El retorn de la Judicatura eventual

Per Fruitós Richarte i Travesset.

Exmagistrat suplent A.P. Barcelona.

El mes de març de 2015 “El Jurista” després de moltes accions per part de centenars de jutges i jutgesses substitutes, va publicar l’article “ Per què la Judicatura Eventual no s’ha de rendir?”, en el mateix es descrivia des del coneixement personal però també jurídic, les accions que havien emprés la judicatura eventual, apreciant-se una empatia a la lluita d’aquells que cerquen justícia, però que en aquells temps era de difícil defensa en el món del dret, especialment en la judicatura i que amés alguns qualificaven de bogeria.

Sense dubte l’anomenada judicatura eventual (no pel sistema d’elecció sinó per el tipus de contracte), havia pagat molt cara les seves reivindicacions com a empleats públics, però els seus estudis, anàlisis i vies de reclamació van servir perquè molts i moltes empleades públiques accionessin també pels seus drets, en aplicació de la més que famosa acció derivada de l’incompliment de la directiva europea 1999/70 CE, en reclamació de l’abús de contractació temporal, exigint la corresponent sanció a l’administració pública com ocupadora i això enllaçat amb l’aplicació al sector privat de la citada directiva establerta en l’Estatut dels Treballadors.

Certament els pioners poden tenir un problema, perquè obren una drecera i a vegades no gaudeixen dels seus beneficis, essent els següents valents els qui arriben a bon port, amb tot l’honor d’haver aconseguit allò que semblava impossible. Però això en el present cas no és l’important sinó el fet de contribuir a la consecució d’una fi més elevada, arribar a obtenir justícia, objectiu últim de la via que va iniciar a judicatura eventual, per l’abús de contractació temporal, després de nosaltres van arribar altres col·lectius, altres persones individuals, interins, suplents, substituts, estatutaris o no, i tots ells reclamant sobre una base ordida des de la injustícia a la qual va haver d’enfrontar-se inicialment la judicatura eventual.

La lluita sembla haver culminat ara com ara, amb la sentència del TJUE en els assumptes acumulats C‑103/18 i C‑429/18, o cosa que és el mateix la sentència de 19/03/2020 -Domingo Sánchez i Berta Fernández- (aquí) . Però com sempre cap dels poders estatals, amb rares excepcions, segueix amb un pols amb les més que clares, contundents decisions del TJUE, haver-se entrat “de nou”, en allò de “vostè no sap amb qui està parlant” i “aquí mano jo”.

Però la sentència del TJUE obre per als membres de la judicatura eventual, unes clares i precises vies de demanda, aprofitant sens dubte aquells i aquelles expedicionàries que van posar els fonaments a les noves cordades de demandants, que ara a més de poder fer renéixer velles accions, se’ls obre davant seu les reclamacions patrimonials a l’estat per un mal i indegut funcionament de la justícia, una nova i contundent via sobre la qual la comissió europea ja ha advertit a l’estat espanyol sobre la seva indeguda regulació.

De nou la judicatura eventual, acciona una reclamació, meditada, estudiada i macerada degudament, ara de reclamació a l’estat i a les administracions públiques, incomplidores del dret europeu i de les resolucions del TJUE, havent de recordar que no sols són d’obligat compliment les directives europees, per a tots els organismes públics, administracions o tribunals i jutjats, sinó que l’únic interpretador de la norma europea, és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el que sembla que a molts encara els resulta estrany i llunyà.

Per això i degudament acompanyats per qui juntament amb altres ens va recolzar en les primeres expedicions, l’advocada Beatriz González, podem afirmar que la judicatura eventual, ja saben la “temporal en frau”, ha tornat amb més força que mai, a la recerca de justícia per vies inexplorades, que posen sobre el tauler de joc més contundència per part dels anomenats empleats públics en abús de temporalitat.


5 d’octubre de 2020.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.