Per Gisela Roig.
Barcelona.
Són les 19.30 de la tarda d’un dilluns i en Pedro Yúfera i na Marta Legarreta m’esperen al seu despatx per fer l’entrevista. Avui parlarem del seu nou llibre, “Guía práctica de la comunidad de propietarios en Cataluña: como evitar problemas legales con tus vecinos” publicat de la mà d’Atelier el passat 2 d’octubre. El llibre recull els elements essencials de la nova llei de propietat horitzontal que regula Catalunya des del passat juliol del 2015, però deixarem que siguin ells qui ens ho expliquin…
Em reben al seu despatx, i, després d’una càlida benvinguda, m’ensenyen la seva zona de treball i acabem en una sala de reunions on ens posem còmodes per començar.
En Pedro L. Yúfera és ex-degà de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (del 2009 al 2013), soci del despatx que porta el seu nom i professor associat a ESADE i a l’escola de pràctica jurídica de l’ICAB, encara que en el seu currículum trobem que ha impartit classes arreu del món.
Na Marta Legarreta, llicenciada en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i sòcia del despatx Yúfera Abogados; per la seva banda, també té una extensa experiència docent; havent impartit classes a ESADE, i essent professora del Màster d’Accés a l’Advocacia per la Universitat Pompeu Fabra, directora del curs “La reforma arrendaticia” per la Universitat Oberta de Catalunya i tutora de jutges en pràctiques.
Per començar, situem al lector sobre el llibre del qual parlarem avui… Quins són els seus eixos bàsics?
Pedro L. Yúfera: La idea era crear un llibre senzill que, d’alguna manera, servís com a eina perquè la gent pogués, per exemple, anar a les reunions de veïns sabent de quina manera els empara la llei o quines poden ser les conseqüències d’aprovar un acord o un altre. Inclús pels administradors de les finques.
Ja hem escrit altres llibres sobre la matèria, molt més extensos i tècnics, per això aquest llibre suposa una diferència amb la resta d’ofertes del mercat.
Marta Legarreta: Resumidament, volíem que aquest fos una “guia de butxaca” que recollís els elements bàsics de la nova normativa catalana. Un llibre per al públic general, no només per a juristes experimentats −a qui aquest llibre també pot servir com una primera aproximació. Però les expressions utilitzades en el llibre intenten fugir dels tecnicismes propis del llenguatge legal i utilitzar paraules poder menys acurades però que siguin entenedores per a tot tipus de públic, sobretot aquell no format en lleis.
Què hi destacaríeu?
P: Sobretot l’esforç d’apropar al públic general una llei que és força complicada d’entendre, inclús per als juristes. A més, la gràcia és que la llei es va publicar el passat juliol del 2015 i el fet que en aquestes dates (mes de novembre) ja hi hagi publicat un llibre d’aquestes característiques que fa una primera aproximació a tot el contingut de la llei; també és un element del que n’estem orgullosos.
De fet, ja hi ha hagut administradors de finques que s’han posat en contacte amb el nostre despatx per demanar-nos sessions monogràfiques de formació al respecte; arran d’haver llegit el nostre llibre.
D’on surt la idea d’escriure aquest llibre? Què és el que us va inspirar?
P: Suposa un repte fer un llibre d’aquestes característiques sense rebaixar el nivell, buscar les paraules més acurades possibles sense recaure en tecnicismes, fer les explicacions sobre el que recull la llei de manera senzilla. Ja saps que els juristes tendim a fer servir un vocabulari molt concret.
M: Sí, el meu marit sempre em comenta que quan parlo de coses de dret faig servir paraules molt estranyes al seu vocabulari i em diu: “no estic entenent el que m’estàs explicant” −comenta rient. Així que això és el que volíem evitar en aquesta publicació i per això hem hagut de fer un esforç doble.
P: Hi ha molta gent que, per culpa de la crisi, ha hagut de deixar de fer servir professionals per administrar les seves finques i propietats horitzontals i ha hagut d’assumir per si mateixa la gestió de les finques. Per això aquest llibre li ha servit molt.
M: Durant el llibre, el lector veurà que no se citen sentències ni articles, però això no vol dir que no se’n desenvolupin les seves idees; i crec que aquest també n’és un punt fort.
Quin dirieu que és el problema més comú en relació amb la propietat horitzontal?
P: Diria que els conflictes que neixen d’assumptes de propietat horitzontal més aviat es podrien resoldre a través del sentit comú; per això s’obliga al legislador a regular de manera molt exhaustiva totes les possibles situacions en les que es poden trobar els afectats.
Però si hagués de citar algun problema diria que el més habitual és amb temes d’ascensors i elements comuns. Per exemple, d’allò que dèiem del sentit comú, recordo un cas en què a la junta es va arribar a un acord que deia una cosa així com “Se recuerda que los perros no pueden andar sueltos por las zonas comunes de la finca.”Realment era necessari establir per escrit aquest acord? Si la gent parlés més i posés seny en aquests conflictes quotidians, no es necessitaria acudir als jutjats tan sovint.
