dediquen evidentment els mateixos recursos pel que fa a aquells que es troben dalt de la piràmide de distribució que respecte als que es troben a la base.
I no utilitzeu els peixos petits per pescar els gran taurons de la falsificació?
A vegades si, recentment la policia local de Barcelona va fer una redada que estava focalitzada en els top manta, però, sobretot en saber on aquestes persones es proveïen de productes falsos, per així, poder anar escalant en la piràmide de distribució fins arribar a la seva cúspide.
I quines estratègies porteu a terme per fer front a la venta online de productes falsificats a través de webs com Ioffers o Ebay?
Les botigues online no deixen de ser botigues, com les tradicionals. En primer lloc, es comprova que aquest producte que s’està comercialitzant sigui producte fals i un cop constatat aquest fet, es promouen les accions oportunes per retirar aquest producte i deixar-lo de comercialitzar.
Apart de la intervenció penal, també existeix la intervenció a duanes.
Les duanes quan detecten un contenidor que conté producte que podria vulnerar els drets d’una marca determinada, comproven si aquesta marca ha sol·licitat la intervenció duanera; En aquest cas es paralitza aquest producte. Seguidament s’informa tant al importador com al titular de la marca, que aquest producte s’ha paralitzat per una impossible infracció de drets. A continuació es dota d’un termini al titular de la marca perquè comprovi aquest producte; Comprovat, en el cas que sigui fals, es presenta una denuncia per evitar que aquest producte quedi alliberat i s’insta al corresponent procediment penal. No obstant, l’assumpte finalitzaria si s’ha pogut arribat a un acord amb l’importador, tal com preveu el reglament comunitari, a través del qual l’importador accepta la destrucció del producte. Però, a tot això l’única manera d’aturar la importació és interposant la corresponent denuncia.
Encarant un enfocament més ampli… Com es troba actualment la situació d’aquesta mena de delictes a l’Estat espanyol?
Espanya en temes de propietat industrial té un dret positiu molt bo, està molt en acord amb la regulació de la majoria de països d’àmbit europeu. En aquest sentit, hi han molts principis que venen de transposicions, disposicions comunitàries o convenis internacionals en els quals Espanya forma part i arrel d’això, la redacció de la tipificació de conductes punibles és molt bona.
De fet actualment, hi ha una reforma del Codi Penal, en tràmit, a les corts generals on fins i tot es millora la protecció penal de la propietat industrial en imposar penes més dures per contribuir a crear certa consciencia social de que aquestes conductes són delictes seriosos. Degut a la constant evolució de les activitats infractores, totes aquestes conductes s’han especificat, establert i concretat com a delicte. Així doncs, es consolida un règim escalonat de responsabilitat penal en funció de la gravetat de la conducta, donat que d’aquesta forma es vol ajustar la resposta penal a la gravetat de la infracció comesa, diferenciant-se entre diversos supòsits, la qual cosa genera una reformulació profunda dels preceptes penals que els regulaven.
Conclusivament, atenent a aquesta reforma en tràmit, pel que fa a la nostre pràctica del Dret, considero més rellevant l’enduriment generalitzat de les penes i la concreció de noves conductes com a delicte.
I creu que s’està actuant efectivament contra aquesta mena d’activitats delictives?
Pel meu parer, els cossos policials són molt efectius en aquesta lluita, de manera semblant als cossos de les duanes. Per part de la judicatura, en l’àmbit civil també hi ha força consciencia. Això ha sigut, en part, gràcies a l’especialització de la jurisdicció civil, a través de la creació dels jutjats de lo mercantil. En l’àmbit penal, no hi ha especialització, això fa que hi hagi un cert galimaties donat que aquesta falta d’especialització fa que certs jutjats siguin reticents a aplicar el dret substantiu tal qual està redactat. Això és tradueix en que, a vegades, hi ha menys sentències condemnatòries de les que serien esperades.
Per acabar, què li sembla que alguns Ajuntaments castiguin no només el qui ven aquests productes sinó també qui els compra? És una política legislativa adequada?
Aquí a Barcelona, per exemple, segons l’ordenança municipal es pot castigar al comprador, no només al venedor. No obstant això, el top manta és a vegades només la part visible de tot aquest fenomen, el qual és molt mes gran. Hi ha municipis que són molt més actius en aquesta lluita, com per exemple, els municipis de la costa. Al meu parer, si no s’actués d’aquesta manera estaríem contribuint a l’existència d’una economia submergida.