El preàmbul del llibre comença “La voluntad de los autores es acercar el régimen de la propiedad horizontal al profano…” Opineu que hi ha una desconnexió entre la llei i la gent?
P: Sí, ja ho diu el fet que “La ignorancia de las leyes no exime de su cumplimiento”, però el problema regeix en que a les comunitats de propietaris hi ha molt boca-orella; cosa que també passa en matèria d’arrendaments urbans, per exemple. Hi ha “creences populars” que es formen al voltant de certs temes, sobretot aquests que afecten tan directament la vida de les persones. Tothom “creu saber” com és la llei en aquests casos i a través del boca-orella s’acaben fent males interpretacions sobre la lletra de la llei, i per això crèiem oportú fer aquest llibre que pot ajudar a dissipar aquests dubtes o creences populars.
Com penseu que es podria canviar aquesta percepció?
P: Hi ha un corrent que està plantejant que cal més claredat a les sentències però també a les pròpies lleis. Inclús nosaltres, els qui hem estudiat les lleis, a vegades tenim dificultats per interpretar les normes o entendre els raonaments de les sentències. Per això, iniciatives com aquestes sí que podrien acostar el dret, ja que si l’objectiu últim del dret és regular la societat, cal que facilitem el seu enteniment a tot el públic, cal acostar les lleis als ciutadans.
M: Resumidament, jo diria que l’objectiu respecte a les lleis ha de ser menys quantitat, més qualitat i menys precipitació a l’hora de fer-les. Ens adonem que en el sistema legal hi falta una certa estructura.
I en relació amb això, vostè Sr. Yúfera, havent sigut degà de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, considera que la ciutadania té una opinió favorable al sistema de justícia? Quina és l’opinió que vostè podia percebre?
P: No, en absolut hi ha cap opinió favorable al sistema de justícia, i amb raó. El problema és que l’administració de justícia no funciona bé i, a més, els governs en són conscients perquè cada vegada que hi ha un nou govern proclama que s’ha de fer un pacte de justícia transversal, però aquest pacte mai arriba.
El fet que l’administració de justícia no pugui funcionar bé fa que els procediments s’allarguin, transmetent una sensació de desconfiança a la gent. A això cal sumar-hi que en un procés sempre hi ha dues parts, motiu pel qual una acabarà perdent i no obtindrà el que esperava. I quan a un no li donen la raó, no està content. Així que en tot procediment un 50% dels afectats no estarà content I, en tot cas, se li haurà de sumar el descontentament del temps que s’ha allargat el procés.
Però que l’administració de justícia no funcioni bé no és culpa dels funcionaris que hi treballen. S’ha de tenir en compte que, fora de les grans capitals com Barcelona, hi ha partits judicials que treballen sempre amb una falta de personal i recursos que comporta aquest mal funcionament.
El problema resideix en que hi ha una desconnexió en el sistema de justícia, doncs hem de tenir en compte que els jutges depenen directament del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), els secretaris judicials del Ministeri de Justícia estatal, i els funcionaris de la Generalitat; aquesta desconnexió de 3 administracions que s’haurien de coordinar per oferir un mateix servei fa que hi hagi tots aquests problemes.
Ara veurem què passa amb l’aparició del LexNet el proper gener… el sistema que pretén informatitzar la justícia. Ja veurem si es pot aplicar i com, perquè cada comunitat autònoma té el seu propi sistema i ja veurem si hi ha problemes d’interconnexió, etc.
Ja per acabar, creu que, sobretot en aquests conflictes poder més quotidians, els sistemes de resolució alternativa de conflictes (arbitratge, mediació,…) han de ser la via de sortida a tots els problemes que hem vist?
P: Aquí al despatx treballem molt amb l’arbitratge, perquè realment crec que és un sistema que cal potenciar molt més; sempre diferenciant entre els grans arbitratges i els de menor entitat, crec que en aquesta matèria, per exemple, els arbitratges “petits” poden ajudar a solucionar conflictes en un període de 3 mesos enlloc dels 5 anys que pot arribar a allargar-se la mateixa disputa per la via judicial.
Així també la mediació, que és un acte totalment voluntari però que es pot pactar als estatuts de les comunitats de veïns com a mètode de resolució de conflictes (el fet de fixar-lo als estatuts, ja és un element on s’hauria de posar d’acord tota la comunitat de veïns…).
Ambdues són eines que jo considero que s’haurien de potenciar, i per això ja ho faig en la mesura que em correspon.
Amb aquesta reflexió sobre el sistema de justícia i els mètodes alternatius de resolució de conflicte, tanquem l’entrevista amb Pedro L. Yúfera i Marta Legarreta. Ja en un ambient més distès, comenten a El Jurista que, donat l’èxit que ha tingut aquest llibre, estan preparant una edició de les mateixes característiques però sobre els arrendaments urbans i que té previst el seu llançament el proper mes aproximadament.